Miquel Puig és de les poques persones amb reconeixement públic a la Catalunya establerta que ha fet un pas endavant i parla de la immigració més enllà del tabú que predominava al país fins que va aparèixer Sílvia Orriols. Hi ha més crítics, però no ho han fet amb tanta determinació com ell ho fa ara… Si no fos per l’alcaldessa de Ripoll, la majoria encara aplaudiria amb entusiasme el negoci de la immigració amb la doctrina pujolista com a justificació moral.
De moment Miquel Puig és d’ER i la seva idea de la gent que ve de fora no té res a veure amb el dictat de la formació on milita o està inscrit que ara col·labora amb l’extrema esquerra populista i anticatalana de Podemos. Els de Coscubiela.
En la inauguració de l’any acadèmic a l’Ateneu barcelonès l’economista va ser contundent com no ho ha estat mai ningú a l’autonomia en temes d’immigració. Sobre aquesta matèria tot han estat abraçades i proclames estil “Tot és possible, tot està per fer”, mentre que els qui s’omplien les butxaques ens anaven minoritzant.
“El primer que hem de fer és parar, perquè si tu estàs fent una cosa molt grossa i no saps com gestionar-la, el primer que s’ha de fer és parar”, va reblar el conferenciant en contestar una pregunta de la senyora Isona Passola, presidenta de la històrica entitat.
La conferència del senyor Puig segur que va causar esglai a més d’un dels presents perquè des dels anys seixanta la plantilla sedant de l’“És català qui viu i treballa…” ha donat molta pau política i sobretot espiritual.
Als tractants dels sous baixos, sobretot. També al món de la política, mitjans i faranduleria woke, perquè la doctrina oficial estava ben elaborada, els fa sentir bonagent i és la millor manera d’amagar el cap sota l’ala o acabar amb tots nosaltres per la via de la inundació demogràfica. Per descomptat tot era molt plàcid pels bons homes, aquells que volen el cel a la terra ni que sigui sacrificant els seus compatriotes per no alterar el bon rotllo i no entrar en una crisi misantròpica. A Catalunya n’hi ha un munt amb aquest perfil.
Després de ser un dels impulsors de l’informe Fènix, el senyor Puig ha iniciat una peregrinació pel Principat per fer saber el mal negoci que suposa la immigració massiva i intensiva. Una de les darreres conferències fou amb gent de la CUP que no el van poder contradir en el més essencial. Puig és tan diplomàtic, tan didàctic i tan entès que ni els de la CUP s’hi atreveixen.
Dubto que ho fessin ara perquè amb el pas de les setmanes l’economista ha anat ampliant el focus del missatge i ja no parla només de números sinó que ho fa, d’ètnies, d’ADN i d’incompatibilitat cultural per explicar aquest fenomen. Com a torna va expressar la gran dificultat d’integració del món musulmà a les societats occidentals.
Miquel Puig resumeix molt bé els models socials per acollir la immigració. De les grans diferències entre una comunitat allioli, com la que pontificava Vicens Vives, i la comunitat macedònia o multiculturalitat que defensen els més moderns i l’extrema esquerra populista amb tanta alegria. Un escàndol tant atreviment. Potser aviat parlarà de seguretat i de desfeta nacional que també tenen molt a veure amb el que vivim els catalans des de fa setanta-cinc anys. També fora bo que ens digués d’on prové aquest gran desori. Que fos el primer a preguntar-se quins polítics demòcrates i catalanistes van acceptar amb tanta alegria la modificació de la demografia a mitjans anys noranta un fet intolerable si es tractés de fauna salvatge o d’algun amfibi.
Cal dedicar una estona a escoltar la conferència del senyor Puig perquè gira de dalt a baix, ni que sigui un quart de segle tard, fins i tot la doctrina bàsica, els evangelis de la Catalunya gresol que ens havien preparat Vives, Candel i Pujol. Si l’escoltem bé, l’economista va molt més enllà perquè després de l’u d’octubre també ensorra la barreja i l’allioli en vista del comportament erràtic dels “nous catalans”, aquells que només amb el pas del temps se’n farien. És ben lògic, perquè que l’allioli, com totes les barreges per elementals que siguin, necessita proporcions adequades. L’allioli ja fa temps que s’ha tallat.
