Res de cendres

image_pdfimage_print

Tant en l’espanyolisme més ranci i extrem com en la botifleria interna van creixent de to les veus que donen el procés independentista català fet cendres, és per això que tornaré a posar negre sobre blanc el tema i la situació tal com jo la veig. D’entrada, res de cendres. Les cendres les tenen als ulls els qui no volen veure que l’independentisme està latent a Catalunya com les brases més rogents que un dia o altre encendran un foc que ningú no podrà apagar. Llavors ni els bombers de la porra ni els de la mentida verinosa no hi tindran res a fer. Amb tot el respecte i reconeixement als nostres bombers. El procés està latent a Catalunya i un cop conclòs amb la República Catalana calarà foc a tots els territoris dels Països Catalans. Rieu, rieu, encara que sigui per sota el nas. Ja ho sé, jo potser no ho veuré, potser no o potser sí…

Cert és que des dels poders fàctics de l’Estat que encara ens colonitza, s’estan fent maniobres de distracció molt variades i també és cert que alguns dels nostres polítics i polítiques hi estan caient de quatre potes. Aquests ho fan d’esquena al poble i estan fent molt de mal, però no duraran per sempre; els polítics passen i el poble sobirà i sobiranista roman i romandrà en peu. Els enemics més propers els tenim a casa, els de l’Estat hostil estan on sempre: amagats darrere l’IBEX-35, a l’extrema dreta que inclou PP i Cs (en estat de descomposició), al govern més “progressista” de la història, a les clavegueres de l’Estat que, malgrat ser descobertes, encara fan feina d’una altra manera. Si el Bárcenas i el comissari Villarejo ho cantessin tot, però TOT, Rajoy i companyia ja serien als Emirats Àrabs fent companyia a l’emèrit. Encara que s’amagui, l’estaquirot del Rajoy, el de los hilitos de plastilina del Prestige, ens ha fet més mal que l’Aznar, que ja és dir. Ara bé, també és el que ha fet més el ridícul: “no habrá ni papeletas, ni programa informático universal, ni urnas…”. El que no van fallar van ser les porres, convé recordar-ho; forma part de la memòria històrica més recent.

No ens creurem res ni a ningú fins que no hi hagi un referèndum d’autodeterminació acordat i amb compromís de respectar el resultat. Per què no el volen ni l’acceptaran mai? Doncs, precisament perquè saben que les ànsies independentistes estan ben vives. No creieu que si les sempre “bones informacions” que tenen els donessin la victòria a “ells” no convocarien ara mateix el Referèndum? Tindrien l’aval davant d’Europa. Ara només reben garrotades; vegeu el don Tancredo i mal ginyat del Llarena. Espero que enguany, d’Europa, vagin cap a jutges i polítics com Llarena, alguna cosa més que garrotades. Els tribunals europeus d’Estrasburg i Luxemburg tindran molta feina que, malauradament, no acabarà el 2022. Hi ha gent que està jugant amb el temps: “ya recibiran otros las tortas!”.

Publicitat

Tinc per costum no criticar públicament partits ni polítics independentistes, malgrat que molts s’ho mereixen, pràcticament tots. Que no s’adonen que ens estan prenent el pèl? Endemés de tot allò de què es parla cada dia, hi ha una maniobra de distracció important. La llengua! Amb el tema del 25% de castellà a les aules, tracten d’amagar-nos la major, perquè aquí mateix hi ha gent que dubta sobre si és prioritària la llengua o la independència. Quina trampa! I, alguns hi cauen de quatre potes. Perquè hem d’establir prioritats entre dues coses que són igual d’importants. Segons les estadístiques, la llengua catalana està amenaçada d’extinció. Home! Jo crec que a curt i mig termini no. Però, no badem! La cosa no va per tan bon camí com perquè no hàgim de lluitar per la llengua que és el primer signe de la nostra identitat com a nació. També està clar que amb l’Estat propi, el problema de la llengua se solucionaria en quatre dies i sense imposicions de tants per cents. Cal lluitar per la nostra llengua tant com per la independència o tant per la independència com per la nostra llengua, el català. Perquè el català sigui llengua oficial a la Unió Europea, cal que l’Estat ho demani. Anem arreglats! O podria ser a canvi d’alguna altra cosa que alguns estarien disposats a empassar-se?

L’economia és un altre parany. Les xifres macroeconòmiques no serveixin per al nostre teixit empresarial que és la petita i mitjana empresa i els autònoms. Totes les grans empreses que han nascut a Catalunya, i també n’hi ha moltes, ha començat des de baix, sent petites. És cert que hi va haver un president de la Generalitat, el nom del qual em callo però que sense gaires esforços es pot endevinar, que va negligir en el seu temps la possibilitat molt tangible que s’instal·lés a la Zona Franca de Barcelona una gran empresa xinesa. Però, quants entrebancs no s’han posat des de Madrid a la instal·lació de grans multinacionals a Catalunya? Mireu, darrere del tancament de Nissan hi ha molta obscuritat. Sembla que desperta molta gelosia que Catalunya sigui, almenys per ara, un dels quatre motors econòmics d’Europa. On s’instal·larà la futura fàbrica de bateries per a cotxes elèctrics que necessita la nostra indústria automobilística? Hi ha coses de menjar que només es poden assegurar amb l’estat propi. Quan tornaran la seva seu a Catalunya entitats com La Caixa, el Sabadell, etc., ensarronats, ves saber com per l’impresentable Borbó, l’anomenat Felipe VI? Tenim enemics a casa.

Culturalment i política hi ha un tema clau que és la censura que tant criticàvem del franquisme. N’hem vist un exemple fa pocs dies a la nostra premsa en català. No es pot criticar, ni veladament, el govern de la Generalitat, que és el meu govern. Sense llibertat de premsa, que equival a llibertat d’expressió, no hi ha transparència i sense transparència no ens assabentem ni de la missa la meitat. Tenim molts fronts oberts i no n’hem d’abandonar cap. Donem suport al govern de Madrid i aquí no podem criticar el nostre, el que tenim més a prop, després del municipal. Sense transparència, sense crítica, no hi haurà progrés ni econòmic, ni social; tampoc hi haurà independència, ni República Catalana.