Existeixen camins per arribar a la independència de Catalunya del Regne d’Espanya. És molt clar que no existeix un únic camí i ens cal ser capaços d’aprofitar les oportunitats del canvi que es produeixin, sense renúncies a les llibertats davant la temptació autoritària de l’Estat central espanyol, que no està disposat a assumir les seves obligacions envers Catalunya.
Aquesta Catalunya que tan poc considera l’Estat espanyol és terra d’assentament d’una minoria nacional mil·lenària. Però l’Estat no vol seguir les pautes dels Pactes Internacionals de Drets Civils, polítics, econòmics i culturals de les Nacions Unides, de 1966, que legitimen els drets de les minories nacionals com la catalana a decidir el seu futur polític.
El negacionisme constant de l’Estat predecessor espanyol amb l’excusa d’una legislació contrària als drets internacionals dels pobles constituïts en minoria nacional, acaba per justificar la via unilateral del dret de les minories nacionals a declarar la seva independència un cop es demostra en la via electoral democràtica la voluntat majoritària del poble a constituir un Estat propi. Aquest és l’esforç que espera ara al poble català que vol destruir l’unionisme.
En el cas dels catalans, els fets que s’han anat succeint des de les retallades a l’Estatut de 2006 votat en referèndum a Catalunya a la negació, en Sentència judicial a més, quatre anys després, del caràcter de nació a Catalunya, han desenvolupat un ample corrent favorable a la independència d’aquest poble obligat a romandre en un laberint judicial en el qual es pretén la seva dilució sota una governança, llengua i cultura diferents.
Catalunya es troba davant la revolució d’assolir la seva llibertat com a poble. És una exigència de supervivència com a poble. Aquest alliberament és cosa dels catalans perquè és la revolució de les seves vides, per molts impediments i barratges que posi l’unionisme espanyol als camins que emprenguin els catalans.
Tot el que diu l’article és cert, però el problema és que la minoria nacional catalana s’ha diluit enormement, i continua diluint-se. Si el procès actual hagués sigut amb la demografia dels anys 30 del segle passat, ja seríem independents. I això el franquisme i els seus successors democràtics ho sabien i saben molt bé. I per això dibuixaren com havia de ser el futur de Catalunya:
La impossibilitat d’acollir la immigració en un marc propi, primer la immigració en temps d’en Franco, i ara la immigració actual és una causa de dilució.
La cultura i llengua catalanes en comptes de ser d’especial protecció per a l’estat espanyol, són objecte de setge constant.
En definitiva la igualació per baix pròpia dels règims supremacistes. Ves i explica que la independència permetria un futur millor a un català que no parla en català (de fet el rebuja i quasi l’odia), que s’informa pels pamflets esbiaixats de T5 o Antena3, que té com a referència cultural la gasòfia televisiva per a tarats que emeten les televisions espanyoles. Senzillament no li entra al cap.
El sobiranisme d’abans de 1-O va intentar ser el màxim d’inclusiu i democràtic, quelcom que ara en part ha perdut. Però ho ha perdut debades, no per abraçar un independentisme més fort, sinó per pura confusió i lluites de poder autonòmic. Cal refer el rumb el més aviat possible.