Culminar la independència de Catalunya no és una tasca senzilla i ens obliga a convergir a tots els que estiguin determinats a fer que els valors nacionals passin per damunt dels falsos principis de la unitat territorial de l’Estat.
Catalunya té una ambició nacional a la qual no ha renunciat i ha d’adherir-hi tots aquells que no reconeixen la idea independentista si bé tenen una certa idea de Catalunya i se senten cada dia més republicans per què valoren positivament la democràcia i les llibertats.
Avui no ens podem solidaritzar amb els que es diuen hereus del socialisme republicà que defensava el dret dels pobles a l’autodeterminació i ara en són contraris i defensen i patrocinen la monarquia espanyola.
El socialisme espanyol no veu ni vol veure que els catalans estan vinculats a la seva nació, al seu passat i al seu futur que fonamenta la solidaritat entre els ciutadans. L’ànima de Catalunya és viva.
L’Estat espanyol no ha entès encara que ha d’afavorir el desenvolupament de les nacions existents al territori que seran la força econòmica del demà d’aquells territoris, amb dret a ser estat perquè en el passat van ser nacions lliures i tenen dret a seguir-ho sent. Ens referim inicialment a Catalunya, el País Basc i Galícia.
El país no el fa un partit, sinó la força moral d’un poble que s’uneix en els moments més difícils. La unitat ha de ser irreprotxable i no ignorar la veu del poble. Les mobilitzacions pacífiques i democràtiques ho hauran de demostrar.
La democràcia és una forma de govern que coincideix amb el naixement de Catalunya, on avui es considera que a més de parlamentària ha de ser social i participativa. La democràcia es construïa també amb un dret que inspirava la llei amb equitat i sentit comú, no com ara amb una llei amb interpretacions restrictives que només respon a un règim autocràtic.
La història de Catalunya va ser de prestigi de país en temps medieval, guanyant i obrint fronteres. A Espanya abans Castella, no va ser el mateix perquè va procedir a executar la política de conquesta i expansió militar, generant desigualtats i abusos a Europa i més enllà de l’Oceà Atlàntic que encara avui se’ls recorda.
Catalunya té històricament el mateix dret a un esdevenidor comú com el que tenia el segle XII i complir el desig de viure millor i gaudir del benestar col·lectiu amb un règim més just.
Aquests arguments de tan fàcil comprensió que el regne d’Espanya s’ha proposat ignorar, són els que donen solidesa a les pretensions catalanes i que ens han de fer acceptar que per culminar la independència és indispensable la unitat política dels catalans amb aquest objectiu, deixant de banda diferències i desavinences.
