La vergonyosa, per no dir innoble i infamant, ruptura dels partits independentistes catalans, oblidant la voluntat popular i l’existència de polítics segrestats als presidis de l’Estat, va fer-me imaginar una tornada al passat. Va ser com un malson en què rememorava els maleïts temps del franquisme, quan els vencedors mataven ‘rojos’, maçons i separatistes per salvar Espanya i els vençuts defensaven la república, un règim legalment establert, que el sàtrapa va enderrocar. Els ciutadans van passar de ser ciutadans a súbdits del dictador. A partir del famós 18 de juliol, a Espanya es va instaurar un domini fàctic apuntalat pel feixisme. Llavors vaig comprendre que la clau residia en la consecució del poder. Franco va portar el poble a la misèria, mitjançant la repressió, creant abismals diferències entre els rics i els pobres, enfront dels amos de la força i del capital. Ara la dictadura s’ha convertit en un règim de partits però la lluita pel poder i el repartiment de la riquesa continuen igual.
Durant aquells anys vaig conèixer el significat de la paraula poder —totalitarisme, església, diners, màfia, premsa, justícia i estat— i, al meu pas per la Universitat, vaig analitzar l’origen de les persecucions, extorsions i destruccions que aquell totalitarisme causava a les seves víctimes. Em vaig adonar també que la il·licitud i la ignomínia dels alçaments despòtics en contra de la voluntat popular, només es produeixen per aconseguir el domini. Vaig comprendre també que l’única alternativa real per erradicar aquell despotisme, fora la implantació d’una democràcia autentica, avui inexistent, per restituir el poder al poble, S’ha de canviar el sistema —vaig cavil·lar— repartint equitativament el treball, reformant la llei electoral, admeten llistes obertes en els comicis, instaurant una autèntica separació de poders i convertir Catalunya en una república independent de l’Estat espanyol, lliurant als seus representants legítims la jurisdicció i el poder.
Avui Franco no existeix però la seva doctrina la segueix mantenint la monarquia borbònica i la practiquen els partits polítics majoritaris, siguin del color que siguin, en contra de Catalunya. La falta de democràcia a Espanya, l’opressió del govern central i les ànsies de llibertat del poble català, fart de paròdies autonòmiques i de la seva dependència del govern de Madrid, van impulsar la celebració del referèndum del 1r d’octubre de 2017 per aconseguir una república independent. Però no van ser els partits polítics que es diuen sobiranistes qui la va originar, sinó la ciutadania. El bloqueig de la legislatura a Catalunya i el fet que la mesa del Parlament català acatés la decisió de la Junta Electoral Central d’inhabilitar al president de la Generalitat, va obrir els ulls als pocs ciutadans que encara creien en els polítics.
Torra ha estat un mal president. Miquel Iceta ha fet la puta i la Ramoneta mentre ballava el mambo als mítings de Pedro Sánchez, el seu amo i senyor. I Pere Aragonès, conjuntament, amb Joan Tardà i Roger Torrent, han induït a error al poble amb artifici i perfídia. Les seves paraules no han estat més que un cúmul d’enganyifes. Ja ningú no recorda les manifestacions dels ‘Indignats’, les ocupacions pacífiques del moviment del 15-M de 2011 pels carrers, que van ser preses de consciència de la ciutadania i mostres d’inquietud popular cap als polítics. Va ser l’inici d’una marxa cap a una democràcia real i més radical que apostava per la majoria i que aspirava a comptar amb la participació i l’esforç de tots. Avui estem igual que ahir.
De totes les bajanades que es van dir al Parlament durant les sessions d’inhabilitació del president de la Generalitat, els transmeto l’única frase que va preveure el futur del nostre país. És una cita de Windsor Churchill, que diu: ‘Us vam donar a triar entre conflicte i deshonor. Heu triat deshonor i això, irremissiblement, comportarà esforç, conflagració i lluita.’
