Democràcia, història i referèndum d’autodeterminació

L‘unionisme a Catalunya i el nacionalisme espanyol arreu insisteixen a negar el dret a exercir l’autodeterminació als catalans a través d’un referèndum exclusiu per al territori de Catalunya. Argumenten que Espanya ja és una democràcia, i que per tant tots els espanyols han de tenir dret a votar en un afer que tan directament els afecta. Ens diuen que per poder trencar la seva democràcia, ells també han de poder-hi dir la seva. Els catalans, per la nostra banda, defensem que tenim dret a decidir el nostre futur, i recolzem els arguments amb l’existència d’un parlament democràtic i en uns drets que van ser manllevats ja fa tres-cents anys. El conflicte derivat de la presentació de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent és la darrera mostra de l’enfrontament entre les dues posicions. En l’abstracció teòrica totes dues perspectives són aparentment vàlides. I l’atzucac és insalvable perquè tots dos fronts se suporten en la mateixa idea: democràcia. Però és la història la que desfà l’empat.

Els polítics i els intel·lectuals castellans sempre intenten d’evitar el pensament històric, i quan expliquen el seu passat construeixen unes mistificacions que semblen contes de fades per distreure la mainada. Però és necessari de donar una ullada a la història de la democràcia i de l’estat a Europa per veure quin poble té la càrrega de la raó. L’Europa actual és el resultat de dues dinàmiques socio-històriques: la dels estats, i la de les societats i els seus individus. La gènesi de l’estat fou el poder i la guerra. L’estat va néixer com una màquina de poder disposada al voltant i al servei dels autòcrates, dels prínceps, dels reis i dels emperadors, tots legitimats amb la primera filosofia política moderna europea que els atorgava el dret a ser els únics governants, i els únics amb dret a fer la guerra. Coneixem prou bé Maquiavel i Hobbes per fer-nos-en càrrec. I és així que les seves guerres donaren lloc a les fronteres i als demos polítics actuals, els quals mai no van ser pensats a partir de les idees de la llibertat i de la democràcia, sinó en termes d’extracció de la riquesa i de la coerció dels individus.

La democràcia actual com a forma de govern dels ciutadans, i que formula que la sobirania és seva, i el liberalisme polític com el sistema de garanties mínimes de protecció de l’individu van emergir a partir de debats posteriors de la filosofia política occidental. Va ser enmig del terror de la guerra perpètua que una nova sensibilitat es féu indispensable per tal de sobreviure a la brutalitat del poder dels estats. La llibertat i la democràcia moderna no s’expliquen sense les maquinàries opressives que van ser els estats moderns europeus. Els costos perquè les primeres s’imposessin a les segones tots els coneixem: milions de morts i experiments socials afortunadament fracassats.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

De forma general, doncs, les fronteres dels estats moderns són un dels darrers atavismes de la primera modernitat, la de la brutalitat. Des del liberalisme polític i des dels valors democràtics podem legítimament qüestionar-nos aquest reducte polític de l’absolutisme. Avui hi ha moltes fronteres a Europa que són resultat de la voluntat democràtica. Però no totes ho són, especialment les situades a l’Europa occidental. No és estrany que a França, a Bèlgica, a Itàlia i, per damunt de tot, a Espanya, les tensions territorials hi sovintegin. El fet pre-democràtic de la frontera establerta per la guerra que traça els límits territorials d’alguns demos europeus encara hi és present.

Els catalans reivindiquem que l’Espanya actual és un producte polític arcaic, que la democràcia espanyola és il·legítima perquè encara no ha qüestionat i ha formulat democràticament el debat de l’origen de les seves fronteres. Els espanyols moderns ens adveren que tampoc les nostres antigues institucions, que també determinaven fronteres, no eren democràtiques. I tindran raó, però és precisament per aquesta mateixa raó que el Tractat dels Pirineus i el Tractat d’Utrecht han de ser derogats, i que cal endegar el procés de restitució de la plena sobirania als parlaments de l’antiga corona Catalano-aragonesa. Els castellans no poden defensar la seva integritat territorial en termes democràtics. Les nostres institucions centenàries no van néixer democràtiques, però les fronteres sobre les quals s’imposen les seves actuals tampoc. La seva democràcia encara reposa sobre els principis i els resultats del Leviatan. És legítim, doncs, qüestionar el seu ‘presentisme’ constitucional. I hauran de donar-nos la raó en el nostre historicisme i acceptar el principi tan bellament formulat per en Ramon Trias Fargas: ‘La llibertat individual dels homes, perquè sigui completa, requereix la llibertat de les comunitats a què volen pertànyer.’

El referèndum d’autodeterminació, comunament anomenat RUI, que ha emergit de nou amb força, és el procediment polític que s’acosta més a la total restitució de les nostres llibertats, i a la millor reparació del greuge patit per la dinàmica absolutista. Primer perquè legítimament posa en suspens les fronteres del 1659 i del 1714 construïdes per la guerra. I segon perquè el referèndum neix de l’exercici de la llibertat individual. D’aquella que tan intel·ligentment va exposar-nos Isaiah Berlin i que va adjectivar com a llibertat positiva, la que apodera l’home comú i l’emplaça a implicar-se en els afers de la col·lectivitat. El referèndum d’autodeterminació és la síntesi perfecta d’aquest esperit de llibertat, i per això va ser inclòs com a principi cardinal a la carta dels drets de l’home. Potser ens caldrà argumentar extensament per què volem un nou estat independent. Raons n’hi ha. Però l’exercici de l’autodeterminació democràtica neix d’aquesta exposició. De si volem deixar enrere el temps dels ‘ordeno y mando’, i comencem un de nou on tot fet polític pugui ser defensat a partir del principi un home, un vot. Incloses les fronteres. Qualsevulla d’elles.