Fa més de deu anys Xavier Roig va escriure un assaig breu però punyent titulat La dictadura de la incompetència, referint-se bàsicament a la disfuncionalitat del sistema polític espanyol i la degradació de les interrelacions entre sector públic i privat. Com que és d’abans que comencés el procés independentista i ningú altre ha encarat aqueixa qüestió aplicada específicament a les formacions polítiques i socials sobiranistes, no disposem d’estudis rigorosos en aqueix àmbit.
Però la realitat, dissortadament, ofereix elements per reflexionar-hi, i coincideixo amb l’opinió de tres articulistes de referència: d’Andreu Barnils, La incompetència catalana, fa quatre dies a Vilaweb, d’Oriol Izquierdo, abans-d’ahir al mateix mitjà, Desistir de governar, i l’editorial d’avui de Vicent Partal: No es pot jugar amb la gent com ho fa aquest govern.
Els lamentables esdeveniments d’avui, amb consellers abandonant una reunió de govern i filtrant-ho als mitjans per denunciar les presumptes deslleialtats d’altres membres, n’és la prova més recent d’una mancança que té arrels profundes: d’una banda, la imitació del nepotisme i el sectarisme espanyol pels partits nostrats, i d’altra banda, la pèrdua d’autoritat moral per acreditar que la independència anirà lligada a bon govern.
En aqueixes condicions, basar la tàctica electoral en promeses de govern autonòmic efectiu i pragmatisme sense ideologia, eludint la realitat del conflicte amb el poder espanyol, és una impostura i una irresponsabilitat. Només una autocrítica oberta i honesta per part dels partits que aspiren a canviar la societat i la forma de governar-la des de la catalanitat pot capgirar la degradació política en curs. Les experiències històriques dels pobles que s’han alliberat dels poders que els ocupaven demostren que cal patriotisme, intel·ligència i coratge, i mai ningú no ho ha aconseguit a base d’impostures, sectarisme i mediocritat.
Article publicat al blog d’en Jaume Renyer el 18 de novembre de 2020.
