El passat dia 4 de febrer Vicent Partal publicà a VilaWeb el seu article “El Consell de la República, en positiu”, digne d’emmarcar com molts dels seus. No sé si les seves reflexions sobre què hauria de ser i com hauria d’actuar el Consell, es corresponen amb la idea que en tinguin els candidats a presidir-lo. Tant de bo que qui guanyi l’elecció les tingui molt en compte i que no formi part de la colla que jo lamento en un dístic meu: “Arreu hi ha massa polítics / de cervell i cor raquítics”.
Les primeres declaracions que he llegit dels aspirants a la presidència em fan ser una mica optimista, cosa que no sols coincideix amb el meu tarannà normal sinó que a més dona esperances que el CdR està ben lluny de ser cap somni caducat, i que pels mètodes que empri qui guanyi les eleccions, sigui qui sigui, representi un bon pas endavant (potser fins i tot decisiu) cap a la independència.
Crec que tothom (i els candidats més que ningú) ha de tenir clar que la feina del CdR no serà gens fàcil i que serà objecte d’atacs furibunds de l’Estat espanyol, tant de la “justícia” i de la policia, com de les estructures fosques de la caverna ultranacionalista. Per això aquestes persones que volen carregar-se aquest pes feixuc al damunt han de ser objecte del nostre respecte i admiració, tant qui guanyi com qui no.
I ara, perdoneu, amics lectors, que torni a parlar com a puigdemontista convicte i confés. Hi ha veus que han criticat que Carles Puigdemont hagi deixat la presidència del CdR, per centrar la seva feina en Junts, i ho han qualificat d’abandonament de la seva posició per damunt dels partits i d’un possible afebliment de la seva popularitat. Com diu l’amic Albert Jané en un dels seus magnífics aforismes: “Tothom es creu amb dret a determinar què ve a tomb i què no hi ve”.
Costa tant de comprendre aquesta decisió del nostre president legítim? Tant com s’han desenvolupat els esdeveniments crec que era l’única possible. El CdR és un projecte en marxa (fent tentines de tant en tant ) i que pot ser clau per al futur, però que en el present tindrà altra feina a fer que ficar-se en la política del dia a dia. La seva confrontació amb l’Estat tindrà unes altres característiques, i Junts ha estat l’única eina a disposició de Puigdemont, per intentar de posar el govern espanyol contra les cordes, mentre els vots de Junts a Madrid ho facin possible. A més, la feina futura del CdR serà tant més efectiva si hi ha un partit català que li faci costat sense dubtes ni mitges tintes. I això és també el que està endegant Puigdemont (i confiem que se’n surti).
Resumint-ho, la situació ideal seria que un CdR en plena activitat internacional i un partit de caire transversal es passessin la pilota teva-meva-teva-meva i marquessin un gol darrere l’altre a la porteria de Madrid. Però fins i tot sense arribar a aquesta perfecció (que rara vegada s’aconsegueix a la vida real) també es pot anar endavant cap a la nostra fita. La gent del carrer només podem desitjar que el nou president de CdR el converteixi en una formidable arma contra els estats que ara ocupen la nostra nació, com que Puigdemont amb la seva remodelació de Junts, tingui èxit. I que aquest doble front de lluita escurci el temps fins al dia que la República Catalana (que no vol dir sols el Principat) entri de ple dret a l’ONU.
