Res de nou. Un cop més ho hem intentat. Sembla que la paraula república no vol estar amb nosaltres i ser la nostra insígnia. Haurem de mirar el Principat d’Andorra, no ens vindria de nou declarar-nos un poble independent, però ara com a Principat de Catalunya. En una fase posterior, ja ens trobarem amb tots els qui van més enllà i parlen dels Països Catalans, sempre estarem amb ells i tindrem els braços oberts per compartir la llengua, la cultura, tradicions i una història comuna.
Des que el 988 el comte Borrell II va assumir el govern de tots els comtats catalans som un poble independent. Això que hauria d’estar present al nostre ADN i símbol genètic no ho hem respectat en certs moments de la nostra història.
Ànsies de poder i d’expansió econòmica ens ha fet moltes vegades ser febles i pactistes, amb uns pactes que no sempre han aportat els efectes que preteníem i desitjàvem. Moltes injustícies i incompliments hem suportat en el nostre llarg camí per aquest món que ens envolta i la davallada ha arribat massa lluny. Ni Drets Humans, ni respecte a la llibertat d’opinió o d’expressió, ni democràcia, ni respecte a la voluntat d’un poble. Gran part d’aquest poble resta analfabet políticament i privat d’una transparència dels seus governants vinculats a gestes de corrupció.
En molts aspectes em sembla viure a l’edat mitjana o moderna. No reconec els progressos que van aportar els grans homes il·lustrats que van definir un estat superior amb la seva revolució, sense monarquies hereditàries. Eren homes que van definir que els pobles havien de ser governats per governants del seu propi poble. Un altre aspecte important és la justícia aplicada per a tots igual, sigui el càrrec i el lloc social que ocupi i ser tots iguals davant de la balança.
Mentre els Estats Units (1776) i les colònies espanyoles s’independitzaven (1898), nosaltres gaudíem i fèiem fortunes a les colònies que s’anaven emancipant. Un cop recuperats els indians i agregats a la burgesia catalana, el nostre lligam amb la resta d’Espanya ha estat un malviure, entre el poder i la glòria, amb pactes i més pactes.
Els homes que van creure que Catalunya podia ser República ve de lluny. Pau Claris la va proclamar el 16 de gener de 1641 i l’acabava el 23 de gener de 1641 quan els Braços Generals presidits per Pau Claris proclamaren Lluís XIII de França com a Comte de Barcelona, i posava el principat de Catalunya sota sobirania francesa. A la mort de Lluís XIII el 1643 ho fou Lluís XIV (el Rei Sol) fins al 1652, reincorporada novament a la Monarquia Hispànica.
França i Espanya van continuar fent guerra i el 7 de novembre de 1695 la seva pau va suposar la pèrdua de la Catalunya del Nord. Catalunya era reduïda i menor.
Durant la Guerra del Francès, 1808, Napoleó va fer diverses ofertes que van acabar amb res. El cert és que un dia a Espanya, hi va haver República, la primera. La seva vida va anar del gener 1873-febrer 1874 al desembre 1874. Va ser president de la Primera República Espanyola Estanislao Figueras (dins del sexenni revolucionari 1868-1874). En 22 mesos hi va haver 4 presidents: Figueras, Pi i Margall, Salmeron i Castelar.
Un període més llarg, 1931-1939, però amb un cúmul de desgràcies per als catalans. El líder carismàtic, digne i honrat, Francesc Macià, el 122è president, va sortir al balcó del Palau de la plaça Sant Jaume, proclamava la República Catalana com a un estat integrat en la federació ibèrica i de Madrid vénen a imposar-li que s’oblidi i prepari un estatut i la paraula república la canviï per la Generalitat de Catalunya. L’any següent,1933, Francesc Macià moria per Nadal, el mateix dia 25 de desembre. Tota una vida dedicada a la república.
El seu successor, Lluís Companys, el 1934 va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola en la mateixa línia i des del mateix balcó de la Generalitat: Aquestes paraules van suposar-li la detenció, la del seu govern en ple i més de 3500 persones van ser empresonades. Catorze mesos de presó els esperaven, la seva sortida també va ser pactada. Si guanyava el Front Popular, serien alliberats i així va ser. Avui tenim homes a la presó per haver promès al poble el que el poble està demanant als seus polítics: república. Tretze pobles a Europa, el món civilitzat, ho han estat des del 1900.
On som? Què hem fet malament aquest cop? Europa… fas l’estruç? Corrupta?
