«Sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada». Aquesta afirmació, clara i contundent a la vegada, la deixava anar els anys vint del segle passat el nostre, gran, admirat i universal arquitecte, Antoni Gaudí.
Al cap de cent anys les paraules de Gaudí se les han fet seves, en les hem fet nostres, milers, centenars de milers, de catalans, i quedarien marcades per sempre més a partir del 1r d’octubre del 2017.
Si fem un petit repàs a la nostra història dels darrers cent anys, veurem com a Catalunya ha crescut, sense aturador i amb força, el desig i l’ànim de recuperar la perduda llibertat.
Gaudí moria a causa d’un malaurat accident l’any 1926, el mateix any que un excoronel de l’exèrcit espanyol, Francesc Macià, apostant pel futur de Catalunya, havia dit prou i es posava al davant del primer gran intent d’assolir la independència, anant a totes. Posava en marxa el que es conegué com Els fets de Prats de Molló, una acció valenta i agosarada que mai es podrà oblidar i que acabà amb Francesc Macià a la presó i a l’exili. Això, però, no el portà a desar al calaix dels mals endreços el seu ideari i tot jugant-se-la retornà a Catalunya amb l’esperit ben viu per organitzar de nou la lluita per la recuperació de la pàtria dels catalans. Macià va restar cinc anys a l’exili però no va llençar la tovallola.
Ara com ara, tanmateix, l’exili del president Macià ens porta a no oblidar que el president Carles Puigdemont està a punt de complir vuit anys a l’exili. Ni Macià va llençar la tovallola i tampoc, esperem, que ho faci Carles Puigdemont. Un i l’altre, davant les decepcions causades per les seves actuacions han estat severament criticats i àdhuc qualificats de covards i traïdors tot seguint la tradició històrica en què molts catalans, quan les coses no surten com hom volia, tot oblidant l’acció definitòria de la repressió espanyola, al xoc immediat li segueix una reacció acusatòria que s’oblida del rerefons i de la realitat del perquè allò que estava programat no ha sortit com s’esperava, tot i que també hem d’acceptar que no es poden deixar de banda els errors comesos.
Tornem als fets històrics. Francesc Macià, aprofitant la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, torna a Catalunya amb l’ànim de recuperar el temps perdut i tot aprofitant les eleccions del 12 d’abril del 1931, al cap de dos dies, el dia 14, en un gest inesperat a Madrid, proclama la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica.
La resposta esclatant arreu de Catalunya ve a ser històrica. Al cap de tres dies, però, Macià es reuneix amb els tres enviats pel govern de l’acabada d’estrenar República espanyola, dos d’ells catalans (Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer) i Fernando de los Rios i l’obliguen a fer marxa enrere i acceptar el que avui en diríem un govern autonòmic i que s’anomenés Generalitat. Una acció acceptada totalment a contracor i que portà Macià a dir: «Avui és el dia més trist de la meva vida». Tot l’esforç i l’esperança d’assolir una pàtria lliure se n’anaren en orris.
Vora cent anys després, el 10 d’octubre del 2017, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, després de l’èxit esclatant del referèndum del 1r d’octubre, amb un 92% de vots a favor de la proclamació de la independència, s’adreça des del Parlament, acompanyat de tot el govern, a una multitud de més de 30.000 catalans als afores del Parlament esperant la desitjada notícia. El president, després d’una llarga exposició, diu: «Assumeixo el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república». I al cap de deu segons, tot continuant el seu discurs, afegeix: «Amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les pròximes setmanes emprenguem un diàleg». El xoc provocat a la multitud expectant fou inexplicable. Algú, recordant Francesc Macià, digué: «Suposo que pel president Puigdemont aquest també serà el dia més trist de la seva vida»…
La decepció d’aquestes paraules ens deixà a tots tocats. Han passat vora vuit anys i la recuperació de l’ànim i de tornar a tirar endavant es fa difícil. Certament, costarà recuperar l’ànim i el convenciment que malgrat tot el viscut vindran temps millors. Ès ben clar que hi ha d’haver canvis en profunditat, nous lideratges i noves propostes. Valorar a fons el que tenim i, si convé, convidar a tothom a tornar-se a aixecar. Som conscients, ara més que mai, que Catalunya ha de continuar la seva lluita, sense més baralles ni retrets. Aquells que no vulguin, aquells que com deia l’admirat cantant mallorquí Biel Majoral: «Solament hi ha interès a barallar-se per a aconseguir sa cadira». Aquests que facin un pas al costat.
Ben cert, i és imprescindible, que necessitem nous lideratges, cares noves, però també que, aquells que s’hi han deixat la pell, tornin a arremangar-se i amb nova força i amb nou ànim, continuar endavant. Són molts els que han patit repressió, presó, exili i que fins i tot hi han donat la vida per aquesta terra nostra i no els podem defraudar ni oblidar.
Fa pocs dies recordàvem l’enyorat Lluís Maria Xirinacs en el divuitè aniversari de la seva mort i val la pena tenir ben presents unes paraules del discurs que ens adreçà en record seu en Víctor Alexandre tot recordant les paraules del comiat d’en Xirinacs: «Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc amb vosaltres, amics».
Víctor Alexandre hi afegia: «Són paraules que ens diuen que ara ens toca a nosaltres, són les darreres d’un home, que com a creient que era, només es va agenollar davant de Déu, mai davant d’Espanya. I és que la independència no és cap privilegi, la independència és un dret. I és perquè hi tenim dret que la volem».
