Quan el Dret d’Autodeterminació (DA) s’aplica al Principat de Catalunya, hi podem distingir dues etapes, que poden ser tant polítiques com temporals.
Una primera etapa és la que té per objecte la independència del Principat. El plantejament és senzill: el poble català decideix el seu futur i, si aquesta és la voluntat expressada democràticament, exerceix el dret d’esdevenir un estat independent.
En una segona etapa —que políticament pot discórrer en paral·lel o temporalment després d’haver assolit l’estat— es planteja l’estructuració política dels Països Catalans.
Del conjunt d’aquests dos processos en podem dir que constitueixen una aplicació natural del Dret d’Autodeterminació d’un poble o d’una nació sobre el seu territori: primer, la capacitat de cada territori per decidir el seu futur; després, la possibilitat d’establir estructures polítiques comunes amb altres territoris que comparteixen vincles nacionals, lingüístics i culturals.
Quan aquesta mateixa lògica es projecta sobre el País Valencià i les Illes Balears, però, de vegades apareix un discurs que restringeix el Dret d’Autodeterminació exclusivament a aquesta segona etapa, és a dir, a la formació d’una estructura política comuna dels Països Catalans, i obvia la prioritat «natural» de la primera: el propi territori.
Volgudament o no, el missatge que se’n deriva és que, si no hi ha certesa d’una incorporació immediata als Països Catalans polítics, el Dret d’Autodeterminació no s’ha d’aplicar. Dit clarament: no s’admet com a sortida vàlida un País Valencià independent o unes Illes Balears independents, mentre que sí que s’admet la possibilitat d’una Catalunya —el Principat— independent.
El motiu que s’hi esgrimeix és que això podria conduir a un cert regionalisme o a la fragmentació de la nació completa i consolidar la dinàmica de separació entre territoris que promou l’Estat espanyol.
Malauradament, amb el temps, aquesta idea no ha pogut diferenciar-se prou de la feina feta per l’espanyolisme per instal·lar socialment el prejudici que valencians i balears —entenent per balears mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs— són ciutadans de segona per als catalans, amb un únic futur polític admès: l’annexió a la «Catalunya Gran».
Si ens considerem compatriotes, hem de gaudir dels mateixos drets i deures. I si afirmem que el Dret d’Autodeterminació és un dret dels pobles, no podem reconèixer-lo per a uns i negar-lo per a uns altres.
És, doncs, de justícia històrica i nacional que el Dret d’Autodeterminació s’apliqui de la mateixa manera al Principat de Catalunya, al País Valencià —hereu del Regne de València— i a les Illes Balears —hereves del Regne de Mallorca—.
Aquest dret s’ha d’aplicar de manera exclusiva i inalienable a cadascun d’aquests territoris. I ha de ser un dret sense restriccions sobre el resultat.
La forma més clara d’exercir-lo és que el poble valencià prioritzi l’autodeterminació del País Valencià i que els pobles balears prioritzin la de les Illes Balears, sense descartar, en cap cas, la possibilitat que esdevinguin estats independents.
Això no exclou, ni de bon tros, que es pugui fer política activa a favor de la formació d’una estructura política que sorgeixi de la conjunció dels Països Catalans.
No hi ha cap incompatibilitat entre reconèixer un dret de forma plena i pública, sense restriccions sobre la sobirania popular, i promoure activament una de les opcions que aquest dret permeti.
Al contrari: només des del reconeixement ple de la llibertat de cadascuna de les parts es pot construir una unió política entre iguals.
Aquesta igualtat de drets permet una posició de força davant d’un espanyolisme que només admet la submissió a l’Estat espanyol. Davant del possible risc de reforçar la fragmentació de la nació, hi ha una altra resposta: assumir plenament la nostra diversitat nacional i confiar en la potència de tot allò que compartim.
La configuració política dels Països Catalans serà lliure, democràtica, acordada i entre iguals, o no serà.
Una nació lingüística, diverses realitats polítiques
Aquí cal fer un esment imprescindible. És necessari desfer la confusió entre els Països Catalans entesos en sentit cultural i lingüístic i els Països Catalans entesos com una possible organització política.
Lingüísticament, la realitat és clara: formen part de l’àmbit de la llengua catalana el Principat de Catalunya, Andorra, la part valencianoparlant del País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, l’Alguer i el Carxe.
Políticament, però, aquesta realitat lingüística no pot tenir una traducció idèntica.
No hi ha cap possibilitat d’aplicació raonable del Dret d’Autodeterminació, ni d’obtenir reconeixement intern o internacional, ni cap justificació nacional, si el projecte polític inclou la possibilitat de partició dels territoris en zones, comarques o províncies.
La llengua compartida no obliga, per si sola, a una mateixa estructura política. I precisament per això cal diferenciar amb claredat entre la comunitat lingüística i el projecte polític.
El País Valencià
El País Valencià ha de ser considerat políticament com un tot: les tres províncies i les dues zones lingüístiques.
No es pot aplicar fragmentàriament el dret d’autodeterminació. Fer-ho seria un tret al peu polític, un afront nacional als patriotes dels territoris descartats i una deserció dels drets històrics de tots els valencians.
El subjecte polític valencià no pot quedar reduït a la part valencianoparlant del país. Si defensem el dret del poble valencià a decidir el seu futur, aquest dret ha d’abastar el conjunt del territori valencià.
La unitat política del País Valencià no implica negar-ne la diversitat lingüística. Al contrari: implica assumir-la com una realitat pròpia que ha de formar part de qualsevol projecte polític de futur.
Les Illes Balears
A les Illes Balears, el punt de partida és similar, amb la complexitat afegida que cada illa té una personalitat pròpia i una realitat institucional diferenciada.
Històricament, però, el Regne de Mallorca ha exercit la sobirania sobre el conjunt de les illes. Actualment, existeix una estructura institucional comuna que les engloba i representa, i és en aquest marc on, a la pràctica, s’hauria d’exercir el Dret d’Autodeterminació.
Per això cal trobar i fomentar mecanismes de col·laboració entre mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs que permetin abordar conjuntament aquest objectiu, respectant alhora les particularitats de cadascuna de les illes.
La Catalunya del Nord
La Catalunya del Nord, pel fet de formar part de l’Estat francès, presenta unes altres dificultats.
Malauradament, l’Estat francès ha estat més eficaç que l’espanyol en l’anorreament de la llengua i la cultura catalanes, tot i que encara hi roman un catalanisme suau, més aviat folklòric.
Per tant, una primera tasca política pública ha de ser rebutjar l’autoritat francesa sobre la Catalunya del Nord i impugnar explícitament el Tractat dels Pirineus.
En aquest cas, l’exercici del Dret d’Autodeterminació ha d’estar políticament més orientat a la reunificació amb el Principat un cop aquest sigui independent. Això, però, no pot significar restringir cap altra opció que els nord-catalans puguin decidir lliurement.
Una estructura política entre iguals
L’estructura política dels Països Catalans haurà de construir-se, com ja hem dit, de forma lliure, democràtica, acordada i entre iguals.
En la seva dimensió màxima, aquest projecte podria incloure el Principat de Catalunya, Andorra, el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya del Nord.
En aquesta futura construcció política, hi ha un element indispensable i indiscutible: la unitat del català —valencià—, així com la seva promoció i oficialitat.
La forma concreta d’aquesta estructura, però, no pot estar predeterminada. Serà confederal? Federal? Tindrà una altra fórmula? Hi haurà una capital o diverses capitalitats? Quin serà el nom definitiu de l’estructura?… Aquestes qüestions s’hauran de resoldre mitjançant el diàleg i l’acord entre iguals.
La Franja de Ponent
Pel que fa a la Franja, cal partir d’una premissa molt clara: la frontera entre Aragó i Catalunya ha de ser respectada en el seu traçat actual. És a dir, cal reiterar públicament la integritat territorial d’Aragó.
Altre cop entra en joc la confusió entre l’àmbit lingüístic i l’àmbit polític, administratiu i nacional del terme Països Catalans.
Els ciutadans de la Franja de Ponent són aragonesos de parla catalana.
Insinuar, afirmar o deixar entendre que la Franja lingüística ha de pertànyer a un futur Estat català provoca el rebuig dels mateixos habitants de la Franja i debilita qualsevol projecte de recuperació i promoció del català a la zona.
A més, enrareix unes relacions ja difícils amb un Aragó que té un extraordinari passat compartit amb la resta de membres de la Corona catalanoaragonesa.
No hi ha, a més, cap mecanisme pacífic, reconegut i legítim que permeti separar la Franja d’Aragó i incorporar-la a l’Estat català.
Així doncs, cal cercar la col·laboració amb forces polítiques i socials de l’Aragó que estiguin a favor del Dret d’Autodeterminació dels pobles, que defensin l’oficialitat del català —i també, en el seu cas, de l’aragonès— i que reconeguin la unitat de la llengua catalana.
Aquestes forces existeixen.
L’Alguer
El mateix passa, en bona mesura, amb l’Alguer.
Els algueresos parlen català, però són sards de llengua catalana. Per tant, s’hi han d’establir les relacions culturals, lingüístiques i socials que siguin necessàries sense qüestionar en cap cas la sobirania sarda.
Un projecte de llibertat i d’igualtat
Els resultats de l’acció política als Països Catalans són imprevisibles. El que sí que podem establir són els principis sobre els quals volem construir aquest futur.
El Dret d’Autodeterminació ha de ser reconegut a cadascun dels nostres territoris.
Per això, la futura estructura política dels Països Catalans només podrà néixer de la voluntat democràtica dels seus territoris.
