No hi ha dubte que els ignominiosos fets del proppassat 28 d’octubre de 2020 provoquen que l’Estat espanyol cada dia s’assembli més a Bielorússia o Turquia i menys a les democràcies occidentals del Regne Unit, Bèlgica, Suïssa o la República federal Alemanya. De tota manera, també cal dir, alt i clar, que tinc la sensació que el govern legítim espanyol del PSOE-Podemos-Comuns té problemes greus, no controla la situació pel que fa referència a la carpeta catalana; ja que els qui manen de debò a Espanya : les 200 famílies plutòcrates/terratinents/aristocràtiques , els comandaments de les forces d’ordre públic de matriu castellana i l’alta magistratura judicial formen un Estat repressor dintre del mateix Estat espanyol.
Per altra banda, l’episodi rus de l’enviament de 10.000 soldats a Catalunya per reforçar la independència catalana és quelcom que supera la ficció; de fet seria un excel·lent guió per a un film d’acció i ficció de James Bond 007.
De fet, la qüestió catalana és un contenciós polític profundament europeu i europeista, que es remunta a 1714; és a dir, que al meu entendre, no és una qüestió tercermundista , per la la qual cosa hauria de ser resolt per la UE i no pas per Rússia, la Xina o els Estats Units . El contenciós català -el seu encarrilament- passa necessàriament per Brussel·les, Berlín, París i Londres. Malauradament, la UE a 2020, encara no és una autèntica Unió Europea , sinó que és un projecte en construcció, segrestat per uns semi-imperis colonials i jacobins i “quatre” mercaders irresponsables (ideòlegs del capitalisme salvatge) als quals només els interessa, molt a curt termini, guanyar molts diners i poder.
