Parlament pronunciat per la Daniela Grau a la trobada del Coll de Manrella el 19 d’octubre de 2025.
“Benvolguts connacionals,
Com a independentista nord-catalana, secretària nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) fa deu anys, permeteu–me d’incitar-vos a pensar en els compatriotes que ara mateix caminen de Verges a Girona, o sigui que caminaran avui durant sis hores, i de llegir-vos el Manifest de la Caminada pel 27 d’Octubre concebuda per la nostra territorial:
«El poble català no oblida ni renuncia. El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració d’independència, donant forma institucional a la voluntat democràtica expressada el primer d’octubre. Aquell dia vam fer un pas decisiu cap a la llibertat, un pas que encara espera ser culminat amb la proclamació efectiva de la República Catalana.
Vuit anys després, la flama continua viva. Per això, la Territorial Nord-Catalana de l’Assemblea, la Delegació Nord-Catalana del Consell de la República i la Casa Macià unim forces en una acció que va més enllà d’una caminada: és una columna de dignitat, de memòria i de desafiament. La Columna del 27 d’octubre avança des de la Porta dels Països Catalans, símbol d’unitat nacional, fins al Parlament de Catalunya, símbol de sobirania popular.
Aquesta marxa és una afirmació rotunda: no acceptem la renúncia, no cedim davant la repressió, no ens resignem a l’autonomisme. És un crit col·lectiu, pacífic però ferm, per la llibertat, per la justícia i per la plena sobirania. El camí que emprenem és físic, però sobretot polític i emocional: un recorregut compartit per la memòria, la lluita i l’esperança d’un país que aspira a ser lliure.
Reivindiquem també la llengua catalana com a pilar fonamental de la nostra identitat i com a eina imprescindible per a la cohesió nacional. Sense una llengua viva, respectada i plenament normalitzada en tots els àmbits, no hi ha República possible. La defensa del català és inseparable de la lluita per la llibertat.
Alhora, denunciem el paper decebedor dels partits polítics independentistes des del Primer d’Octubre. Han malmès el mandat popular, han desorientat el moviment i han prioritzat càlculs electorals per damunt del compromís amb la República. La seva inacció i renúncia han estat un fre per a la voluntat del poble, que va demostrar coratge i determinació davant les urnes i la repressió.
Fem una crida a la ciutadania a sumar-s’hi, a formar part d’aquesta columna que avança amb determinació. Que cada pas sigui una fita, que cada etapa sigui una declaració. La força d’aquest moviment rau en la persistència i en la convicció de la gent.
Reafirmem que només la República Catalana ens pot garantir llibertat, justícia, progrés i democràcia. Continuem caminant junts, perquè el 27 d’octubre no és només un record: és la promesa. I aquesta promesa, la farem realitat.»
A la Catalunya del Nord necessitem urgentment la proclamació de l’Estat català perquè és l’única garantia possible de la supervivència de la nostra nació. Considerem que ens trobem en l’última fase del procés de descatalanització a marxes forçades engegat fa 370 anys per la monarquia francesa i perpetrat al llarg dels segles per governs republicans tant de dreta com d’esquerra.
Patim un lingüicidi del qual no denunciem potser prou l’amplitud per no desanimar tots els qui –Generalitat de Catalunya, ajuntaments, Barça, supermercats com Esclat– ajuden les escoles immersives de la Bressola.
Patim una substitució de la població contínua per francesos, per descendents de l’emigració magribina segregats en guetos i, recentment, per treballadors sud-americans, que no podem ni assimilar ni integrar com era encara possible als anys seixanta del segle passat, quan els algerians treballant als horts aprenien la nostra llengua.
Patim una situació socioeconòmica ruïnosa que fa del nostre país, segons dades oficialitzades, el segon departament més pobre de l’estat francès, amb seqüeles ineluctables com són la drogaddicció, la violència, el crim, la sobreocupació de la presó de Perpinyà, en condicions infrahumanes per als qui hi vegeten i també hi perpetren la violència allà mateix.
Patim l’última fase del procés de descatalanització a marxes forçades fins a l’aniquilació de la nostra nació a les terres del Nord.
Ens insurgim doncs contra els compatriotes, inclosos els polítics principatins, qui, enlluernats pels mites repetits a cor què vols pels francesos per amagar també la permanent colonització de diversos pobles dins l’hexàgon i ultramar, estan encara persuadits que França és el país del drets de l’home, el far de la humanitat, el país de la llibertat, igualtat, fraternitat. Mentides! Per dites raons cal abandonar immediatament la vergonyant i execrable participació del Parlament de Catalunya en l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia!
L’amic Vicenç Relats, implicat fa deu anys també com a secretari nacional de l’ANC en la Comissió de Representants dels Països Catalans, és al capdavant de Gent i Terra, una editorial de productes de molta qualitat per cohesionar-nos com a país. Va editar i prologar fa tres anys en el llibre titulat Algues, articles d’un pioner de l’independentisme, l’empordanès Hipòlit Nadal i Mallol (1891-1978), fundador i director del 1916 al 1972 de la revista Ressorgiment, publicada a Buenos Aires.
En Nadal defensà de ben jove el dret a la independència i paral·lelament denuncià rotundament el col·laboracionisme; ja el 1926 escrivia: «Tots sou responsables, polítics de Catalunya, els de dreta, els d’esquerra i els del mig de la greu situació d’ara. Tots ajudeu amb la vostra indiferència a fer cruel el moment. De l’actitud vostra d’ara, passiva i suïcida, haureu de donar-ne compte… al poble de Catalunya». Denuncià el 1939 que amb «el Govern de la República Catalana transformat per imposició en Govern de la Generalitat de Catalunya, tornàvem a ser esclaus. I el més trist: sense una protesta, submisos i resignats…». Denuncià el «patriotisme interessat, especulatiu en benefici personal». Als anys quaranta del segle passat reblà el clau: «el pitjor enemic de les llibertats catalanes no és pas l’Estat opressor sinó els mateixos catalans que li fan el joc i creuen càndidament que una altra solució espanyola pot resoldre la qüestió catalana».
Per contra, fervent admirador del president Macià, l’elogià molt; el 1924 el definí com a «l’heroi de la independència de Catalunya» i també féu l’elogi del president Companys fa 90 anys precisament enguany a l’octubre del 1935: «per assumir davant dels nostres opressors la responsabilitat absoluta, per la noblesa de caràcter demostrada durant el procés». I ben entès, el novembre del 1940 ressaltà la seva commoció i la de tot el món «amb l’execució de Lluís Companys» i «amb el seu martiri»; ell «que ha pagat amb la vida el seu amor a la llibertat dels homes i dels pobles, ha pagat amb la vida el seu amor a Catalunya».
Moltes gràcies.
Daniela Grau Humbert”
