0. Acceptar el 51%. De fet, amb la meitat més u de vots ja és suficient. Així es regeix la democràcia. I Catalunya no hauria de tenir (i menys autoimposar-se) menys drets democràtics que ningú. Idealment, seria òptim arribar al 55% de vots (uns 2,7 milions) que és el darrer precedent que la UE va imposar a Montenegro. Però aquest mínim s’hauria d’acceptar en un escenari de negociació per un referèndum vinculant, no per iniciar el procés aquí descrit.
1. Revalidar el mandat. Els mandats electorals no s’implementen en diferit, i menys un mandat unilateral de separació d’Espanya. Un mandat així només es pot implementar en un procés d’acceleració històrica. Hi ha dècades en què res canvia i hi ha setmanes que es converteixen en dècades. Del 7 de setembre al 30 d’octubre estàvem de ple en aquest període, ara ja no. Han passat ja quasi dos anys de l’1-O, els principals partits (excepte excepcions i exiliats) reneguen del mandat, la mobilització ha minvat i els CDR han desaparegut. Cal crear un altre mandat. Hi ha dues opcions: unes eleccions (amb els problemes de definició de partits i la lentitud dels ritmes institucionals) o, molt millor, tornar al 7 de setembre i convocar un nou referèndum unilateral.
2. Defensar el referèndum. Degut a la repressió, Espanya ha pogut conèixer com van ser els preparatius de l’1-O, motiu pel qual en part un nou RUI és descartat per part de l’independentisme. Però nosaltres també vam aprendre de l’actuació espanyola. Sabem del cost reputacional que tingué per Espanya la repressió policial, i que una repetició similar de la seva actuació sota govern del PSOE mostraria al món que no és un problema de la dreta espanyola, sinó estructural d’un estat fallit i opressiu. També vam aprendre els límits de la seva capacitat operativa per avortar el referèndum, de la seva impossibilitat d’estar a 2.300 punts de votació al mateix moment. On es van allotjar, quins col·legis —i per què— van prioritzar, les rutes que van seguir. Una coordinació òptima de mobilització popular i forces institucionals sabria quins ports i carreteres bloquejar, quins col·legis defensar, com exercir un control del territori real que mitigui, encara més que l’1-O, la capacitat repressiva espanyola.
3. Recollir el mandat. Sabem també que l’objectiu d’Espanya fou evitar l’homologació internacional del referèndum, i és clau que no ho aconsegueixi. D’una banda, cal mantenir la Junta Electoral a tot cost, eina imprescindible per validar formalment el referèndum i homologar-lo internacionalment. D’altra banda, la defensa de la votació no ha d’anar en detriment de la participació. Allà on la policia tanqui un col·legi cal anul·lar-ne el cens, així la intervenció policial no impacta la participació. Cal evitar el cens universal i la digitalització del procés electoral, que permet atacs, atura la votació, i provoca cues llargues que impacten encara més en la participació.
4. Proclamar de forma immediata. Cal fer-ho la mateixa nit dels resultats, evitar repetir l’error dels deu primers dies d’octubre, quan Espanya es va recompondre i va recuperar la iniciativa mentre prometia negociacions. Cal evitar la desorientació pròpia i la reorganització del contrincant. Abaixar immediatament la bandera espanyola, i repetir la proclamació arreu del territori des dels ajuntaments i institucions regionals.
5. Buscar reconeixements internacionals. Comunicar la DUI al cos consular barceloní i a les cancelleries internacionals i demanar explícitament reconeixements. De forma intel·ligent i transversal, buscant tant aquells països de més tradició democràtica com els que més interessos tinguin d’afeblir Espanya. Només que un país faci el pas, per molt petit i irrellevant que sembli, l’efecte dominó serà imparable. Demanar formalment l’ingrés a l’ONU i la permanència a la UE. En paral·lel, les Delegacions a l’exterior s’han de convertir en ambaixades de la República, actuant com a tal en els seus països i treballant (que ja ho haurien d’estar fent) pel reconeixement immediat tant d’aquests com de tercers, via les respectives ambaixades. L’acció exterior republicana s’ha d’acompanyar d’una gran mobilització de les Assemblees Exteriors de l’ANC i les comunitats catalanes a l’exterior al complet per sensibilitzar l’opinió pública dels respectius països i maximitzar el dany reputacional espanyol.
6. Assumir la dualitat de poders. Després de la DUI, la nova legalitat catalana i l’antiga legalitat espanyola competiran pel control del territori. Caldrà posar els recursos autonòmics al servei del nou estat. Si resulta inefectiu, serà el moment de crear un sistema judicial propi i institucionalitzar nous cossos de protecció que permetin la supervivència del nou poder existent. El mateix en tots els fronts, si cal, decretant la nacionalització dels sectors estratègics, com la banca, o l’energia. Espanya intentarà, i potser aconseguirà, empresonar el govern i el poder institucional. Serà el moment, aquest cop sí, de posar en marxa l’Assemblea de Càrrecs Electes i que prenguin el relleu. A cada acció repressiva una reacció popular. El poder popular català no hi cap a les presons espanyoles.
7. Mobilització permanent. La dualitat de poders només es pot superar i el procés de ruptura sortir victoriós amb una forta mobilització permanent, que combini l’acció massiva amb l’impacte econòmic. D’una banda mantenir un punt neuràlgic central d’agitació permanent i atracció dels mitjans de comunicació internacionals, sigui el Parlament o plaça sant Jaume. De l’altre, prioritzant mesures de pressió real d’impacte econòmic, el blocatge del transport i la circulació de mercaderies, que provoqui una caiguda de la borsa, una escalada de la prima de risc i, sobretot, crear les condicions per tal que els països centrals europeus tinguin més incentius per intervenir que per no intervenir. Espanya no aguanta una setmana de paralització econòmica a Catalunya sense que intervingui la UE.
8. La intervenció exterior. L’objectiu del procés és que quan la UE intervingui, l’independentisme mantingui el (màxim possible del) control del territori i la màxima força negociadora per aconseguir un referèndum vinculant amb arbitratge europeu amb les millors condicions possibles (sense límits estratosfèrics de participació o de vots favorables). No hi ha cap escenari d’independència real que no passi per una intervenció exterior. Espanya mai acceptarà de forma voluntària una solució democràtica i els CDR no aniran a desallotjar les casernes militars espanyoles. Només una intervenció exterior que obligui a Espanya a acceptar els resultats del referèndum i que tuteli, en cas de victòria, un període de transició, de retirada de les forces militars i divisió d’actius i passius pot aconseguir la independència real. Però per aconseguir la intervenció, caldrà posar Espanya al límit via aquest indestriable alineament de desobediència institucional, mobilització popular i internacionalització del conflicte.
“Palles mentals” (amb perdó i si se’m permet l’expresió) proporcionals al temps lliure d’agost.
Honestament, no estic pas en desacord, em semblen coses molt interessants i fins i tot lògiques.
Ara, ajuden o són aplicables aquestes propostes avui mateix, amb la problemàtica actual dins de l’independentisme? No.
Serveix per tirar endavant? (Ara mateix, està clar k aquesta no és l’elecció estratègica d’algunes de les parts). No.
Ajuda a poder començar a consensuar una estratègia comuna? Inclou o escolta als altres independetistes i les seves preferències? No.
Doncs res, paper mullat.
El problema de tot plegat és que els partits polítics són una baula indispensable però feble, tan feble que ha cedit de seguida que l’Estat ha fet pressió sobre els individus que els composen. No calen màrtirs, però si una mica de dignitat. A massa polítics se’ls escapa la força per la boca, diuen, prometen, però a l’hora de la veritat abaixen el cap, no fos cas que els multessin. Però el pitjor és que amb aquesta actitud de salvar-se el cul, també estan abandonant a la seva sort als presos i exiliats, que es podriran a la presó i l’exili. Hi ha personatges indignes d’estar als càrrecs on estan, no vull dir noms, atès que són les peces que de moment tenim, fins que les bases dels partits les aconsegueixin canviar, o els partits mateixos siguin substituïts (espero que Demòcrates es presenti en solitari a les properes eleccions, i aconsegueixi fer una bona campanya electoral, sense que els mitjans de comunicació els facin el buit).
En qualsevol cas, fa només uns mesos hom pensava que havien abandonat el mandat de l’1-O per concentrar-se en acumular poder (municipal, etc.) per al sobiranisme, però la trista realitat és que han intentat acumular poder per a ells mateixos, els partits, en una cursa autonòmica. I quan la societat veu que el mascaró de proa, els partits, fan la seva, pensa que tots els esforços, mobilitzacions, etc., deixen de tindre sentit. Just al contrari, si hi hagués una estratègia ferma, comuna, decidida, amb líders…, ni que fos per avançar a poc a poc, la societat romandria mobilitzada.
Ates el que passa als partits, cal que algú altre agafi l’estendard caigut/abandonat, com en un camp de batalla, i segueix avançant tot marcant el camí a la gent. I puc errar, però hauria de ser des del municipalisme, com en el cas de la consulta d’Arenys, però ara implementant bocins de república, ni que siguin simbòlics (la importància dels símbols és cabdal en la història).
L’única cosa a favor nostre és que el panorama polític espanyol és absolutament desolador, més propi d’una “democràcia àrab” que d’un estat europeu. Fa veritable angúnia el nivell polític actual dels partits i institucions espanyoles, inclosos els partits catalans d’obediència espanyola (d’estricta obediència espanyola, sisenyor, el que vostè mani senyor, i als sous públics).
I tot això ho hem de fer abans que comprin els tancs nous, els de 2100 millions, que amb sort, potser no funcionen… Encara Els han de dissenyar, com els del submarino que no flotava…
Endavant… Marxem ja
Salut i republica aquí I a Ñ
Jo començaria amb un primer i únic pas, que és la indignació. Una indignació amb l’Estat espanyol, però també, en una altra mesura, amb els nostres representants escollits democràticament amb un programa molt clar i específic que no compleixen. I aquesta indignació hauria de dur-nos a una mobilització de l’11-S més gran que mai, que cap de les darreres ocasions. S’ha acabat la revolució dels somriures, ara toca mostrar la indignació amb tot i tots els que diuen ser el nostre Estat i els nostres representants. Ja n’hi ha prou d’aquest color, la sobirania roman al poble, i el poble comença a estar-ne fins al capdemunt.