Aquests dies he llegit que la baixa participació del jovent a les darreres manifestacions pot deure’s també al fet que per als joves no són ara les manifestacions la manera natural d’expressar-se sinó els medis socials i que és per aquí per on se’ls ha de conquerir per la lluita que tenim en curs. Crec que l’autor s’equivocava en el sentit que les dues maneres de protestar no s’exclouen sinó que són complementàries i totes dues necessàries.
Ara bé, per estimular tots dos camps de rebel·lia cal provocar-ho, cal despertar la confiança en els que haurien de dirigir-ho i això de moment falla. Per això les darreres manifestacions contra els dèficits nacionals que patim (no sols Rodalies) van estar molt per sota de les que atreuen l’atenció mundial (Minneapolis, Teheran, Jerusalem, etc.).
Fent una traducció lliure d’una dita alemanya: “per més vells que ens anem fent, sempre continuem aprenent”. Però a casa nostra hi ha massa gent que no sembla que aprengui res, tant a la caricatura de govern que hem de patir, com a l’oposició. I així va el país. Si no, digueu-me: que fa l’Esquerra Autonomista de Catalunya (ex-ERC) donant els vots a canvi de fum d’encenalls? O què fa la CUP (Colla d’Utopistes Persistents) que encara jeu còmodament en el seu núvol d’il·lusions benintencionades, però molt allunyades del món tal com és?
No dic res que no sàpiga tothom: la instantània d’aquest moment de Catalunya és desesperant. Vol dir això que el meu optimisme sempitern ha quedat desbordat i que ja no té cap sentit? Admeto que ser ara optimista és molt difícil. Però no pensem a curt termini sinó en dimensions més llargues i llavors potser ser-ho no és tan boig com pot semblar. Perquè jo, com ja he escrit més d’una vegada, encara crec que mentre hi hagi un nucli dur important de catalans insubornables ens en sortirem, com ens n’hem sortit en temps anteriors. Ja ho sé: les dificultats són ara molt més grans. Però els recursos per fer-hi front també ho són.
No crec que els partits catalans que es diuen independentistes puguin continuar gaire temps dient A i fent Z. O hi haurà relleu de dirigents o hi haurà escissions que aclareixin més el panorama i que junt amb les entitats com l’ANC i les altres de la societat civil facin allò que el país n’espera. El que em sap greu és que potser trigarà prou perquè jo ja no ho pugui veure.
