5 punts per recuperar la iniciativa

  1. Analitzar els errors del passat recent. Tant del procés del 2012 al 2017 en general, com dels esdeveniments d’octubre en concret. Analitzar què va fallar i com es van subestimar els costos de la independència, l’existència de finestres d’oportunitat o l’autoritarisme espanyol. I extreure lliçons de l’octubre, en l’àmbit institucional (la necessitat de consumar la ruptura constitucional a fets consumats), en l’àmbit social (la importància de mantenir una mobilització permanent, amb mesures de pressió real i no supeditada al front institucional) i en l’àmbit internacional (la importància de recuperar la credibilitat i garantia que s’arribarà fins al final, imprescindible per aconseguir suports públics i reconeixements).
  2. Consensuar on som. És prioritari que l’independentisme (el moviment que pretén la independència en la vida real per les generacions actuals) acordi en quin punt ens trobem per tal de dissenyar l’estratègia:
    a. Si la proclamació del 27 d’octubre es considera vàlida, caldria fer-la efectiva, fent el que no es va fer el 30 d’octubre, però que sí que ho contemplava la Llei de Transitorietat aprovada pel Parlament: controlar el territori i desenvolupar una nova realitat jurídico-política a fets consumats.
    b. Si la proclamació del 27 no es considera vàlida, però es considera vigent el mandat democràtic del primer d’octubre, caldria tornar-la a proclamar.
    c. Si no es considera vigent el mandat del primer d’octubre, la prioritat hauria de ser revalidar aquest mandat, per via o bé d’un nou Referèndum o bé noves eleccions autonòmiques. Però allargar la legislatura quatre anys vol dir impossibilitar renovar el mandat a curt termini.
  3. Actualitzar el full de ruta i el Llibre blanc, que han quedat desfasats. Recuperar l’objectiu d’aconseguir la independència en l’escenari actual i dissenyar la transició de la DUI a la independència real, assumint la dualitat de poders. I dotar-los de realisme: Espanya mai acceptarà de forma voluntària l’autodeterminació i només una estratègia de fets consumats, de ple alineament entre els fronts institucional, social i internacional pot obligar Espanya a acceptar un referèndum vinculant. Bàsicament, la millor carta que té l’independentisme segueix sent la que va proposar Junqueras a Brussel·les el 2013: una setmana de paralització econòmica. És a dir, allargar una setmana la situació del 3 d’octubre: desbordament popular al territori, impacte econòmic total, amb la borsa baixant, la prima de risc pujant, atenció mediàtica internacional, etc. És cert que és una estratègia arriscada, perquè un estat autoritari com l’espanyol tornarà a utilitzar la violència i la repressió per evitar la solució democràtica, i caldrà tornar a superar la repressió de forma popular i col·lectiva com el primer d’octubre. Però el que és segur és que adoptar una estratègia reconciliadora i autonomista d’acatament de la realitat constitucional espanyola fa impossible aconseguir la independència a curt o mitjà termini.
  4. Un govern alineat al nou full de ruta. El govern de la majoria sobiranista ha d’estar alineat en l’objectiu d’aconseguir la independència en l’escenari actual. Evitar el retorn a l’autonomisme, la reconciliació amb l’autoritarisme espanyol i practicar una acció exterior republicana, que confronti reputacionalment la deriva protofeixista de l’unionisme, la indivisió de poders i l’herència franquista de les estructures estatals espanyoles. Si les cúpules dels partits que es van presentar amb un programa d’implementació de la República, un cop dins el Govern pretenen un gir a l’autonomisme, caldria propiciar la fi de la legislatura. Unes noves eleccions permetrien d’una banda renovar el mandat electoral de la majoria independentista i, de l’altra, possibilitarien empoderar la ciutadania amb nous mecanismes de participació electoral que redueixin el poder de les cúpules i permetin la genuïna expressió democràtica del moviment independentista en les institucions.
  5. No acceptar la normalitat. L’autoritarisme espanyol intenta netejar la imatge amb la renovació del govern i les crides al diàleg i la distensió. La distensió només ajuda al relat autoritari espanyol i només pretén eliminar de les memòries el record del primer d’octubre i, sobretot, eliminar-ne el mandat electoral. Normalitzar, reconciliar, implica acceptar que la repressió sempre podrà aturar la democràcia i condemna les futures generacions a seguir formant part d’Espanya. Cal recuperar les estructures de coordinació unitàries nascudes a l’octubre per tal de bastir un front social republicà antifeixista on hi conflueixin i en dibuixin una estratègia conjunta les bases sobiranistes, des dels estudiants als sindicalistes, passant per les organitzacions de masses i els comitès. Un front social bolcat a la mobilització permanent que passi a liderar el procés i reforci l’alineament amb els fronts institucional i internacional per mantenir l’excepcionalitat, evitar la reconciliació i seguir mantenint l’objectiu insubornable d’aconseguir la independència.

3 COMENTARIS

  1. Totalment d’acord amb aquests punts. Només un suggeriment, cal endegar-los discretament, sense donar opció a que actors externs hi creïn desconfiances i enemistats. Pensem en gent que en el seu moment semblava alineada i que ara s’ha vist que era tot el contrari (els Durans i Lleida, els Santis Viles, etc., i les seves extensions a Madrid i als mitjans de comunicació), i el mal enorme que han arribat a fer. Quan hagin quallat les línies mestres, llavors es poden enriquir amb debats amplis. També, ja endegada la feina, caldria recuperar gent que ha anat quedant apartada pel camí per raons diverses, no necessàriament ideòlegs, sinó persones que en el seu àmbit eren capaç d’arrossegar gent, penso en el Carretero, en el López Tena (sempre que el despit no l’hagi acabat de fer donar el tomb a l’unionisme), en Mas, etc.

  2. Aturar una setmana l’economia en el context que es va dir, no va ser tant una proposta com una mena d’amenaça fantasma de Junqueras que ni abans, molt menys ara, pretenia dur a terme.
    No sé si hauria de ser una setmana o dues. Les dificultats són les represàlies laborals d’empreses i administracions a una aturada no autoritzada. Aturar transport i comunicacions al màxim és el gran què.

  3. Potser el camí també du a intentar entendre la base unionista, especialment la que abans votava PSC i ara vota C’s.

    Per què tanta gent vota a C’s, un partit que cerca el trencament social? Senzillament perquè tenen por. Els han etzibat de forma continuada i perseverant el discurs de la por: por a l’empobriment, a perdre llocs de treball, a una república etnicista, por a la imposició ètnic-cultural, por a ser ciutadans de segona. I la por cerca refugi en conservar el que ja es té, que és l’Estat espanyol.

    D’aquí que C’s cerqui el conflicte obert, per disfressar de realitat les pors dels seus votants. La suma d’una unilateralitat a ultrança i sense matisos + discurs de la por, dona com a resultat quasi la meitat de la població catalana votant en clau unionista.

    Per començar a desmuntar la trinxera unionista cal desmuntar el discurs de la por, explicant com volem que sigui la República catalana, i actuant com exemple de tolerància i amistat. Això vol dir renunciar a la unilateralitat? No, atès que Espanya mai s’asseurà a negociar res, la unilateralitat arribarà com fruita madura sota el pes social.

Comments are closed.