A primers d’agost d’enguany l’independentisme, com la seva Nemesi que és l’unionisme, es troben en un moment de replantejament de les seves estratègies, en aquesta sort de pau freda —malgrat onades de calor— en la qual ens trobem actualment. És obvi que ni l’unionisme amb l’instrument del 155 ha estat capaç d’anorrear el sentiment independentista ni els independentistes han aconseguit “fer efectiva la república”. De moment impera la “conllevancia socialista” amb un nou govern del PSOE que veurem si s’acaba menjant els torrons nadalencs. La tardor es promet molt calenta i això, jugant bé les cartes, no ha de ser dolent per la causa independentista.
He repetit moltes vegades que “l’anomenat procés” deixaria molts cadàvers polítics, tal com en un altre nivell passà amb els tripartits. Situar l’independentisme al bell mig del debat polític ha fet brollar bona part de les contradiccions del sistema, ja sigui en nom de corrupteles, models polítics i constitucionals exhaurits, traïdories vàries en forma d’aliances múltiples i gens transparents o pràctiques polítiques elitistes sempre allunyades de l’escrutini i coneixement del gran públic. Les coses a mesura que passa el temps canvien i en aquest supòsit per què no hauria de canviar la relació entre Catalunya i Espanya.
Alguns, volent canviar o modificar aquesta relació aposten ara, com aparició d’un vedell d’or bíblic, per un nou Estatut d’autonomia per Catalunya. Bo i admetent que la imaginació no és el fort dels defensors de la tercera via, aquesta oferta sona en els millors dels casos, seguint amb l’aspecte bíblic-mosaic, a estafa piramidal amb tota regla que podria fer enrogir el mateix Berni Madoff. Aquells que no tingueren la decència d’enfrontar-se al PP amb tots els arguments jurídics i polítics a la mà, ara pretenen donar una solució al nostre conflicte en forma de nou estatut. Com deia molt bé Arzalluz, quan et prenen la camisa és culpa de qui ho ha fet, si el mateix t’ho fa de nou, la culpa ja no és d’ell sinó teva per imprudent. Aprendran els catalans aquesta lliçó seminal? M’agradaria pensar que ja som grans per segons quines ensarronades.
La tardor també podria mostrar alguna novetat en la política catalana. Les formacions tradicionals es troben molt inquietes davant de la incertesa futura bàsicament expressada en com afrontar el nítid i insubornable compromís de fer realitat la república. Altrament, cas de falla o deserció, més cadàvers polítics s’afegiran al gran nombre de torres o torretes sortosament ja caigudes. Puigdemont, viu o savi com el pagès que no ha deixat de ser, ho ha vist clar a diferència d’altres que volent matar la ràbia matarien el propi gos. Puigdemont, com sigui farà bé d’allunyar-se d’aduladors sempre sobrers que els té i en forma de legió i també de no caure en predicaments messiànics que de ben poc li serviren al seu predecessor a la Generalitat. Com sigui, cal celebrar el retorn del president a Bèlgica i som a l’espera que posi ordre en un Govern de moment sobrevolat per la temptació de l’autonomisme, les renúncies i marcat per la seva desunió ideològica i d’objectius. Sempre hem dit que el procés independentista en forma de les consultes el començà la gent i serà aquesta mateixa gent qui l’acabarà. Als polítics, el que els demanem és que ajudin el més possible o si, en cas contrari, són incapaços que almenys deixin fer, però que no ens posin bastons a les rodes.
Sort hi ha de la gent, però la gent és molt variada, des de la que es cansa si veu que res avança, a la que ja tant li fa tot, només vol viure el seu estricte i egoista dia a dia, cobrar a final de mes, i anar de vacances a alguna platja llunyana. Els primers podrien pertànyer a un CDR, i els segons ser votants de C’s.
Pot un votant de C’s acabar sent independentista? De la mateixa manera que la campanya del 21D de C’s fou molt efectiva, en positiu (en contraposició a les campanyes tètriques dels sobiranistes), que convidava a tornar a l’Espanya feliç de tota la vida (inclòs el període franquista), si el sobiranisme sap retornar al tremp positiu, i ensenyar al votant de C’s com és en realitat Espanya i com pot ser la república, l’egoisme farà la resta.
Només la comparació entre un tast de república, gràcies a la governació efectiva i exemplar de la Generalitat, i el projecte espanyol, inexistent per a Catalunya, i en forma d’involució per a Espanya, pot donar ànims a un gran espectre de gent per sortir, per enèsim cop, a demanar la independència. I cada cop que es surt al carrer, cada acció rellevant que es fa, és una pedra que cau del mur espanyol.