S’acaba l’any 2024, això ho sap tothom i tothom sap que en començarem un de nou. El que no sabem és què passarà l’any vinent encara que alguns, amb presagis il·lusoris, pretenguin fer-nos creure el que els interessa. El que sí podem recordar fins a cert punt és el que ha esdevingut aquest encara 2024. El que no pretendré, ni molt menys, és fer allò del “repàs de l’any que tanquem”. Senzillament, aniré anotant allò que se’m passi pel cap o, tal com deia suara, el que m’interessa. Començaré per allò que ens ve de lluny i tractaré d’anar-me acostant cap a casa.
De les antípodes no en sé gairebé res. El que recordo de més lluny és Corea, tant del sud com del nord. Corea del Sud, aquell país tan avançat tecnològicament i del que ens arriben cotxes i telèfons mòbils, ha sofert a les darreries d’enguany una sotragada política que, a hores d’ara, encara no està resolta del tot. Hi ha hagut un president que ha intentat fer un auto colp d’estat inventant-se una llei marcial amb l’excusa d’una prestesa amenaça dels seus germans del nord. El poble de Corea del Sud, però, és un poble madur tecnològicament i democràtica. Així que va sortir al carrer en massa per denunciar aquell president colpista que, finalment, després de ser blasmat per la majoria del seu propi partit, va ser cessat i substituït provisionalment per un altre que també està a la corda fluixa. M’he entretingut en aquest cas, que ens pot semblar llunyà, per posar de relleu la força del poble en circumstàncies límit o injustes. En prendrem nota? No ho sé; aquí em perdut moltes oportunitats.
Corea del Nord és quelcom molt diferent. Allí ningú no gosa aixecar un dit. És el paradís més pur del totalitarisme on hi regna una autocràcia hereditària i on només mengen, i bé, els sequaços de l’autòcrata i els demés s’han de conformar amb les molletes que aquells el hi deixen i amb veure com, a costa de la immensa majoria, els de la minoria que menja bé van tirant coets i enviant milers de joves a l’escorxador que Putin els ha preparat a la frontera amb Ucraïna.
Ai! Ucraïna. Una guerra sagnant i absurda com totes i que, com totes, respon més als interessos d’un sàtrapa que no pas als del seu país, Rússia. És ben cert que Rússia té les seves arrels a Ucraïna i que per als russos Ucraïna és molt important. Contemplem aquest conflicte des de dos paràmetres. El primer: des del de les famílies russes que tenen els seus fills al front i que estan morint a milers gràcies a la incompetència de Putin i els seus militars. Aquests joves russos, moren per la pàtria o pels interessos expansionistes d’una oligarquia? Perquè Putin i els seus oligarques no reclamen tan sols Ucraïna per a Rússia sinó que volen recuperar tots els territoris que van perdre quan es va desintegrar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, URSS; aquestes repúbliques van fer efectiu el seu dret a l’autodeterminació, com és el cas de la mateixa Ucraïna. El segon paràmetre seria l’intent de recuperació del paper que Rússia va perdre davant el món després de l’esmentat esmicolament de l’URSS i el creixement de la nova gran potència, Xina. Rússia ja va en tercer lloc i el seu maldestre govern el pot dur encara més avall. L’Índia és el país amb més població del món. Sí, és molt pobre, però també ho era la Xina i la societat xinesa ha canviat molt en mols aspectes. L’Índia també pot canviar i, des de fa molts anys, té la bomba nuclear. Hi ha més països emergents i el món canvia de manera accelerada. Putin actua com un animal malferit.
Els resultats de les eleccions als EEUU han donat la victòria a Donald Trump i aquest fet sí que tindrà conseqüències a partir del proper 20 de gener. Trump governarà durant els seu segon i darrer mandat i això de “darrer” és on rau el perill perquè intentarà fer efectiu tot el que va prometre durant el primer i que no va arribar a complir i el que va prometre en la darrera campanya electoral. Entre les coses que intentarà fer de totes totes hi ha l’expulsió de milions d’immigrants sense papers, la fi de la guerra d’Ucraïna i els aranzels als productes importats de la Xina i de la Unió Europea. Pel que fa a l’expulsió dels milions immigrants pot causar una gran crisi humanitària a l’altra banda de de la frontera mexicana. Si aquesta amenaça es compleix aquests emigrants quedaran atrapats i a mercè dels càrtels que dominen els estats mexicans del nord. Això pot fer trontollar l’economia mexicana que a l’ensems pot patir una altra amenaça de Trump: la ruptura del tractat econòmic entre els EEUU, Canadà i Mèxic.
Com Trump pot posar fi a la guerra d’Ucraïna? Doncs, posant-se d’acord amb el seu “amic” Putin. Encara que sembli que són dos personatges antagònics i enfrontats estan fets de la mateixa pasta. Si els EEUU abandonen l’ajut econòmic i militar a Zelenski la UE per si sola no podria fer front a Putin. La fi de la guerra comportaria el bescanvi de pau per territoris. Davant la impotència, Zelenski dimitiria i Putin manipularia, com està fent a Geòrgia, per instaurar a Ucraïna un govern pro rus. Polònia i els països limítrofes amb Ucraïna tornarien a tenir l’amenaça de Putin a tocar. I, l’Europa Occidental? A Trump tot això li aniria com l’anell al dit. A Trump, però, li quedaria una pedra a la sabata, la Xina. Ha anunciat que posarà aranzels elevats als productes importats de la Xina. Recíprocament, la Xina posaria aranzels als productes vinguts dels EEUU. La guerra econòmica estaria servida sense que hom pugui albirar un guanyador clar. Probablement només hi hauria perdedors, entre ells la UE i el Regne Unit, víctimes del foc creuat.
Recordeu qui va ser que va celebrar la victòria de Trump amb més entusiasme? Netanyahu! Efectivament. No és que el president Biden hagi deixat de donar suport a l’Israel de Netanyahu, com no deixarà mai de donar-li cap president dels EEUU, però Trump ho farà amb més entusiasme per diferents raons, entre elles perquè ambdós són delinqüents que tenen causes pendents amb les respectives justícies, s’han de tapar mútuament les seves vergonyes i ambdós tenen interessos comuns -jo no tinc res en contra de la raça ni la religió jueva ni de cap altre, com no tinc res en contra de la raça ni de la religió dels palestins, aclareixo. Ara bé, si l’acció terrorista de Hamàs que va fer explotar el conflicte de Gaza és execrable, molt més ho és, per la seva desproporció, la crueltat amb que ha reaccionat Netanyahu contra la població civil de Gaza amb l’excusa de que dessota escoles i hospitals s’hi amaguen membres de Hamàs.
L’Orient Mitjà és una bomba de rellotgeria. El conflicte israelià-palestí n’és alhora una part i el centre. El centre perquè tots els països que l’envolten en són enemics, fronterers o no: Iran, Síria, Aràbia Saudita, Irak. D’altres com El Líban, Egipte, Turquia o Jordània mantenen un cert equilibri per no complicar-se la vida. Concretament, El Líban és un estat multireligiós i multicultural que té el grup pro iranià, Hezbolà, que li complica la vida amb Israel. Síria acaba d’enderrocar el règim totalitari i criminal d’Al Assad però ningú no sap cap a on tiraran els nous amos, inicialment d’un islamisme radical. Aràbia Saudita i l’Iran, sunnites i xiïtes, respectivament, sembla que s’hagin posat d’acord en dirimir les seves diferències en altres indrets per no embrutar casa seva; les víctimes en són el Iemen i Somàlia. Enmig de tot aquest mosaic esquerdat hi ha el Kurdistan, que rep per totes bandes sobretot per part de Turquia que pertany a l’OTAN gràcies als interessos dels EEUU i Occident.
Noto que m’he quedat encastat a l’Est i no puc acabar sense parlar del que tenim a tocar: Europa i el conflicte Catalunya-Espanya. Europa s’ha allunyat tant dels seus orígens humanístics que s’ha convertit en una gran màquina de burocràcia que grinyola per tots costats. El Regne Unit se’n va anar de la Unió Europea, Brexit, i ja n’estan penedits. Hongria, que ara acaba la seva presidència de la UE, amb el Sr. Orban està més a prop de Moscou que de Brussel·les. Itàlia en mans de l’extrema dreta, i aquesta està creixent perillosament a França, els Països Baixos, Espanya o, el que és més alarmant, a Alemanya. Malgrat tot plegat, si no apostem seriosament per la UE caurem en mans d’alguna gran potència com EEUU o la Xina, aquesta ja senyoreja per Àfrica i està posant els peus a l’Amèrica Llatina.
I, per fi, arribem a casa nostra. Quina Catalunya volem? Lliure o seguint sotmesa al colonialisme espanyol? Que ningú no s’estranyi de que empri el terme colonialisme respecte de l’Estat espanyol. Som una nació més antiga que Espanya; datem del 998 quan Espanya encara no existia -data del1492 amb la conquesta de Granada. Tenim una llengua, la catalana, que té els seus orígens entre els segles VIII i X i que estudis més recents la situen al segle IV amb el descobriment del “Llibre dels jutges”. Quant a l’espanyol o castellà els seus orígens oficials apareixen a l’època d’Alfonso X el Sabio, al segle XIII, que va escriure les Cantigas de Santa Maria. Perquè no se m’acusi de parcial o partidista puc dir que he estat als Monestirs de San Millán de la Cogolla i Suso, com també a Liébana. En els primers he vist els que es consideren els manuscrits més antics en castellà, entre ells les Glosas Emilianenses (s. X-XI) i a la localitat de Liébana he contemplat el bell original del Beato de Liébana, també datat entre els segles X i XI. Sobre aquets orígens del castellà o espanyol entre els experts en llengua castellana no hi ha unanimitat.
Però, anem més endavant. Catalunya va ser de fet independent durant vuit segles, des del X fins al XVIII amb la caiguda del Principat en mans dels Borbons, contretament de Felip V. L’actual Borbó, el del 3 d’octubre, només porta un palet més, Felip VI. Un tipus que té al costat un Estat que en la seva cúpula hi senyoreja la corrupció, la decadència i la injustícia. Aquesta cúpula formada per poders fàctics com l’Íbex-35, els militars, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, l’extrema dreta, l’alta justícia i tota mena de neofranquistes. Aquest Estat que és capaç de qualsevol maldat per mantenir la unitat d’Espanya que vol dir, sobretot, aixafar tot allò que faci olor a catalanitat, mentint, espiant il·legalment, tractant d’anorrear la nostra llengua o amagant realitats històriques. Un Estat on no existeix la separació de poders. On la política està judicialitzada i la justícia pel damunt del bé i del mal sense aplicar les lleis que no els agrada com la d’Amnistia. On les clavegueres de l’Estat empastifen el que els convé tot aprofitant que les institucions europees miren cap a una altra banda i, quan miren, no els fa ni cas.
El més dolorós és que, sovint, aquest Estat troba a Catalunya els seus millors aliats, els nostres botiflers de sempre. L’exemple més palès i vergonyós és el tenir un president de la Generalitat que fa propaganda dels productes que competeixen amb els catalans, com ha estat el cas de l’oli d’oliva de Jaén i fent costat al seu amo, el Pedro Sánchez, declarant que el nostre procés cap a la independència està mort i que s’ha passat pàgina en aquest afer. El procés està més viu que mai i ho estarà mentre quedi un català amb sentit de pàtria. Les brases segueixen ben enceses i quan torni a bufar una mica de vent les flames de la llibertat no les podrà apagar ningú. Visca Catalunya lliure!
