Quan s’ha perdut la reputació …  De moment es manté el règim dictatorial espanyol a Catalunya

El 27 d’octubre del 2017, el Senat espanyol va dictaminar l’aplicació —inconstitucional segons molts juristes— de l’article 155 de la Constitució espanyola a Catalunya, que va tenir com a conseqüència que Espanya no sols deposés —per primera vegada a la Unió Europea— un govern democràticament elegit, violant el dret orgànic de l’Estat espanyol i els Drets Humans, sinó que de manera especial va instal·lar una dictadura inconstitucional que, en el curs dels darrers més de sis mesos, ha causat danys d’enorme envergadura.

En l’àmbit internacional hom creia en aquests darrers dies que Espanya compliria el que havia anunciat i que després de l’elecció del president català i del nomenament dels seus ministres posaria fi a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Però quan s’ha perdut la reputació, hom es creu ja lliure de fer el que vol. Els líders dels tres partits que ara remenen les cireres a Espanya —el Partido Popular escorat cap a l’extrema dreta, el partit clarament d’extrema dreta Ciudadanos, i el partit socialista espanyol, proper a l’SPD alemany—, Mariano Rajoy, Albert Rivera i Pedro Sánchez han acordat en un temps brevíssim la suspensió temporal de la publicació del nomenament dels ministres catalans feta pel president executiu Quim Torra, i així seguir aplicant l’article 155 a Catalunya per seguir-la governant dictatorialment des de Madrid com en els darrers mesos.

Qui conegui la legislació espanyola i hagi seguit els incidents dels darrers mesos, no pot considerar de cap manera i amb la consciència tranquil·la que Espanya sigui un estat democràtic amb respecte per la llei. Després que el jutge prevaricador espanyol Pablo Llarena, obeint servilment els requeriments del govern espanyol i sense cap fonament legal demostrat, impossibilités que tres diputats catalans electes, tots tres, tant abans com ara en plena possessió dels seus drets actius i passius com a membres del Parlament i mereixedors, com tot ciutadà europeu, de la presumpció d’innocència mentre no siguin condemnats legalment, poguessin optar a ser elegits com a president de la Generalitat de Catalunya —a dos d’ells igual com a altres parlamentaris se’ls hi va prohibir l’exercici del dret actiu a vot al parlament!— i tot plegat perquè considera les seves idees com contràries als interessos d’Espanya, tothom ha pogut constatar que a l’Espanya postdemocràtica es prohibeix que es respecti la voluntat popular demostrada en les eleccions lliures i democràtiques del 21 de desembre del 2017 i que el candidat majoritàriament desitjat pel poble de Catalunya —que era i és sense cap dubte Carles Puigdemont— fos elegit com a president. Això ha estat una interferència il·legal i demòfoba en les competències del parlament català i possiblement constitueix un delicte penal segons la mateixa legislació espanyola.

Publicitat

Que ara al president del govern d’Espanya, Mariano Rajoy, el nomenament d’alguns ministres per part del parlament català no li caigui bé, és cosa seva. Tots els ministres nomenats tenen, segons el dret espanyol, el dret de ser nomenats pel càrrec, i d’exercir-lo. Prohibir-ho vulnera tant el dret espanyol com els Drets Humans. La publicació dels nomenaments al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) és una formalitat que el govern espanyol, d’acord amb el dret espanyol, ni pot impedir ni pot ajornar, encara que actualment governi Catalunya dictatorialment i tingui el control del DOGC.

En tant que el govern espanyol considerés il·legal el nomenament d’un o més ministres —en concret es tracta dels quatre ministres, molt estimats a Catalunya, Comín, Puig, Rull i Turull— té la llibertat de recórrer a les vies legals després de la publicació. Impedir-ho o ajornar-ho abans és un frau de llei i pot constituir un delicte segons el codi penal espanyol.

La divulgació mediàtica de l’acord entre els tres dirigents dels partits espanyols, de no aixecar de moment l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, persegueix evidentment la fita de fer pressió sobre el president executiu català, o fins i tot d’obligar-lo a no nomenar aquests ministres, sinó d’altres que siguin del gust de Madrid. Es tracta d’una descarada vulneració del dret espanyol i del dret internacional vinculant, que posa la Unió Europea en evidència i que demostra que Espanya no està disposada a subjectar-se als valors fonamentals de la Unió Europea, fixats de manera vinculant en l’article 2 del Tractat de la Unió Europea. Ben al contrari, Espanya els vulnera permanentment i sembla estar segura que a la Unió Europea i als estats membres les greus vulneracions dels drets humans a Espanya els són indiferents, i encara hi donen suport verbalment.

Després de la discriminació i de la persecució dels jueus i del poble romaní al Tercer Reich, són ara en el segle XXI els catalans, als quals la Unió Europea no considera portadors de Drets Humans ni ciutadans de ple dret de la Unió, sinó ciutadans de segona classe, «subhumans», per dir-ho així, que no tenen cap dret pel que fa als drets humans i s’han de conformar a ser governats dictatorialment per Espanya i perdre tota garantia de ser respectats els seus drets.

Si la Unió Europea no revisa ràpidament el seu comportament envers Catalunya i el rectifica, a curt o llarg termini es descompondrà, perquè en la crisi de Catalunya renuncia als seus valors morals elementals i s’hi juga a llarg termini la confiança dels europeus, especialment de la joventut, en el valor de la ciutadania europea.

Els Drets Humans dels catalans són els drets de tots nosaltres! Qui permet que Espanya violi greument els drets humans del poble català i, sobretot, li negui el dret humà fonamental d’autodeterminació, traeix i destrueix els valors europeus, els ideals de la democràcia, de la divisió de poders i de l’Estat de dret, i es converteix en un enterrador de la Unió Europea.

Els catalans són persones! Com tots els europeus també tenen dret que se’ls respectin els Drets Humans que els hi pertoquen. Qui, com Espanya, els nega al poble català, es col·loca fora de la comunitat de valors d’Europa i fora de la civilització europea.

Un país que, com Espanya, trepitja i trenca contínuament els Drets Humans, no pot continuar essent membre de la Unió Europea. Si Espanya no vol adaptar-se als estàndards europeus, pel que fa a l’estat de dret, democràcia i Drets Humans, haurà de sortir de la Unió Europea. Per als Estats que vulneren el dret internacional i violen de manera gegantina els drets humans no pot haver-hi lloc a Europa.

Publicació original: https://www.change.org/p/12429466/u/22769495

Traducció catalana: Pere Grau i Rovira (Hamburg)