La via unilateral que defensen des de Primàries Catalunya en el marc de les pròximes eleccions autonòmiques és per fer, segons expliquen, que el Parlament i el Govern siguin agents de desconnexió i de blocatge com eines per abandonar el victimisme i centrar el debat a fer la independència. I això no és poc perquè mai abans s’ha fet. És trencar “amb els del 155” i deixar en evidència els que no volen fer la independència, principalment.
Un govern autonòmic català pot actuar com alçaprem per activar la independència si treballa d’acord amb dues premisses bàsiques: l’Estat espanyol, en el qual està inclosa l’autonomia catalana, mai deixarà de prestar els serveis públics en benefici dels seus residents i la participació independentista en les institucions de l’Estat espanyol, inclosa aquesta mateixa autonomia, compliquen i hipotequen la solució secessionista.
Per tant, els postulats de desconnexió i blocatge esdevenen la clau de volta d’una eventual acció de govern independentista, i per desenvolupar-la no queden gaires opcions que triar, sobretot si tenim en compte que els dos partits hegemònics actuals ni remotament s’ho plantegen. Junts per Catalunya, perquè es troba còmode amb un pacte a la Diputació de Barcelona que li assegura alguns avantatges del tot desconeguts per a la majoria de la gent. I Esquerra Republicana perquè ha posat totes les il·lusions en un govern de coalició espanyol que com a molt mirarà de fer la vida més fàcil als presos polítics.
La política catalana, fins ara, no ha sabut viure al marge de l’espanyola. Aprendre a fer aquest exercici ja no és possible pels polítics catalans actuals, acostumats a un discurs d’acontentament a la seva gent que només té solució anant a pidolar, d’amagat, per les diferents instàncies espanyoles. I d’aquí que el nou paradigma passi per una llista del poble, on el poble, el que es queixa i pateix, assumeixi la seva condició de lideratge auto organitzat per obtenir les eines i els recursos per tirar endavant. Eines i recursos que són la independència del país.
La pluralitat ideològica i la diversitat de procedències quan formen part d’un projecte auto organitzat esdevenen elements de força i impuls, ja que entre els seus diferents membres ha nascut la complicitat, la pertinença i la solidaritat, com va passar durant el referèndum d’autodeterminació del 2017, que fa viable qualsevol projecte, i en especial, el nacional de la independència. Aquesta dinàmica no la poden liderar “els polítics” d’ara. Aquesta dinàmica, o és des de baix, sense cuines ni despatxos, o no funciona.
Els que somien un futur per a Catalunya ho han de tenir clar. O és així o no hi haurà novetats de relleu en els pròxims quatre anys. El sistema de representació política, d’arrel espanyola per la força bruta, està viciat des de fa molts anys. Massa anys. Quan “els polítics” ja tenen acords presos o compromisos adquirits, i han “de vendre” les seves propostes a la seva mateixa gent, el recorregut democràtic de la seva representació ja no té cap sentit ni valor.
Només una llista del poble, feta pel poble i des del poble, d’àmbit nacional, esdevé el cim de regeneració democràtica i solidesa territorial que pot fer avançar el projecte social, col·lectiu i natural de la independència de Catalunya.
©Llorenç Prats @llorenprats Advocat 6/11/2020
