Jo no acabo d’entendre com encara hi ha tants barruts que s’atreveixen a aprofitar-se de la figura decadent de Jordi Pujol i Soley per treure’n un rendiment polític sentimental o ves a saber què. El senyor Pujol ja ha fet el que havia de fer i aquí tenim els resultats dels fonaments que va construir. Només ens cal sortir el carrer i escoltar la música ambiental del nostre temps. Només cal anar pel carrer i no badar per certificar-ho.
No ho acabo d’entendre perquè, ens agradi o no, és una figura enfosquida per la presumpta corrupció familiar i, sobretot, amb sentència de la justícia espanyola que tant hi confia, pels tripijocs del partit que ell va crear. Per fer autonomisme. Un partit que com tots es va aprofitar del sistema polític per crear una estructura d’estat i familiar, segons hem observat, ben lucrativa.
No digueu que no fa una mica d’angúnia observar com aquells que el van abandonar fa uns anys cames ajudeu-me ara l’exhibeixen per tot arreu com si fos una mascota. No sabem per què van fugir d’ell amb tanta determinació després d’inculpar-se d’allò tan original de la deixa, com tampoc sabem ara per què li perdonen tot, més enllà de perquè han passat els anys i… “Ves, pobre…” El país de l’autonomisme també és aquest.
Que el senyor Pujol s’atreveixi a dir, o li deixin dir, que ell mantindria les sigles del partit que va crear no deixa de ser una manifestació ditiràmbica més de les que ens ofereix la Catalunya del post 1-O.
Algú dels seus amics li hauria de dir a cau d’orella que van ser els electors els qui van fotre la coça al paner a tot el que representaven aquelles sigles, amb Duran i Lleida inclòs, la cara més tètrica, però a la vegada la més sincera i nítida del que representava aquella estructura d’estat… autonòmic.
Haig de donar la raó als que diuen que des d’un punt de vista formal, el senyor Pujol no té res a veure amb tota aquesta corrua de polítics aprofitats que són capaços de fer tots els papers de l’auca per repartir-se la pagueta i les engrunes de l’autonomia amb tanta impostura. Tot i això, no justifica res i ens demostra que el fet que tot pugui anar a pitjor pel país no el col·loca a ell a l’alçada d’Abraham Lincoln, ni de Prat de la Riba.
Tothom pot dir el que vulgui, està clar, els avis també i potser se’ls hi hauria de fer més cas sobretot si observem les coses estranyes i estrafetes que ja fa temps diuen i fan els més joves. De tota manera crec que fora hora que el president de la “Catalunya un sol poble”, callés per sempre més. Per descomptat que no li desitjo cap mal.
Fa pocs dies en una d’aquestes excursions que li programa la gerontocràcia regional, va dir que li semblava que Catalunya no serà mai independent. Bingo. És un profeta en la seva terra. Si té poques possibilitats per ser-ho és, entre altres coses, és per culpa d’ell i d’artefactes polítics com els que controlen tot l’entrellat autonòmic per contenir el país des dels anys setanta.
El virrei, tan amic de la Corona, no diu, però, que Catalunya tampoc serà mai més catalana com ho era quan les forces del mal i el poble enredat li van obrir la porta del nou règim nefast, amb uns polítics tan ditiràmbics i pusil·lànimes que s’han liquidat el país. Catalunya mai més serà tan catalana com ho era als anys vuitanta i molt menys com l’any 39. Que ningú frivolitzi i es pensi que aquesta asseveració incontestable és una opinió de veterans que no accepten el pas del temps. Una Letònia depenent de Rússia i amb més russos que letons ho seria tot menys Letònia.
En Jordi Pujol i Soley, sobre aquest fenomen tan regressiu que ens ha dut a la minorització, té moltes coses a explicar. No ha estat només per culpa de Madrid. Ell i la seva colla ha tingut un paper destacadíssim en aquest procés que ens ha convertit en una minoria a casa nostra malgrat el seu franciscanisme hipòcrita.
Catalunya es desfà i tota la colla autonomista fa com aquell qui res. Alguns fan veure que estan preocupats i manifesten aquell esperit excursionista tan llepat que fa tanta pena quan es trasllada al món de la política. A l’àrea metropolitana, des de Mataró fins a Vilanova, des de Barcelona a Terrassa i Granollers, però també a Valls, Figueres, Reus, Tarragona, etcètera, etcètera, la catalanitat és una anècdota. Poc els importa. El bon home i els seus ventrílocs encara ens parlen d’esperança mentre van engruixint els negocis sectorials des dels anys seixanta amb el tràfic de persones amunt i avall. D’això en diuen enfortir el PIB… i llestos.
Això sí, de tant en tant el virrei declara que està preocupat, però té fe i esperança, perquè finalment “som immortals”, diu, diuen, tota aquesta gent entre altres bajanades delirants. Immortals i adaptatius a tot.
Tot aquest món ha estat una ruïna per als catalans. La irresponsabilitat dels qui han conduït el postfranquisme fent veure que eren en Jaume I posats al dia, ha estat descomunal. Immensa.
De les esperances dipositades als anys vuitanta no en queda res. De l’obra feta, tot cau com un castell de sorra. No en queda res més que la xerrameca i el simbolisme similar a això d’aixecar el puny enlaire i cantar la Internacional de l’esquerra woke del present. Catalunya encara viu —una mica— dels primers anys del segle i de “cinc o sis anyets” de la Mancomunitat. Quatre diputacions, però molta més decència, capacitat i saviesa. Fins i tot això d’anar a Castellterçol és una falòrnia típica de la política de suplantació que han practicat durant decennis i volen perllongar a qualsevol preu. Com us podeu comparar amb Prat de la Riba? El vostre lloc per fer aquestes trobades hauria de ser al Cornellà dels Estopa o la Santa Coloma d’en Rufian, ara tan catalanitzades (?) com deien els vostres estudis i les enquestes adulterades, manipulades… falses. Però no només a contemplar partits de futbol per demostrar que ara no van a rocs. Per sentir el caliu dels nous catalans.
Feu un repàs i veureu que la meva interpretació no és només subjectiva, ni molt menys fòbica. Ni economia, ni catalanitat. Això ho va confirmar ell mateix. Res. Fum, molta brutícia pels carrers en una Catalunya suburbial i el criollisme hispànic hegemònic en un marc plurimulticultural, de descohesió estratosfèrica, que fa les delícies dels enemics més cafres de la nació.
Gràcies, president per l’obra feta i per l’herència autonomista. Pel gran futur que ens heu preparat, vós i tots els protagonistes de la transició cap al no-res. Passareu a la història… d’Espanya.
Ara, a descansar.
