Superant les limitacions que m’imposen l’edat i la salut, torno a treure aquí el cap avui. No pas per dir res de nou ni per tocar temes candents d’actualitat que prou n’hi ha si tingués més ànims per posar-m’hi. No. Tornaré a parlar del PSC i del greu i la llàstima que em fa aquest partit, abans tan necessari pel país, i ara tan funest.
Tot ve d’haver rellegit uns versos que vaig escriure ja fa més de vint anys i que semblen fets a mida pels nostres dies. Es titulaven „Carta dolguda al PSC“ i em permeto de consignar-los seguidament:
Ser català i socialista / és, avui, cosa ben trista. / El partit escanyolit / fa el que volen a Madrid / perd el temps a gavadals / somniant llimbs federals / i a cada nova enquesta / perd també molta requesta. / Voler servir dos senyors / ha estat sempre desastrós. / Voler seguir els entrellats / de dos camins oposats / és una empresa de foll / i hom hi arrisca cap i coll /. / Nois, no somnieu més truites / ni us perdeu en vanes lluites. / Decidiu-vos, oh germans! / Espanyols o catalans?…
Avui potser ho hauria completat dient als afiliats al partit que engeguin a dida aquests manaires que els porten per un camí suïcida.
I encara hi ha un altre motiu molt personal (i perdoneu) que m’ha induït a escriure aquestes línies. Ara ja fa vuit anys que, per la revetlla de Sant Joan, el president Puigdemont, que era a Hamburg per rebre amb els catalans d’aquí la flama del Canigó, em va fer l’honor de visitar-me a casa. Per ell, una deferència com haurà tingut amb altres. Per mi un record inesborrable. I aquí els que avui manen al PSC, cometen un altre error garrafal. Pel que ells creuen l’interès del partit, segueixen la línia de Madrid de no permetre que Puigdemont pugui tornar a viure a Catalunya com un ciutadà normal. I no s’adonen que el prestigi del nostre president legítim entre el poble encara és molt, molt alt, perquè ha demostrat ser un home d’una talla moral com pocs n’hi ha a la classe política catalana. I això la gent sap valorar-ho. I si el PSC, actués com a partit català, i defensés, per damunt d’antagonismes partidistes, el seu dret a viure sense dificultats a la nostra terra, estic convençut, que el poble ho valoraria altament i això aturaria la constant davallada de la importància del PSC a la nostra terra.
Però tot això és cosa que Illa i Cia. no faran mai ni tan sols ho comprendran. I així, una hora o altra em donaran la trista oportunitat de tornar a fer una «carta dolguda al PSC».