Patriotisme constitucional: realitat o estafa?

Si consultem el diccionari, trobem que patriotisme vol dir: “Capteniment propi del patriota, amor zelós a la pàtria”, per altra banda llegim que «La Pàtria ve determinada per la nació o unitat històrico-cultural amb la qual se senten identificats els que han nascut en una col·lectivitat o en formen part». De fet, Pàtria troba la seva etimologia en “pater” el pare, i per extensió en tot allò que fa referència a la nissaga. És a dir que la paraula Pàtria no pot tenir res a veure amb un conjunt de normes com pot ser una constitució.

Sabem que existeixen partits que fan servir aquesta expressió Patriotismo constitucional. Els responsables d’aquests partits que se l’han inventada, tenint en compte llur nivell d’estudis, saben perfectament que aquesta fórmula és un oxímoron. Com voleu que una població professi un “amor zelós a la constitució” com si es tractés de la família o d’una parella. Un amor d’aquest tipus seria probablement malaltís. No crec però que els “honestos” inventors de l’expressió pateixin aquest tipus d’amor. Aquest invent és una eina: es troba a les mans d’aquells que criden (o deixen cridar): “¡¡¡Yo soy español, español, español!!”, un lema que no està gaire vinculat a l’amor cap a un conjunt de normes. Més aviat expressa un nacionalisme semblant al que professaven els seguidors d’un polític alemany dels anys 1930/40 que, igual que un ministre actual, parlava de “desinfectar” un país.

Aquesta mateixa gent pretén criticar el nacionalisme, titllen de “nacionalistes radicals” aquells que defensen una pàtria (que per cert va redactar constitucions fa molts segles) que viu a través de la seva cultura, la seva llengua, la seva manera de conviure pacíficament, la seva idiosincràsia solidària. Aquest esperit solidari enguany es fa palès quan l’informatiu anuncia que Catalunya és, per exemple, el poble que disposa de més òrgans per trasplantar de tot el planeta (per milió d’habitants). Titllen aquest nacionalisme d’excloent quan saben perfectament que la Nació catalana, al llarg dels segles, no ha parat de rebre i integrar persones vingudes de fora, fins-i-tot algunes que no venien amb gaire bones intencions. Aquests inventors de la fórmula màgica de “patriotisme constitucional” (no rigueu, si us plau) saben que no poden alhora atacar allò del “nacionalismo catalán” i fer palès que els nacionalistes radicals… i violents, de fet són ells (com també ho eren, guardant, de moment, les proporcions) aquells que feren un cop d’estat un dia 18 de juliol. Un nacionalisme de la pitjor mena: aquella que vol continuar imposant a tot un poble que pertanyi “por derecho de conquista” a un estat que no solament no reconeix com a propi, sinó que per a més inri, al llarg dels segles ha mantingut guerres, pressions, moltes vegades opressió, per tal de destruir la llengua, la cultura i l’economia d’aquest poble mil·lenari.

Publicitat

Aquesta expressió té doncs un objectiu doble:

  • Evitar d’haver de dir “Patriotismo o nacionalismo español” que no quedaria gens bé davant d’Europa, substituint “español” per constitucional.

  • Permetre els atacs (que la paraula “constitucional” legitimaria) contra un dret d’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides.

El patriotisme dels Països Catalans no és xenòfob (a Barcelona s’han fet les manifestacions de suport als refugiats més multitudinàries!). Aquí sabem que hi ha molta població castellana, extremenya o andalusa que es pensen que actuen de bona fe quan donen suport als inventors d’aquesta fórmula màgica. Per això sabem que no solament és un intent d’aïllar Catalunya de la resta d’Europa, sinó també de la resta de pobles de l’Estat espanyol. També és una manera d’enganyar Espanya. Aquest mètode té un nom: DEMAGÒGIA, aquesta confusió de conceptes barrejant paraules contradictòries (oxímoron).

La paraula “constitucional” té, per a ells, un altre avantatge: l’article 2 de la Constitución estipula que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. D’aquesta manera parlar de “patriotismo constitucional” els permet d’expressar de resquitllada la sagrada “indisoluble unidad de España”.

A més, tampoc no els hi ve d’una contradicció: la Constitució espanyola afegeix en el mateix article que hi ha “nacionalidades” (que per cert mai no s’han anomenat clarament). Aquesta paraula, pràcticament sinònima de “Nació” hauria de permetre de reconèixer el dret d’autodeterminació.

Per resumir, podríem dir que el recurs a la fórmula “Patriotismo constitucional” és una eina més per justificar l’injustificable: el recurs a la força, que els demòcrates han lamentat, per obligar un poble a patir l’opressió d’un estat que no és el seu. Tots sabem que la violència legal és un monopoli d’estat. Defensar “l’amor zelós a la Pàtria” (constitucional) és una manera de camuflar l’odi (recordeu allò d’“¡A POR ELLOS!”) cap a tots aquells ciutadans que per ser lliures varen anar a votar pacíficament, fent front a la violència policial que tot Europa va veure, el dia u d’octubre de 2017.