La credibilitat de les enquestes electorals en els darrers anys ha anat caient paral·lelament a l’erosió del sistema de partits sorgit del “pacte” del 78. La volatilitat i el traspàs de vots ha fet que els resultats siguin cada cop més imprevisibles, i les enquestes, amb el factor del record de vot perdut com a eina de previsió, s’ajustin a les motivacions polítiques dels mitjans que les encomanen o s’aventurin a previsions gairebé a cegues sobre com catalogar els indecisos o quin serà el percentatge de participació.
A Catalunya, on aquesta erosió del sistema de partits ja era més forta que a l’Estat espanyol, el procés sobiranista, la repressió i el 155 han acabat de dinamitar-lo totalment. És gairebé impossible, a hores d’ara, definir el comportament electoral dins els dos grans blocs ja definits. En el bloc sobiranista, podrà ERC mantenir l’hegemonia que mostraven en les enquestes dels darrers anys o es veurà reduïda per l’efecte potent d’una llista del president a l’exili o el d’una CUP que podria recollir l’independentisme desenganyat amb la gestió posterior a l’1 d’octubre? I en el bloc espanyolista, Ciutadans seguirà acumulant el nou votant i es beneficiarà del vot útil a costa d’un PP que sovint és infravalorat a les enquestes, o seran les eleccions de la recuperació del PSC, apel·lant a l’esquerra i a una mínima moderació davant els tics falangistes d’aquests darrers dos partits?
Sens dubte, mai hi havia hagut tants indecisos en tot l’espectre ideològic com en aquest anormal 21D. Ara bé, els moviments entre els blocs no serà el més important, ni de bon tros, d’aquestes eleccions, sinó el possible traspàs de vots d’un bàndol a l’altre. I això és el que fa més imprecisa que mai qualsevol enquesta. En primer lloc trobem els comuns, equidistants, que en situacions de confrontació la història diu que normalment són el sector més perjudicat, ja que els seus votants s’acaben posicionant. Podria ser que els cops de porra i la repressió inaudita provoquin un moviment de vots cap als partits que sí que han apostat per un trencament del règim del 78. Ara bé, també podrien ser el refugi d’una part d’antics votants sobiranistes moderats que per por o cansament no volen seguir amb l’embat a l’Estat espanyol, però que alhora són incapaços de votar als partidaris de la repressió i el 155. Això també serà important a l’hora de fer una lectura dels resultats.
Les enquestes aparegudes en els mitjans espanyolistes apunten a un moviment important de vots entre blocs, votants cansats i decebuts de JxSí que apostarien per un PSC que, segons ells, representa la reconciliació i la moderació. Tot i que l’argument està ben pensat, cal valorar-ne l’efecte, ja que per a una persona es pot fer realment difícil votar un partit que ha donat suport a la repressió, als empresonaments, al 155 i als cops de porra que van rebre els seus companys de viatge. No és fàcil digerir tot això. L’altre argument que apunten és un augment de l’abstenció del votant independentista, desil·lusionat, sumat a un augment de la participació del votant espanyolista, en dinàmica vencedora. Totes les enquestes dels grans mitjans coincideixen a donar absolutament tota la nova participació al bloc del 155. Més mediastorm i previsions partidistes.
Sigui com sigui, aquest raonament apunta al fet que per a l’independentisme el més important d’aquesta campanya és capgirar l’estat d’ànim dels seus votants, tornar a generar il·lusió i propostes de futur, i evitar el desencís dels votants. Cal recordar els presos polítics i la repressió, però fer arribar les bondats econòmiques, socials i democràtiques de la República és una arma tant o més poderosa que el victimisme. Si la campanya es fa en positiu, és marca un camí a seguir i s’elabora amb actitud vencedora, es recuperarà l’esperit i l’optimisme de principis d’octubre. I és que la gent vol sentir que, a part de rebre, com veiem cada dia amb noves notícies, també pot tornar-s’hi, colpejar l’Estat i avançar cap a la llibertat.
