El Ple de l’IEC ratifica la Gramàtica de la llengua catalana, i la Secció Filològica presenta al Ple la proposta d’Ortografia

El Ple de l’Institut d’Estudis Catalans va ratificar el passat dia 28 la Gramàtica de la llengua catalana. Es tracta de la primera gramàtica institucional de l’Institut d’Estudis Catalans i com a tal té caràcter normatiu. La Gramàtica, que arribarà a les llibreries el 23 de novembre, «és una obra de molta profunditat i fruit d’una rica participació d’experts», que «respon als canvis que la llengua, un element molt viu, ha anat experimentant al cap del temps», ha declarat aquest vespre Vicent Pitarch, membre de la Secció Filològica i de la Comissió de Gramàtica. Fins ara, l’obra de referència normativa havia estat la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, publicada per l’IEC el 1918.

La Gramàtica presenta la norma a partir de la descripció actualitzada del català i dels seus usos i varietats, i recull la pluralitat de tots els parlars i en subratlla els trets compartits. Presenta els fets gramaticals pertanyents a la llengua, els classifica, n’explica les propietats, en dóna els casos més generals i els exemplifica. El text explicita si una variant pertany a uns determinats parlars o registres, si el fet és més propi de la llengua oral o de l’escrita, si té més o menys tradició o és més o menys recent, o si presenta restriccions gramaticals, entre altres qüestions.

Una nova versió de l’Ortografia

La redacció de la Gramàtica va implicar la conveniència de publicar una nova versió de l’Ortografia de la llengua catalana, sobretot en ocasió del primer centenari de les Normes ortogràfiques de l’IEC, l’any 2013. La nova Ortografia s’ha presentat aquest vespre al Ple de l’IEC, i està previst que es ratifiqui en la reunió del Ple de l’Institut del pròxim 17 de novembre, i que es comercialitzi a principis de 2017. A partir d’aquesta presentació, s’obre un període de comentaris per part dels membres de l’Institut. L’aplicació, un cop es ratifiqui pel Ple de l’IEC, es farà al llarg d’un període de cinc anys.

Entre les raons fonamentals per elaborar una nova ortografia, hi ha la dispersió de materials que conformen la normativa vigent. D’aquesta manera, s’han aplegat en un solt tractat l’ortografia fundacional, les rectificacions que va fer-hi el propi Fabra, els retocs introduïts després de Fabra, i la legislació ortogràfica de la Secció Filològica d’ençà de 1984.

Els canvis més significatius que es proposen en l’Ortografia de la llengua catalana, són:

  • Mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per r. És a dir, s’escriu rr quan el so [r] apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical: en els mots prefixats amb a- privatiu i cor- (arítmia esdevé arrítmia; coresponsable passa a ser corresponsable); en els mots eradicar (erradicar) i erumpent (errumpent); i en els compostos amb els radicals grecs raqui(o)-, reo-, rin(o)-, rinco-, riz(o)-, rodo-, –rràfia, –rrexi i –rrinc (per exemple, cefaloraquidi esdevé cefalorraquidi, i otorinolaringòleg, otorrinolaringòleg).
  • Ús del guionet en alguns mots compostos prefixats. S’escriu un guionet entre el prefix i un sintagma (exdirectora general passa a ser ex-directora general); en els conjunts formats per un substantiu o un adjectiu precedits de l’adverbi no, s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats (art no figuratiu –> art no-figuratiu); s’escriuen aglutinats i sense guionet un sensepapers, a matadegolla i clocpiu, i aglutinats i amb guionet déu-n’hi-do i déu-n’hi-doret.
  • Compostos amb el segon formant començat per s seguida de consonant i sense e epentètica. En compostos i prefixats cultes com arterioesclerosi, cardioespasme o electroestàtic; però s’escriu microscòpic, termòstat, atmosfera
  • Accentuació de les formes baleàriques de la primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs de la primera conjugació. Les dels verbs acabats en –enar i –esar amb tenen accent greu (è), com anomèn, esmèn, o remèn; les dels verbs acabats en –essar amb accent agut (é), com confés, exprés, o ingrés; i les dels verbs acabats en –osar i –ossar amb accent greu (ò), com dispòs, impòs, destròs.
  • Reducció de la llista de mots amb accent diacrític. S’escriu accent diacrític únicament en catorze mots monosíl·labs: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. S’escriu sense accent diacrític els compostos i derivats, com adeu-siau, marededeu, rodamon o a contrapel.
  • Supressió de la dièresi en els derivats cultes acabats en –al, com fluidal, laical, helicoidal o trapezoidal.

A banda d’aquests canvis, s’han incorporat entrades noves com aiatol·là, blog o cànnabis, i s’han modificat gràficament mots com nietzschià, que esdevé nietzscheà, o sèquia que passa a ser séquia. També s’han resolt alguns dubtes en relació amb antropònims i topònims (Dèbora, Raül, Rubèn; el Figueró, Montgrony, Binibèquer) i en relació amb alguns neologismes i manlleus freqüents de grafia vacil·lant que encara no recull el DIEC. És el cas de lèxic patrimonial com cotó-en-pèl o menysestimar; manlleus com fitnes, gòspel, gruyère, off the record; i compostos i derivats com antisistema, contrarellotge i sensesostre.

1 COMENTARI

Comments are closed.