‘Xulos’ i ‘tontos’

Notes per si mai ens volem prendre seriosament la supervivència del català

Ací teniu un parell de vídeos breus de TV3.

El primer és de Merlí i només dura 43 segons. Imaginem-nos  que el nen, en compte de demanar «Jo sóc tonto?» hagués demanat «Jo sóc ruc?», o fins i tot: «Que sóc ruc, jo?» Creieu que hauria passat res? Creieu que hauria estat un atemptat a l’ús real de la llengua? Penseu que se n’hauria ressentit la versemblança, la veracitat? Diríeu que la gent hauria canviat de cadena? És marcià ruc, o és català? És culte o és ben col·loquial?

El segon vídeo és d’un informatiu infantil, Info K. Dura poc més de 20 segons.

Ací ja no hi ha un actor, sinó el presentador d’un informatiu, que se suposa que ha de fer servir un llenguatge planer, però amb una certa formalitat (dic «una certa» perquè va adreçat als infants, és clar). Què hauria passat si hagués dit «un vídeo molt bonic» en lloc de «un vídeo molt txulo»? Hauria fet riure? No l’hauria entès la quitxalla dels Països Catalans? Hauria perdut força la comunicació? Hauria fet arrufar el nas als milers de xiquets que s’ho miraven?

El mot tonto, ens recorda Joan Coromines, és registrat en català des del 1627. Ve del castellà? L’Alcover-Moll diu que sí. En Coromines diu que no ho creu. El cas és que en castellà surt el 1570 i en català més de mig segle més tard. Sigui com sigui, Coromines mateix diu «no és mot gaire castís» i també, atenció: «Guardem-nos nosaltres de postergar, a causa de tonto i derivs., l’ús de mots tan nostres i vius com toix, totxo, neci, ruc, talòs, beneit, babau.»

Ara digueu-me si d’aquests mots «tan nostres i vius» que esmenta Coromines en sentiu i llegiu gaires, als nostres mitjans de comunicació. Molt pocs, oi? És una tria voluntària? Vosaltres què en penseu?

Sobre el mot xulo, Coromines només diu: «Xulo, xulada, xular, castellanismes, del cast.chulo.» La pobra Empar Moliner, fa anys ja es queixava de la proliferació desmesurada d’aquest mot. Però és evident que ni l’Empar Moliner ni en Coromines no sabien què era el català evolucionat.

Sortosament, avui tenim el llibre d’estil de TV3, l’Esadir, aquesta pàgina web tan útil i eficaç que ens il·lustra sobre el català del segle XXI. Diu això:

«xulo Lleng. col·loquial.

  1. Fatxenda, fanfarró, provocador. El teu germà és un xulo: ha vingut a provocar.
  2. Persona que viu a costa d’una o més prostitutes. Sinònims: macarra, macarró, proxeneta.
  3. Bonic, maco, vistós. Un cotxe molt xulo 

I afegeix un apunt sobre la pronunciació:

«L’ús col·loquial avui es decanta majoritàriament pel so africat (tx), que considerem del tot adequat en registres informals:  tʃúlu tʃúlə»

Que quedi clar, doncs: TV3 beneeix xulo i recorda que s’ha de pronunciar txulu.

«Contra la resignació, contra la dimissió lingüística absoluta… el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular»

Entre en Coromines, la Moliner i l’Esadir m’he desconcertat. Per això he fet una enquesta a alguns amics i coneguts de tots els dialectes, que m’han fet arribar mots que podrien suplir tonto i xulo. Heus-ne ací algunes respostes:

  • per tonto (persones)apardalat, ase, babau, badoc, bajà, bajoc, bajoca, bàmbol,banastre, benaventurat, beneit, beneitó, beroi, betzol, betzol de monges,  bleda, borinot, capbuit, capsigrany, colló, curt, curt de gambals, embambat, esburbat, fava, malaventurat, panoli, poca-solta, ruc, soc, soca, suro, talòs, tanoca, toix, tòtil, totxo, tros d’ase, tros de suro, ximple, ximplet..
  • per tonto (coses): absurd, estúpid, flac, no treu cap a res, no es pot agafar per enlloc, sense cap ni centener, sense cap ni peus, sense molla ni crostó, sense seguida, sense solta, sense solta ni volta, sense suc ni bruc, sense trellat.
  • per tonteria: beneitura, bestiesa, disbarat, poca-soltada, rucada, ximpleria.
  • per xulo (desafiador): brusquer, buscabregues, cercabregues, cregut, estufat, fanfarró, fatxenda, gallet, milhomes, perdonavides, pinxo, pollastre, pollastret, presumit, saberut, tibat, ventoler, ventós.
  • per xulo (bonic): bell, ben fet, bonic, curiós, ferm, espaterrant, llampant, maco, que fa enveja, que fa goig, que fa mirera (o mengera…), que fa patxoca, vistós.
  • per fer el xulo (o xular  o xulejar): bravatejar, fer el pinxo, fer el pollastre, fer el pollastret, fer el tifa, gallejar.

«El pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí»

N’hi ha algun (molt pocs) que no és apte per al llenguatge col·loquial, però la majoria sí: trieu i remeneu, doncs.

I ara, si voleu, agafeu diccionaris i amplieu-ho, que per això hi són. D’aquests vocabularis, n’hi ha un que em té el cor robat: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall,  d’en Josep Espunyes. És un veritable monument a la llengua. Us en transcric només una ínfima part dels mots i girs (vius!) que ens regala:

  • per tonto: baix de sostre, beneit del cabàs, cap de fava, cap de meló, cap de pardals, cap de trons, carbassot, curt de gambals, curt d’enteniment, faltar-li’n un tros, més alt que un pi i més ruc que un tupí, més curt que les calces d’un capellà, més curt que les mànigues d’una armilla, més curt que una cua de conill, més ruc que fet d’encàrrec, més talòs que la mare que el va parir, no saber quants dits té a la mà, pallús, patotxo, sabatot, tenir el cap més verd que una carbassa, tenir el cap ple de fum, tenir un cervell de pardal, toia, un poca substància, xitxarel·lo…
  • per xulo o fer el xulo: anar encarcarat com un ciri, cagarro sec, creure’s qui sap què, donar-se to, entonat, fer-se veure, merdeta seca, mirar de dalt a baix, no tenir padrins, passar dret, pensar-se qui sap què és, pet bufat, pet presumit, pixar de molt alt, voler-s’ho menjar tot… 

En fi, amics, això de recórrer sempre a la cantarella de «l’ús real de la llengua» em comença a carregar i, si voleu que us ho digui, em sembla passat de moda. Sempre que ho sento, em fa l’efecte com si em tractessin d’ase. I en l’estat actual de les coses em sembla frívol i irresponsable. Contra la frivolitat i la deixadesa, contra l’entronització de la ignorància, contra la resignació, contra la contemplació passiva de la desfeta, contra la dimissió lingüística absoluta… la serietat, el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular.

Perquè el pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí.

_________________________

Vull agrair l’ajut de: Jem Cabanes, Anna Casassas, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Josep Ferrer, Celdoni Fonoll, Marta Marfany i Ramon Torrents.

3 COMENTARIS

  1. Tal com be dieu, cal combatre la frivolitat i la deixadesa. però a més de la militància lingüista també caldria apuntar als responsables d’aquesta deixadesa (o intencionalitat?) d’anar convertint el català en un reflex del castellà.
    Ara que els filòlegs de l’IEC s’han tret de la màniga un nou grapat de normes que descatalanitzen i alhora ens castellanitzen, han sortit força articles amb una visió critica d’aquesta actitud dels membres de l’IEC.
    Al meu entendre aquesta gent (experta) no son més que els executors d’aquesta des-culturització i denigració de la nostra llengua, però quan n’hi han uns executors, és perquè prèviament hi han uns ideòlegs, i aquests son els polítics nostrats d’ERC i ara PDECAT que sota un acomplexament cultural, davant el poder central castellà i davant una intencionalitat clara de diluir-nos sota un magma multicultural ( on totes les cultures son meravelloses, menys la catalana, no sia que ens diguin res) han anat fent deixadesa de les seves obligacions de mantenir, respectar, recuperar i potenciar el català, amagant-se sota el criteri d’uns experts que d’una manera o altre son a les seves ordres.
    Estaria be, que comencéssim a posar vermells a més dels filòlegs a sou, a qui els paga, als polítics que volen que la Catalunya independent ( això ja no és políticament correcte, ara ja només volen parlar de República Catalana) sigui qualsevol cosa, menys catalana.

  2. Potser ens hauriem de plantejar si els actuals membres de l’Institut d’estudis catalans (IEC) són les persones més adients pel càrrec. Fa temps que sospito que no.

  3. Miquel dius que: Potser ens hauríem de plantejar si els actuals membres de l’Institut d’estudis catalans (IEC) són les persones més adients pel càrrec.
    Jo apuntava en la resposta anterior, que sospitava que en definitiva havíem de cercar els responsables en els polítics, ja que crec que al cap i al fi, malauradament els filòlegs de l’IEC no deixen de ser uns treballadors a sou dels polítics i per tant a les seves ordres, i on els polítics sota l’excusa dels professionals, el que fan és anar imposant els seus criteris, que de professionals no tenen res, ( sembla que en el nostre proper estat haurem de vetllar per la independència dels professionals i no deixar que els polítics ens ho potinegin tot)
    Doncs be, si et responc avui és precisament arran de l’entrevista que fa Vilaweb a Ester Franquesa directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, on ve a dir precisament el que ja sospitava, doncs ella mateixa deix anar (s’intueix força be) que per millorar la qualitat dels catalanoparlants vers el català, el que fan és rebaixar la normativa i la gramàtica i així automàticament els parlants guanyen qualitat
    i per mostra un botó.
    Ella respon a les critiques de l’anunci de la Grossa de Nadal ( per la manca de qualitat del llenguatge) traient-ne ferro i ho rebla amb: La nova gramàtica va una mica en aquest sentit

    Aquí el tall
    —Ja he dit que era un exemple…
    —Hem d’aconseguir que la llengua pugui funcionar en tots els casos i en tots els àmbits. Fins i tot en àmbits que alguna cosa pugui trontollar. No parlo d’aquest anunci. La nova gramàtica va una mica en aquest sentit també. Val més que alguna cosa trontolli que no pas renunciar a la llengua catalana perquè se’ns fa estranya. No podem escriure de la mateixa manera en una revista científica d’alt nivell i en una revista de divulgació.

    Miquel potser els que no son adients son els nostres polítics ni els filòlegs que deixen de ser filòlegs per un plat de llenties.

Comments are closed.