El vaixell que ens ha de dur a bon port

Escric aquest article com a rèplica a El barco de l’esperança, de Josep Lacreu.

​Els mitjans de comunicació no només han de ser comunicatius, fent servir un model de llengua popular, entenedor, sinó que també han de ser divulgatius d’un model de llengua correcte. És a dir, han d’emprar una llengua comprensible per al poble, però corregint-ne les paraules i expressions populars no genuïnes, que solen ser castellanismes. I ha de ser així per tal d’anar depurant la llengua poc o molt contaminada del poble, tot retornant-li l’originalitat i l’expressivitat perduda, tant com es pugui. Si caiem en el parany de difondre castellanismes amb l’excusa que són populars, s’empobrirà la llengua, que esdevindrà inexpressiva, dialectalitzada del castellà (cada cop s’hi assemblarà més). Fins i tot pot arribar a esdevenir un patuès, un parlar menyspreat i amb poc valor. Hi insisteixo, si ara s’accepten i es difonen als mitjans de comunicació, per exemple, quaranta castellanismes populars, d’aquí a pocs anys se n’hauran d’acceptar i difondre encara més, fins que ja seran tants que la llengua haurà esdevingut un dialecte del castellà. En canvi, precisament una de les funcions dels mitjans de comunicació és contrarestar la castellanització (i anglicització, etc.) de la llengua.

​A més a més, en seccions o programes amb registre informal, també han de difondre un registre informal amb paraules i expressions col·loquials genuïnes. Com és que no se sent guipar a Manresa ençà dels anys 80 …? En deu tenir molta culpa TV3, que de difondre castellanismes sí que ho fa, però de difondre girs col·loquials i nostrats, ja no. I ja no parlem de Canal 9, que emetia pocs programes en la nostra llengua.

​És veritat que hi ha paraules acabades en o que són castellanismes inevitables, com per exemple lloro, xoriço (diferent de xoriç). O paraules ben genuïnes, com per exemple cuiro (antigament cuire) amb una o de suport perquè en la nostra llengua dues vocals juntes, seguides d’una ela o bé una erra no es poden pronunciar bé (amb raïl  [de tren o metro], de l’anglès «rail», s’ha optat per una altra solució; o gasoli, de l’anglès gasoil, encara per una altra, tot i que a Osona es pronuncia gasoi). Amb toro passa igual, que antigament era taure, i ve del llatí TAURU(M); a més a més, per assimilació a la o tònica anterior. Amb rotllo (que ve de rotlle), motllo (de motlle), porxo, cotxo (en algun parlar oriental, per cotxe), la o també és de suport per a la pronúncia. Amb monjo, igual: es veu que també amb una o  de suport per la pronúncia, i per assimilació a la o tònica anterior. Les paraules com esguerro (que ve de la paraula esguerrar, i aquesta, de la paraula esgarrar), ferro, verro  són acabades amb rr, incloses les que tenen el sufix augmentatiu arro, i gairebé totes són genuïnes, ja documentades en textos medievals. La paraula nano (amb una o de reforç per raons afectives); o trasto (forma popular treta del plural trastos). La paraula clero és un llatinisme del segle XIV o XV, però té les alternatives clergat  i clericat.

​Finalment, la paraula misto és un cas excepcional i greu, perquè Fabra la va rebutjar i, en canvi, va acceptar cerilla (que ve del castellà, com totes les acabades amb illa), tot remetent a llumí, adoptant aquesta com a preferent. Doncs bé, la genuïna és misto perquè ve de mixtos, fets d’una mixtura inflamable; en canvi, llumí ve de l’alguerès, i probablement és un sardisme o italianisme. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans segueix donant com a preferent llumí  (…), ha acceptat misto  (bé), però encara accepta cerilla (malament); en canvi, el Diccionari Normatiu Valencià ha fet bé d’acceptar misto i donar-la com a preferent, continua acceptant llumí i ha rebutjat cerilla.

​Així i tot, hi ha paraules acabades amb o que són castellanismes (o altres estrangerismes) flagrants, substituïbles per paraules genuïnes, i no es poden acceptar de cap manera. En són exemples caldo (no és segur que sigui un castellanisme, però es pot substituir per brou), bolado ([sucre] esponjat), burro (ruc, ase), calvo (calb), curandero (medecinaire), curro (feina/faena, tresc, tresca), gamberro (brètol, trinxeraire), guapo (bonic, formós, garrit), llenguado (palaí), llomillo (llom [de porc]), mamarratxo (grotesc, tarat, esguerrat, malgirbat, malfargat, malforjat; tocacampanes), manco (sense una mà o braç, manc), mico (mona), miraguano (adaptat a miraguà), pistatxo (de l’italià, substituïble per festuc, malgrat que aquest ve de l’àrab), populatxo (de l’italià, per plebs), ragatxo (de l’àrab, per noi/xic[ó]/al·lot escarràs), ranxo (alqueria; cabana; menjussa), sombrero (barret, capell), xato (camús, rom, aplatat), etc.

​Per tant, que no caiguem en el parany de difondre castellanismes i a més a més, no difondre expressions col·loquials i genuïnes (segons el registre de la secció o programa), perquè s’empobrirà doblement la llengua, i fer que es torni pobra i inexpressiva i es converteixi en un dialecte del castellà.

​I per què no? En alguna secció o programa caldria difondre paraules i expressions pròpies d’altres dialectes de la llengua, així ens enriquiríem més tots els parlants. I ve-t’ho aquí, com que no tots els dialectes tenen els mateixos castellanismes, uns dialectes (re)aprendrien paraules i expressions genuïnes a partir d’altres dialectes. Per exemple, dos dits de la mateixa (expressió genuïna i viva al País Valencià), en comptes de tres quarts del mateix (castellanisme que es diu al Principat).

​Així, amb un vaixell com aquest es tancaria un cercle virtuós i s’arribaria a bon port, no pas amb un «barco», per més que sigui de l’esperança (cants de sirena …?), que recorre cercles viciosos, amb el qual es naufragarà.