Quan s’apropa el setembre ja va sent una tradició el desplegament mediàtic per a la promoció de la gran manifestació. Tota la maquinària torna a treballar. Però això de fer una gran manifestació cada any, on ens porta? Té sentit dedicar tants esforços a fer una mega-manifestació a l’any? Serveix de re? A part d’omplir uns quants editorials o articles, una setmana després, en realitat tot està igual com estava, com si res no hagués passat. Tinc la sensació que al moviment independentista li pot passar el que a mi em fa l’efecte que li està passant al moviment feminista: fan les grans mobilitzacions del 8 març, amb molt de rebombori durant tot el dia, però després, l’endemà mateix, a la societat com si no hagués passat res de res i, de fet, no es percep cap mena d’avenç ni significatiu ni important. I el pitjor, les petites fites que s’assoleixen són amb el pas de molts anys i, a sobre, febles (a la més mínima, veiem com tendeixen a recular).
Enguany sembla que la cosa va d’escurçar el camí i, suposo, que es refereix a escurçar el camí a la independència. I fer mega-manifestacions, ens apropa a la independència? La independència és el control del territori. Ras i curt. I per això no hi ha dreceres. Per ser independent cal que controlis el teu territori. I per a controlar el teu territori, ocupat, li has d’arrabassar el control a l’ocupant. O, almenys, aconseguir que deixi de tenir-lo. Per tant, per anar fent camí a la independència, i no tan sols escurçar-lo, cal avançar en el control del territori o a fer-li perdre el control a qui l’ostenta.
Per a assolir la independència només hi ha dos camins possibles: o bé, imposar el teu control del territori o bé demostrar que l’ocupant no el controla.
Imposar el control sobre el territori requereix exercir la força necessària per a assolir-ho. Aquesta via és perillosa perquè requereix l’ús de la força i implica quasi segur un enfrontament físic i que inevitablement comportarà violència. Tots els casos que hi ha hagut ho corroboren i si triéssim aquest camí, no crec que nosaltres ens trobéssim amb res de diferent.
La segona via és més interessant perquè per demostrar que l’altre no controla el territori en realitat n’hi ha prou en crear la sensació que l’altre no el controla, que n’ha perdut el control. I per aconseguir això hi ha una arma molt poderosa: la desobediència civil. I té l’avantatge que es pot dur a terme de forma no-violenta.
Per a avançar cap a la independència, doncs, cal fer passes per fer perdre el control del territori (o la sensació de control) de l’ocupant. I això és una feina de degoteig, del dia a dia, amb una estratègia prefixada amb mirada llarga i anar fent, pas a pas, sense defallir i fins a assolir l’objectiu. Cal, abans de tot, prefixar un full de ruta i establir una estratègia per a executar-lo.
Cal dissenyar, doncs, una cadena d’accions per a avançar, dia a dia, cap a la independència. Cal una cadena d’accions orientades a afeblir el control de l’ocupant fins a assolir un punt on puguis disputar-li el control. Ha d’abraçar tots els àmbits, del social al polític, passant per l’econòmic, el cultural…, Són moltes les coses que es poden (i que s’han de) fer. Se n’han dit i proposat ja moltes (algunes fins i tot s’han dut a terme): tenir els nostres comptes/estalvis a entitats bancàries amb seu a Catalunya, adquirir productes creats/fabricats/produïts a Catalunya, contractar proveïdors de serveis de comunicació amb matriu a Catalunya. També s’han fet talls de frontera, bloquejos a infraestructures, com també s’ha proposat que partits independentistes només pactin amb partits que defensin la Independència de Catalunya. El que cal ara és prefixar tot un conjunt d’accions i englobar-les totes en una estratègia per implementar un full de ruta. Cal anar encadenant-les totes, amb constància i sense pausa perquè al final sembli que l’ocupant ha perdut el control del territori. Llavors cal aprofitar aquest clima de pèrdua de control de l’ocupant per a establir, implementar i mantenir la nova república catalana.
I per aquest nou full de ruta és important comptabilitzar bé tant els elements favorables com els contraris. Cal comptar bé els actius (que bàsicament és la gent, independentment que es promogui des de l’ANC, CDR, Consells Locals de la República o qui sigui), però també cal comptar bé els que té l’adversari per poder desactivar-los o evitar-los, com les forces armades i de l’ordre, la judicatura i mitjans de comunicació i el sistema polític. En aquests darrers cal comptar-hi tots els partits polítics, s’autoanomenin independentistes o es defineixin com espanyolistes, però sobretot els autoanomenats independentistes. Tots els partits saben que en una Catalunya independent desapareixeran (almenys tal com són ara) amb una nova llei electoral i, mentre puguin, barraran el camí a la independència (els hi va la seva subsistència). És per això que per a avançar cap a la independència cal deixar de banda tots els partits, en particular els autoanomenats independentistes.
Totes aquestes mobilitzacions, formant part d’un full de ruta esdevenint una estratègia per a assolir la independència, sí que adquireix sentit. Després es pot aconseguir o no, però almenys cada acció tindria un sentit. Ho entendríem com una peça del trencaclosques. Però també és necessari poder visualitzar la figura final.
Ara, en canvi, el sentit de la manifestació sembla que sigui la manifestació per sí mateixa; però, de fet, per si mateixa, no porta enlloc. Com que ningú no sap què fer, dona la sensació que es vulgui fer alguna coseta perquè estiguem distrets mentre a algú se li acut o decideix què fem. I el que cal ara és, precisament, decidir què fem. Cal crear un full de ruta cap a la independència i desenvolupar una estratègia i, sobretot, executar-la. I la lluita ha de ser del dia a dia i no pas d’efemèride en efemèride. Si no, estem perduts.
Esperem que el moviment sigui capaç de donar sentit a les futures mobilitzacions per poder reprendre realment el camí cap a la independència.
