La immigració no cau del cel (i II)

image_pdfimage_print

Es pot llegir la primera part de l’article en aquí.

Santiago Niño Becerra és dels pocs economistes que acostumen a parlar clar sobre els problemes econòmics i socials i no hi barreja mai la política i molt menys la ideologia. Fa anys que té un criteri clar del paper de la immigració a Espanya i, naturalment, a Catalunya, ara que ens hem convertit en el motor d’aquest negociat. L’any 2012, el catedràtic, contravenint a tots aquells que es pensen que l’arribada de gent de fora, a centenars de milers, és una circumstància inevitable, providencial i determinant pel nostre benestar, ja sentenciava això:

“Cap polític de cap partit vol fer esment que els immigrants no van venir a Espanya, sinó que se’ls va cridar. Se’ls va cridar perquè fessin habitatges a cost menor, amb jornades més prolongades i amb condicions de seguretat inacceptables per als treballadors del país; se’ls va portar per fer de dependents, perquè netegessin els edificis, o per fer de jardiners: tot a un cost més baix que l’alternativa nacional”. (L’Economista, 2012).

Un criteri econòmic i sociolaboral que no s’ha modificat gens ni mica amb el pas dels anys. Uns mesos enrere manifestava a la publicació digital Mercado Continuo el següent, el professor no era gens optimista:

Publicitat

“L’any 2009, el 90% dels nadons que van néixer a Catalunya eren de mares immigrants. Per una altra banda, s’estima que el nombre total d’immigrants pot arribar als 7 milions a tot Espanya (gairebé dos milions a Catalunya des de l’any 2000). En el moment que la construcció dels habitatges va col·lapsar i aquesta oferta de treball va optar per uns altres treballs, la demanda general va ser inferior a l’oferta de treball. Em refereixo a l’oferta i demandes totals, és a dir, incloc també el treball a temps parcial involuntari o no.” (…)

“(…) Més enllà de tots els problemes existents, en tenim un d’esborronador a la cantonada: una població immigrant en atur en un Estat que cada dia que passa és més pobre i tot això degut (no sé com qualificar-ho) a l’actitud d’uns polítics que, incomprensiblement, només han anat a mirar a curt termini sense tenir en compte que decidien en alguna cosa que afectava a persones, no a tauletes o caramels de menta. I durant tant de temps. Hi insisteixo, perquè és important: així ho van fer aquests polítics del color que siguin. Tampoc ningú els ha preguntat el perquè han obrat d’aquesta manera”.

A Catalunya per por que et diguin fatxa, xenòfob o d’extrema dreta, o per raons inconfessables, ningú llegeix o fa números sobre la immigració. Ningú els fa com si els fes per casa seva. Això que des de fa temps denuncia el professor Becerra —i altres com el senyor Casasnova— no té cap mena de repercussió a l’opinió pública i molt menys al món de la política. Ningú en vol saber res. Han passat més de vint anys i ningú vol debatre el que diuen.

Ni els partits etiquetats d’esquerres o progressistes, ni els sindicats, ni que siguin residuals o figurants, ni la gent que pensa, ni el gremi, ni l’acadèmia, ni la premsa en general… Tothom mira cap a una altra banda o xiula com molt bé diu el professor. Ni el franquisme havia aconseguit tanta docilitat… o col·laboració amb el règim establert.

Està clar que tal com és ara l’estructura productiva catalana, el trànsit de persones amunt i avall resulta tan imprescindible com ho era, des d’un punt de vista econòmic, l’esclavitud a l’economia cubana o americana a principis del segle XIX. Que ningú s’escandalitzi perquè el símil és només econòmic i per ser competitius necessitaven persones amb aquelles condicions. Sense gent amunt i avall, l’activitat d’alguns sectors no podrien funcionar i serien menys seductors. Tot el que no arribi a un sou digne, ho compensarà la societat mitjançant els ajuts i les subvencions, moltes cada cop més opaques.

Per mantenir trempat i alegre el sector de la construcció i l’habitatge, si es vol tenir mà d’obra ben competitiva en el món dels serveis i turisme en general, és a dir mà d’obra barata, cal millorar el finançament!, interpretem nosaltres que va dir el molt Honorable.

Des de fa dècades, el nombre d’habitants s’ha convertit en la matèria primera amb què es fonamenta la baixa productivitat de l’economia catalana. Per molt PIB que incrementi en general, el país, els ciutadans, s’empobreixen. Ho diuen els números i no és cap ocurrència. El país és més pobre i la recaptació més gran d’impostos és del tot insuficient i només serveix per anar a parar a les butxaques dels governs de torn que una part les dedicaran als serveis bàsics i l’altre, ves a saber a quina figura burocràtica més, per engreixar les estructures autonòmiques.

No té cap sentit que amb 400.000 aturats els hi surti més a compte dur gent de fora abans que dignificar salaris, millorar la professionalitat i la productivitat i racionalitzar el mercat. No té cap sentit que més de 400.000 catalans —un 30% dels quals amb estudis universitaris—, hagin d’anar-se’n fora perquè les seves expectatives a l’interior són nul·les. No té cap sentit que no posin remei a aquesta situació. Que no apliquin el sentit comú.

Quan això passa, per irracional que sembli, és perquè hi ha algú —a curt termini— que sempre en surt guanyant, tot i les conseqüències socials i nacionals que provoca la desmesura de les dues allaus demogràfiques que han sacsejat i transformat Catalunya en només un quart de segle: la turística i la immigratòria, tan estretament relacionades que ha fet que el país estigui des de fa molts anys a l’UCI i amb poques esperances de sortir-ne ben parat. Amb un diagnòstic gens esperançador.

Ara que torna a sonar la música d’un nou millor finançament de la història de Catalunya (ara sí!) és el moment d’analitzar com va evolucionar l’anterior paròdia que va acabar en tragèdia social quan va petar la bombolla immobiliària. Observeu bé com evoluciona el procés de finançament després que Espanya, impassible, ens hagi tingut escanyats sense contemplacions mentre nosaltres ens compràvem cada any una samarreta de colors diferents per anar a les processons laiques de l’11S.

És molt previsible que acabi igual que fa uns anys —2009— i que el fals remei d’incrementar novament el PIB amb població importada per obtenir més recursos acabi de rebentar el teixit social i nacional del país, definitivament.

El poc que ens queda.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here