Les mimoses ja floreixen i tenyeixen de groc els nostres camins. Aquell color que, tot i proscrit, no hem deixat d’invocar durant l’hivern, esclata ara sense aturador a la primavera. La natura és sàvia, com savis són els homes que la imiten. Serem prou savis els catalans?
El títol d’aquest article és un verb. Un de potser no gaire conegut pel que fa a la seva etimologia, però que gairebé tots practiquem sense excepció. Conjuguem-lo. Jo procrastino, tu procrastines, ell procrastina, nosaltres procrastinem, vosaltres procrastineu, ells procrastinen. Ho he fet en el mode indicatiu present, perquè en part el seu significat ens ancora en aquest temps verbal.
Deriva del llatí pro: “endavant” i cras: “demà” i en psicologia és l’acció o hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s’han d’atendre per altres més irrellevants i agradables. En un llenguatge més col·loquial, allò que en diríem de fer el ronso o mandrejar. Oi que sí, que gairebé tots ho fem?
Doncs, els nostres polítics independentistes també. No anaven a ser ells menys. A voltes han estat uns i a voltes altres. No carregaré, aquí i ara, especialment ni directament contra cap d’ells i menys en moments en què ens és tan necessària la unitat. Però el cert és que entre tots han procrastinat, estan procrastinant i, si no hi posem remei, seguiran fent-ho.
Es pot procrastinar per por al fracàs (baixa autoestima), per precisament tot el contrari (anar sobrats) o simplement per indecisió. I és del tot evident que el nostre Parlament ha tastat les tres.
Les mimoses ja floreixen. La primavera ha arribat. Oblidem els dies grisos i freds de l’hivern, obrim els ulls a l’estació de les flors, gaudim dels seus aromes, colrem-nos la pell al Sol. Espolsem-nos la mandra de sobre.
La primavera tan sols no és benvinguda pels tímids, els antisocials i els insegurs. Els catalans no som cap de les tres coses. Aprofitem-ne l’esclat. Deixem de procrastinar i fem-ho tots a una. Les al·lèrgies ja ens les passarem amb antihistamínics.
