«¡Premsa espanyola, manipuladora!» (Noves paraules a Fernando Ónega)

image_pdfimage_print

Vaig intentar respondre amb bona voluntat a l’article del  periodista Fernando Ónega «Coses que Madrid no entén» publicat a La Vanguardia el passat 28-IX. No he rebut cap resposta seva —ni l’esperava—, però sí que n’he rebut d’altres, públiques i privades.  Malauradament, totes en una mateixa direcció: que no perdi el temps. Que, a Madrid, la premsa fa molt temps que ha pres partit contra Catalunya.  I, malgrat el que pot tenir de certa aqueta afirmació, voldria creure que no tots els periodistes són iguals. F. Marhuenda (La Razón) i E.Inda (OK Diario), posem per cas, voldria creure que no són Ónega. Max Pradera, el gallec Anton Losada, Ignacio Escolar (El diario.es) no són García Ferreras (Sexta).

​Per això segueixo interpel·lant els periodistes de la capital (em censuro: el cos em demanava d’escriure ‘metròpoli’) amb els quals crec que es pot parlar. És cert que, tots pensen veure les coses blanques i porten unes ulleres de prisma davant del tema català, però ells diuen que les portem nosaltres, els periodistes catalans, aquestes ulleres. I això dels prismes, d’ençà que Newton va descompondre la llum blanca en set colors, permeten moltes visuals. Per això m’agradaria demanar-los, no ja que entenguin les tesis independentistes dels autodeterministes catalans, sinó que, almenys, no col·laborin a fer més gros el hiatus que ens separa.

​Posaré un exemple tornant a Fernando Ónega. Don Fernando col·labora a Onda Cero, al programa “Más de uno” de Carlos Alsina. A dos quarts de 9 del matí, fa un resum dels temes del dia i els proposa als tertulians acabats de presentar per Alsina i a punt de començar la tertúlia perquè els puguin debatre i matisar. Sol ser un bon resum. Però, de vegades, deixa ròssecs amb afegitons finals. Per exemple, el passat divendres dia 4-X va voler  acabar amb una mena d’acudit o gracieta. A la vigília s’havia fet públic que el Sr. Roger Español encapçalaria la llista de PDeCat per al Senat. L’home, més o menys, va exposar que “Espanyol!” és l’insult que alguns independentistes fan servir contra els dependentistes (ell en deuria dir unionistes). A banda del fet que servidor no ha sentit mai aquest insult (i em moc arreu!) i dono per descomptat que Ónega tampoc (i ja és prou greu), li anava bé per fer l’acudit final: “¿Y saben Vds, quién va a encabezar la lista para el Senado de los independentistas catalanes? Pues un señor que se llama Español. Así, ¡con ñ y todo!” I es va quedar tan ample! Ja l’havia feta, la gracieta.

Publicitat

​Home, senyor Ónega: doncs, no. A quin públic es dirigia? A Ciències de la Informació ens havien ensenyat que una informació escapçada i maneflejada era un engany. ¿Quina conclusió creu que van treure els seus oients de la seva gracieta? Vostè sap perfectament  diverses coses —com a periodista les hauria de saber—: per exemple, que el senyor Roger Espanyol, músic, va perdre un ull per una bala de goma l’1-X-17 a causa d’un escopeter del CPN que es va saltar la prohibició en territori català d’emprar aquest tipus d’armes. Vostè sap que el Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia ha identificat aquest escopeter fa temps (hi ha imatges fefaents a l’Escola Ramon Llull) i encara és hora que se li hagin demanat responsabilitats. (Malgrat els milers d’imatges testimonis de càrrec, amb més d’un miler de ferits civils l’1-X per la violència policial, cap membre de les FCSE no ha estat condemnat!) Vostè sap que, tot al contrari, les FCSE han buscat les pessigolles a la seva víctima, que va necessitar hospitalització, i ha estat denunciat per la policia. Sr. Ònega, si vostè, a “Las mañanas de la radio” volia informar, no ho va fer. I no fent-ho a propòsit, va enganyar els seus oients castellans i va enutjar bona part dels catalans que el sentim (o sentíem). Donar notícies de la manera que ho va fer, fent una gracieta, li treu tota la credibilitat com a professional. I, els que pensem que podria informar d’una altra manera, ho sentim molt. De veritat. ¿Entén per què a Catalunya es crida “¡Prensa española, manipuladora!”?

COMPARTIR
Article anteriorLa Diputació de Barcelona és la guia del que vindrà: una amnistia inútil
Article següentCalen nous polítics: es va votar independència!
Olot, 1947. És escriptor, professor i periodista. El seu assaig "Última notícia de Jesús el Natzarè" va per la quarta edició; van tenir molt ressò les seves darreres novel·les, "El testament de Moisès" i "La mirada de l'auriga". Ha publicat la biografia "Xirinacs: el profetisme radical i noviolent" (2016), la novel·la "Llums de sincrotró / La guerra (in)civil des dels ulls d'un batxiller d'avui" (2a reimpressió 2018), el recull poètic 'Si voleu desllegiu-me' (Antologia poètica inèdita) (2019) i el llibre “El Judici. Els líders independentistes a la banqueta” (2019, Ed. Gregal). Darrerament ha publicat els dietaris "Déu, el mal i el meu càncer" (2017), "Mirall ustori" (2020) i "Embastes i piripius" (2022), la dramatúrgia "Jesús, una història polèmica" (2021), tres volums amb el comentari de tots els libres de la Bíblia a "Enigmes de la Bíblila i cultura contemporània" (2022), a més de les novel·les "Crim inconclús" (2023), "Quan la música s'esquerda" (2023) i "L'escàndol de Nicea" (2024).