Traducció de l’article en alemany penjat el 24.03 al meu bloc i enviat a eurodiputats i premsa de l’àrea de parla alemanya.
Des de fa set anys informo en aquestes pàgines sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. En els darrers temps els meus informes han estat molt escassos. D’una banda, degut a problemes de salut, però sobretot perquè he pensat que les petiteses diàries de l’evolució no trobarien l’interès dels lectors alemanys i que desapareixerien sota el pes dels greus esdeveniments de la política mundial.
Avui, però, vull oferir als apreciats lectors una instantània de la situació, que es pot descriure en una frase: malgrat tots els obstacles, l’olla segueix bullint. Això vol dir: la repressió espanyola contra l’independentisme català, la lawfare arbitrària dels ultranacionalistes als alts tribunals, ha tingut certament l’èxit d’acovardir molts polítics que han de témer per la llibertat personal i la ruïna financera, i per això pràcticament han renunciat a la fita de la independència. Amb això, els manaires a Madrid semblen creure que ja han enllestit el problema i parlen d’una “recuperada normalitat”. Una “normalitat” en la qual uns 3.500 catalans o bé són a la presó o estan pendents de procediments jurídics, amb el perill de ser condemnats a presó o a elevades multes, molts d’ells pel sol fet d’haver participat en manifestacions contra l’arbitrarietat espanyola.
I aquesta arbitrarietat la sofreixen molts en la vida de cada dia. Metges que es neguen a ajudar pacients si aquests els hi parlen en català. Policies que peguen o detenen ciutadans pel mateix “crim”, etc.
Els polítics a Madrid continuen sense voler comprendre que aquest problema només es pot solucionar per vies pacífiques i democràtiques, no amb violència, no amb una justícia partidista, no ignorant tots els principis fonamentals de la Unió Europea.
I si (almenys públicament) creuen que el problema ja ha estat dominat, s’emportaran la sorpresa de la seva vida. Perquè la gentada de catalans que, més d’un milió, s’han manifestat una i altra vegada per la independència, està ben lluny de voler resignar-se. Per tot el país s’organitzen cada vegada més ciutadans en associacions o comitès que busquen el contacte entre ells i amb els exiliats polítics catalans. Gent més jove forma a poc a poc la base per un nou lideratge, i eleccions futures (potser les eleccions municipals d’aquest maig vinent) poden portar un regirament del panorama polític.
El cap del govern espanyol, el camaleó Pedro Sánchez, i les institucions europees no s’haurien de fer falses il·lusions. L’olla catalana segueix bullint.
