“Si el 21 de desembre s’aconsegueix la majoria de vots i tenim un campament base consolidat hem de mirar com és la propera cordada. Potser al dia següent no controlarem el territori, però tampoc sabem què passaria en l’entramat institucional espanyol”. El professor d’Economia Germà Bel, diputat de Junts pel Sí a la darrera legislatura, escriptor documentat i polemista, va analitzar amb un selecte grup de militants sobiranistes la situació política tot just en la nit d’arrancada de la campanya electoral i quan sis dels consellers empresonats tornaven a casa.
Escèptic sobre el decurs dels esdeveniments de les darreres setmanes –“no sé perquè es va fer una declaració amb efectes retardats”-, Germà Bel considera que per fer un referèndum s’ha de tenir un estat: “un referèndum t’obliga a aplicar els resultats, perquè si no, què has fet? Aquest és el problema que teníem”.
L’antic diputat del PSC al Congrés no creu que l’onada ultranacionalista espanyola sigui fruit del moment actual. “La bèstia es va despertar l’any 1993, quan l’ABC parlava de genocidi al castellà a Catalunya. El que passa ara és que la bèstia està crescuda i legitimada i té carta d’acció”.
A l’hora de justificar aquesta efervescència espanyolista des de l’òptica sociològica, Bel recorda que els partidaris del “no” viuen en la contradicció de no entendre que puguin ser espanyols a Catalunya: “ens projecten a nosaltres el que són ells” i respon “què te a veure l’Estat amb la nació?”.
En aquest punt va abordar el fet que els bascos no siguin considerats insolidaris malgrat disposar d’un sistema fiscal propi. “Pertanyen a la mateixa comunitat nacional -recorda Bel- com es va veure el 1714 amb els catalans lluitant contra francesos, espanyols i bascos” i ho exemplifica en què allà no s’ha cridat “a por ellos” ni tan sols quan el terrorisme era molt present. “Deien bascos sí, ETA no”. Encara hi va afegir una altra constatació: “mai l’Estat davant de cap campanya d’ETA va arribar a enviar sis mil policies com ha fet ara aquí”. Per què? “perquè ETA era de dins, nosaltres som de fora”.
El professor i exdiputat raona per entendre el conflicte Catalunya-Espanya que “per a les institucions, aquest és un conflicte exterior nacionalment, no interior. Se’ns percep com a diferents, però no se’ns reconeix com a diferents” i remata: “són presos polítics precisament perquè es un conflicte exterior”.
Preguntat sobre el fet que concorrin els independentistes en llistes separades, el convidat va afirmar que “quan un va separat ha d’emfatitzar la diferència i al final t’acabes preguntant si Puigdemont o Junqueras, o pel que he sentit Puigdemont o Rovira?. M’és igual el nom de qui serà president, la pregunta és si dissoldrà el Parlament”. Quant a perquè no s’ha repetit la fórmula de Junts pel Sí, Germà Bel creu que aquest grup es va assassinar el 28 d’octubre quan algú va dir que la DUI havia anat malament mentre els politòlegs consideraven que havia anat bé.
El sopar estava organitzat per l’advocat Pau Miserachs, coordinador de Moviment d’Esquerres MES de Barcelona, president del Grup d’Estudis Polítics i promotor del bloc L’Opinió Socialdemòcrata. En la seva presentació va apel·lar a renovar idees útils per a la societat i va recordar que Germà Bel va ser diputat a Madrid i a Catalunya en moments complicats.
Zuen hizkuntza ulertzen dudanaren maila aintzat izan da zera esan nahi dut, ez dudala ulertzen ez eta ere onartzen euskaldunoi espainiarren komunitate nazional berekoak garela esatea. Aspaldian tamainako astakeririk ez nuen entzun. Zer dela eta diozu hori? Zuk esango ote diguzu nor garen gu? Zuri norbaitek esan ote dizu nor zaren eta nondik zatozen? Astakeria eta lotsagabekeria. Elkartasuna aipatzen duzu, honi buruz ere luze ari gintezke gauzak argi uzte arren. Eta “a por ellos”-en jatorria jakiteko hemeroteka pixkat aholkatzen dizut.
Guztiz ados enekorakin. Lotsagarria. Nik neuk esango diot gizonari nondik dstorren: a por ellos horiek guri kantatzen zizkigutenean opresorearen aldean zegoen eta hortaz, ez baitzuen sufritzen berak eragiten zituenak.
I en català, que m’entengui vosté senyor Bel, no fa pas tant de temps voste era al cantó de l’opressor. Vosté votava per a que naltros no ho poguèssim fer. Vosté suportava al partir que era la bèstia nacionalista espanyola desperta com mai. Vosté hi era i naltros erem al cantó que el patia. Faci la seva lluita, ara justa, però no netegi la conciència com si res hagués passat, que el que hem patit aquí ha estat precisament per no ser els espanyols que ells i vosté voliem que fòssim.