He pensat, calla, que em sembla que he trobat el desllorigador de tot plegat. I he anat a cercar a les estadístiques.
Sexe i religió. Aquestes són les dues matèries sobre les quals vull dirigir la meva recerca. Les considero el moll de l’os. Durant segles, la religió i la sexualitat han actuat com dues de les principals eines de regulació social del comportament humà. I és precisament aquí on cal remenar, per trobar el perquè dels nostres actes, què ens indueix a pensar quelcom, què ens fa aturar o perseverar en allò que volem aconseguir.
Quin merder i quin sidral. Si ho arribo a saber no m’hi fico. És tot un món, això de les estadístiques. N’hi ha per donar, vendre i regalar. Les oficials, les oficioses, les fetes a cop de talonari, de fonts reconegudes, de grup de Telegram amb majúscules i tres emoticones de foc… I aquí m’aturo, perquè la llista se m’acudeix llarguíssima. I això que, geogràficament, ho estic acotant únicament al territori de Catalunya. Amb tan sols una estoneta passejant per la fredor impersonal de les dades, constato que tant l’orientació sexual com la religió tenen molt, com ho diria… sí, tenen molt “soroll estadístic”. Gent que no respon, gent que respon diferent segons context, canvis generacionals, definicions variables…
Cal tirar pel dret i resumir. Tampoc tenia la intenció de farcir l’article de quadres i gràfics. I, encara que hi haurà qui em titlli de poc rigorós, tampoc us atabalaré amb paràgrafs citant fonts. No acabaríem mai i no pretenc investir-me de cap raó absoluta. Per consegüent, us demanaré un acte de fe i no crec que m’aparti gaire de la realitat, si us dic que el 51% dels catalans es defineixen com a no-creients, ateus o agnòstics. Del que se’n pot extreure que la Catalunya actual s’assembla més a una societat secularitzada del nord d’Europa que no pas a una comunitat de fervor penitencial.
I no, no m’he oblidat del sexe. Hi ha molt poca estadística oficial solvent sobre pràctiques BDSM concretes, que és el que més m’interessava, però sí que tot apunta al fet que la diversitat sexual existeix i és visible, però continua sent minoritària respecte dels patrons afectius i sexuals predominants.
Conclusió: No sembla que la majoria dels catalans practiquem la mortificació religiosa, ni el sadomasoquisme, ni siguem submisos. Costa, doncs, entendre l’acceptació gairebé litúrgica amb què suportem segons quines formes i pactes de govern.
Déu-n’hi-do, on m’ha portat l’aprovació dels pressupostos.