La situació del sector cultural durant la crisi del coronavirus ha vist com la creixent crisi els ha afectat directament, i ha estat un tema molt debatut i reivindicat per diferents veus del sector artístic i cultural que han culpat el govern d’haver-los deixat de la mà.
Si bé és qüestió de concepte, recordem la plataforma Actua Cultura que l’any 2019 ja reclamava un 2 % del pressupost de la Generalitat per al sector en comptes del 0’69 %. Molts són els col·lectius que comprèn i professionals que aplega. Després d’un període de crisi i retallades el 2008, quan la cultura començava a recuperar-se, el que ha fet la pandèmia ha estat agreujar-la. També les múltiples manifestacions en contra del 21 % de l’IVA cultural.
Xavier Fina, gestor i filòsof, en el cicle de xerrades que ha tingut lloc al Disseny Hub aquest mes de gener, ha resumit molt bé una part del problema: “Segons ell, la manca de priorització, junt amb un plantejament econòmic que no té en compte la viabilitat i que vol acontentar tothom, ens han portat a mantenir un sector cultural deficient, exageradament desigual dins de si mateix, i sense recursos per generar propostes sòlides”. Cal potser una política més arriscada? Socuón molts els àmbits afectats: cinema, música, editorials, arts escèniques, gestors culturals, etc. i, en cadascun, es manifesta de manera més o menys explícita en funció dels hàbits culturals i també de la promoció cultural al respecte de les polítiques endegades a nivell públic i privat. Aquest menysteniment o situació d’a més a més que quedat reflectida o inculcada davant d’altres àmbits d’acció pública més “immediats” o considerats “transversals”, no ha quedat reflectit als pressupostos i, amb la covid-19 ha fet un gir quant a consideració que caldria tenir conseqüències a nivell de pressupost, més enllà de bones voluntats i reflexions sobre la importància per enriquir i mantenir actiu i viu l’esperit. Caldria donar resposta a un públic que cal entendre com a predisposat i amb opcions diverses, però també poder garantir el desenvolupament de les indústries culturals i iniciatives empresarials posant a l’abast recursos i plataformes que les facin viables.
Les diverses administracions públiques tenen com a fronts oberts, per una banda, la composició de les seves cúpules en el cas també de les empreses públiques per representants polítics de diverses tendències. Haurien però també d’anar més enllà o de no veure’s afectades pels interessos partidistes? Una qüestió que hauria de tenir en compte. Les diferents sensibilitats diferents per afrontar-la, que haurien però de tenir el suport als professionals que la fan possible, més enllà de la bona voluntat, riquesa intel·lectual i creativa dels nostres activistes, que haurien de veure’s recompensats: fer una feina vocacional i fructífera ha de poder ser compatible amb guanyar-se la vida i amb posar a l’abast la tecnologia i canals per tal que pugui desenvolupar-se, també. No veure-ho com un risc sinó com una oportunitat. Heus aquí un informe del CIDOC que analitza aquest tema des del punt de vista social. Ha de poder se compatible amb el desenvolupament de públics culturals a partir de la Covid-19.
En aquest punt, les entitats civils o moviments culturals són també un factor molt important que ha d’empènyer els partits com som, entre moltes d’altres, l’ANC i Òmnium, per garantir les bases i tradicions que ens defineixen i fan ser com som: un front obert que si bé ens defineix esdevé una arma emprada pels sectors unionistes per faltar al respecte, tergiversar i atacar la cultura catalana. Caldria poder disposar de la independència política per poder construir i protegir un sector clau i objectiu de crítiques amb el context i polítiques que els catalans triem. Cal tenir en compte i apostar per una cultura interior i exterior desacomplexada i lluitar en aquesta direcció. Tenir en compte un procés constitutiu per l’ara i per l’Endemà i concretar; també poder destinar-hi els recursos propis necessaris sense dependre essencialment de la voluntat del govern espanyol i d’agents estratègics que hi puguin anar en contra, tot aprofitant el teixit associatiu i esperit popular i intel·lectual de i a Catalunya i fora dels interessos partidistes de cúpules diverses: poder decidir i veure’ns representats en favor de la CULTURA amb premis, informes, recomanacions, ajudes, promoció, continuïtat i emprenedoria i rebre la part dels ajuts dels fons europeus com la resta de sectors també per sentir-se valorats també a efectes pràctics.
Hem d’aprofitar tota nova situació com a oportunitat per evitar que el concepte de “cultura folklòrica” amb connotacions negatives cali i avanci en la nostra societat: és responsabilitat de tots i cal potenciar la Cultura de la Cultura.
Excel·lent article on s’identifiquen les claus que podrien resoldre la crisi que pateix el sector. La principal és el fet d’assolir una independència política per poder dur a terme iniciatives que no es vegin frenades contínuament per un poder polític colonial, l’única feina del qual és torpedinar qualsevol intent de normalització. La segona podríem identificar-la com un consens necessari, per part de l’administració, de considerar la Cultura com un bé essencial que cal potenciar i protegir, dotant-lo dels mitjans necessaris i facilitar les múltiples iniciatives, privades i públiques. En definitiva, un article molt necessari en aquesta època que ens ha tocat de viure.