Les cues de la fam

En l’actualitat estem vivint la pandèmia de la Covid-19, la més greu i maligna de les plagues que s’han produït a la nostra història. El Govern de Pedro Sánchez, influït per Unides-Podemos, va decretar un seguit de mesures socials —atur, expedients de regulació, retorn a la feina a la fi de l’alarma, ajudes econòmiques als desvalguts, moratòries hipotecàries, subvencions a les petites empreses, etcètera— que, donats els rebrots de l’endèmia cada vegada més nombrosos, no es podran mantenir. Se li n’ha anat de les mans. Les conseqüències seran funestes per raons de sentit comú: la incontenible propagació de l’atur, la insuficiència dels èxits aconseguits del Fons Monetari Internacional (FMI), respecte a Espanya, i l’especulació motivada per l’egoisme i cobdícia dels poderosos enfront dels més pobres.

La Covid-19 és el virus de la fam. Seran molts els ciutadans que quedin sense recursos. Arribarà la misèria i amb ella la bulímia autèntica, total i despietada. Els polítics se n’aprofitaran per a aconseguir els seus objectius. Això fomentarà, d’una part, l’odi de les classes més humils cap als poderosos i d’una altra, un augment exacerbat dels delictes econòmics. La gent haurà de robar per poder menjar. Els rapinyaires pujaran com l’espuma. Els governs ultraconservadors que aniran regnant al món, no trobaran una altra solució que implantar un codi penal retrògrad i restrictiu per protegir i defensar la classe privilegiada per l’Estat, enfront dels més desvalguts.

Les cues de la fam es produeixen a tot l’Estat espanyol. A moltes capitals, Barcelona i Madrid entre altres, cada dia sorgeixen més necessitats; persones de tota classe i condició sense cap mena de recursos. Les peticions d’ajudes per a menjar es disparen en més d’un 50%. Girona, fins ara, ha estat l’excepció malgrat el gran nombre d’aturats que s’hi ha produït últimament, ja que ha rebut 9.300 quilos de menjar donats per una cadena de supermercats. Ha estat una excepció. Les conseqüències de la Covid-19 poden causar més morts que la mateixa pandèmia. La falta d’aliments i la reducció de l’ajuda humanitària per falta de diners produiran, diàriament, la mort de 12.000 persones al món.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

La Covid-19 ha creat diferències abismals entre els rics de sempre i els nous pobres. Si com es preveu, no hi haurà cobertura sanitària i els desnonaments es reproduiran, obligant els vells arrendataris a malviure al carrer, la ciutadania arremetrà contra els que gaudeixen del poder.

Mentre tot això passa, que és molt, la Casa Reial, segueix rebent milions d’euros dels contribuents. A part de les defraudacions multimilionàries de l’emèrit de les quals se n’han beneficiat tots els membres de la dinastia borbònica, segons la llei de pressupostos, només perceben 7,8 milions d’euros a l’any. No és cert. El salari oficial del rei Felip VI és de 240.000 euros i el de la reina Letícia de 131.400. Però, a part, reben més partides, com la del Ministeri de Defensa, que els dóna 6,4 milions d’euros per l’activitat de la Guàrdia Real i altres cents de milions d’origen desconegut. Per la seva banda, el rei Joan Carles va cobrar fins ara, 190.000 euros de salari i l’exreina Sofia en recapta 106.500, a més dels sous de les princeses.

A Felip VI li van regalar un màster en Dret. Abans va estudiar EGB en el col·legi Santa Maria dels Rosals, de Madrid, i després va rebre l’equivalent canadenc al COU en un col·legi del Canadà. Parloteja un xic d’anglès i francès i parla un català macarrònic. Per aquesta i altres raons, l’actual rei d’Espanya no coneix a Arnold J. Toynbee (1889-1975), ni la seva teoria respecte a la repetició dels fets de la història. La revolució francesa va ser conseqüència de la fam. Ara es multiplica, dia a dia, les persones que passen gana. Felip hauria de reflexionar sobre aquesta situació. La revolució francesa es va iniciar quan el poble es va rebel·lar contra la reialesa a conseqüència de la bulímia. La noblesa posseïa el 20% de les terres, no pagava impostos i percebia drets feudals que assumia el poble; el clero cobrava el 10% i no satisfeia a l’erari públic cap quantitat. Ara en l’Espanya dels Borbons romanen les mateixes directrius en favor de la corona, igual que abans de la revolució francesa. L’escassetat d’aliments convertirà Espanya en un poble famèlic ansiós de menjar.

El matí del 16 d’octubre de 1793 tot París es troba als carrers, als balcons i a les teulades. Maria Antonieta, esbroncada i insultada, es dirigeix al cadafal, després de ser sentenciada a morir en la guillotina, nou mesos després de l’execució del seu marit, el rei Lluís XVI. Cau el cap de la reina i el botxí el mostra a la multitud que abarrota la plaça de la Revolució. El pobre crida, amb l’odi i la fellonia que mantenia dins: Visca la República!

Avui, en ple any de malaurança de 2020 no hauria de passar el mateix. Els borbons tenen la paraula.

COMPARTIR
Article anterior“Reinicien” l’elefant blanc
Article següentL’ocàs de la monarquia
Josep Maria Loperena
Jurista i escriptor català, conegut, també, per la seva intensa activitat com a director d’escena en les dècades dels anys 60 i 70. Com a advocat, va presidir durant cinc anys la Comissió de Defensa dels Drets Humans de l’il·lustre ‘Col·legi d’advocats de Barcelona’ i va protagonitzar alguns dels processos més rellevants de la Transició espanyola com són els casos d’atemptat a la sala de festes Scala, l’assalt a la Caserna de Berga, La Torna o el contenciós de Lluís Llach contra Felipe González per incompliment de compromís electoral. Així mateix va interposar una querella davant el Tribunal Penal Internacional contra José María Aznar per la intervenció espanyola en la guerra de l’Iraq. En 2004, va rebre el premi Joaquim Amat-Piniella per la seva novel·la La casa del fanalet vermell. Altres de les seves obres són, El circ de la justícia (2006), El circ de la política (2008), i El circ dels corruptes (2011), en les quals Loperena revela alguns dels secrets més inconfessables de la política espanyola dels últims trenta anys.

2 COMENTARIS

  1. Li prego que no escrigui frases tan alarmants i falses com la que encapçala aquest article. La covid-19 NO és la plaga més greu i maligna de la nostra història. En aquest enllaç (https://momo.isciii.es/public/momo/dashboard/momo_dashboard.html) podrà comprovar que l’augment de morts que ha produït la covid-19 està en menys de 45.000 (per una població de 47 milions d’habitants això és un 0,09%), que aquesta mortalitat es va produir entre març i abril i que ara ja no hi ha un nombre de morts significatiu com es veu clarament en la gràfica. Hi ha hagut epidèmies molt més mortíferes.
    El que sí que resulta maligne i greu són les mesures preses pels governants: confinar persones sanes no està justificat ni s’havia fet mai abans. El llarg confinament que hem patit, junt amb les contínues notícies per espantar la població, és el que més ha afectat l’economia. Si passat l’estiu, els governants volen tornar a declarar un estat d’alarma i confinar la població sana, ens hi hem de negar rotundament, perquè llavors ensorraran definitivament l’economia i ens posaran en mans dels màxims especuladors del capital com és BlackRock i es vendran el país amb un crèdit perpetu que no ens traurem mai de sobre.
    El perill que tenim al davant no és el virus, siguem ponderats quan parlem d’epidèmies, si us plau.

  2. Benvolguda Cristina Farran, sento moltíssim no poder compartir la primera part del seu comentari. Potser, tal com manifesta, la COVID-19 no sigui la plaga més greu i maligna de la nostra història, però si la més perniciosa i maligna de la meva vida i, per extensió, de la seva. No és cert que ara ja no hi ha un nombre de morts significatius. Li puc assegurar que voldria que fos així. Però, estic convençut que a partir del mes vinent de setembre el confinament serà total i els morts incomptables, la qual cosa repercutirà greument a l’economia en l’actualitat quasi inexistent. M’he passat seixanta anys de la mena vida defensant els drets dels treballadors i dels més dèbils de la societat. Li puc constatar, que des del fi del franquisme fins ara, patim la tassa més elevada d’aturats de la democràcia. Els obrers, com sempre, seran qui pagaran els plats trencats. La classe mitjana deixarà d’existir, i es convertirà en un nombrós col·lectiu de pobres de solemnitat. D’altra banda -i això, que és el que defensa en el seu comentari- els rics passaran a ser molts rics. Amb la resta del contingut del seu comentari estic d’acord amb vostè, però la pandèmia és fruito de la globalització i les seves víctimes seran a tot arreu. Un nou confinament serà la fi de la nostra civilització. A partir de llavors, a tot ell mon, hi haurà un abans i un després, si és que hi ha desprès.

Comments are closed.