La doctrina Pujol-Candel, és a dir la doctrina dels autonomistes creada els anys seixanta per interioritzar la bondat en estat pur, ha fet figa. Ja fa molts anys que no és més que una crossa ideològica. Per això el PSOE vol que sigui lectura obligatòria a les escoles. Només era això, un desig per calmar els ànims i fer creure que catalanitzar en un tres i no res una multitud de castellans era possible encara que el sentit comú més elemental ja ens deia que era improbable per una qüestió de proporció i de naturalesa, amb totes les excepcions que es vulgui.
I sinó perquè creieu que el criollisme s’ha imposat definitivament a Catalunya? Per què us penseu que un tal Rodríguez del PP s’atreveix a dir que la canalla no aprèn català perquè ha esdevingut una llengua antipàtica?
Durant els darrers quaranta anys a l’Hospitalet hi havia immersió lingüística i ara ningú parla català. Diuen que hi ha un 10% que el fa servir. On? El que exposem no és una opinió sinó que és una veritat quantificable i inqüestionable. El que ha desaparegut en setanta anys a la segona ciutat assentament de Catalunya no és només la llengua catalana, sinó els catalans. És de lògica elemental malgrat que el president d’Òmnium afirmi que no té res a veure la desaparició de la catalanitat amb la minorització que imposa la immigració massiva. Jovialisme en estat pur.
Ho corroboren els números que deixen amb pocs arguments als entusiastes de la retòrica i les bones intencions. Catalunya un sol poble? Doncs mireu el que diu el DNI i quina és la llengua amb què es parla majoritàriament. Ciència empírica i no anhels de bon minyó.
Crec que podem convenir que les doctrines relacionades amb qüestions sobrenaturals, espirituals o religioses són altament especulatives i introspectives i la seva existència depèn en molt bona part de la fe, de la creença i de la pròpia tradició cultural. Cadascú té dret a creure el que vulgui en aquesta matèria tan íntima, sempre que la religió no sigui una excusa per amagar una ideologia autoritària per imposar.
Quan parlem de demografia, de política lingüística, de substitució, d’assimilació, parlem de fets reals. Parlem de física i de poder. Parlem de dos més dos són quatre i no són quinze per molta gràcia que ens faci la multiplicació dels pans i les rondalles imaginatives.
Després de tants anys sotmesos, els catalans ens han convertit en un subjecte fàcil d’enredar. Ens agraden massa els contes i els relats emocionals que ens fan posar la pell de gallina. Ens han repetit mil i un cops que la nostra missió al món és ser abans bona gent —la millor— que no lliures, i això no hi ha manera de revertir-ho. Després de tants anys d’empassar-s’ho, ni els més llestos del clos s’atreveixen a reconèixer que allò de “tothom es fa català” era un simple encantament impossible de materialitzar, ni durant el postfranquisme, ni molt menys ara.
En la construcció de tot aquest procés d’encanteri beatífic hi ha participat un munt d’estaments cada un dels quals compleix la seva funció amb precisió. Al capdamunt d’aquesta cadena social alterada de país ocupat, els instal·lats són els que ens van dictar la doctrina Walt Disney que ens va fer convèncer que érem capaços de fer un ale hop espiritual inversemblant. La doctrina tenia i té molt mèrit perquè ens feia creure que deixàvem de ser víctimes i ens convertíem en redemptors i petits herois quotidians amb la sublimació de totes les injustícies que es produeixen al món mundial. Els catalans contra el món i a casa engabiats.
La redempció, quan esdevé un signe tan ostentós com s’ha convertit a la Catalunya autonomista, té una gran dosi de vanitat i arrogància barata perquè ens fa creure que som superiors en bondat, generositat i solidaritat mentre ens pispen la cartera o ens fan desaparèixer lentament.
Que els poderosos elaborin fantasies per importar cada vint anys a centenars de milers de persones de fora per abastir la seva economia de volum-negocis, és una barbaritat, però forma part d’aquesta lògica deplorable. El que no té gaire sentit és el comportament servil, amb ínfules moralistes, que des de molts sectors de base han estat emblanquinant i han donat cobertura a la “filosofia” que ens ha dut al no-res en només setanta anyets.
Aquest pensament tant estovat com arrogant és terrible. El col·lectiu que encara el defensa escampant tanta confusió en ple segle XXI és el pitjor de tota la cadena i, segons el tòpic, fa la funció dels rucs útils i assegura que l’operació funcioni com un rellotge. Són els que fent veure que formen part de la puresa extrema també ens han dut a la insignificança mitjançant la paràlisi del pensament més elemental. No només s’han empassat aquella trola candeliana com aquell que va de festa major, sinó que han fet de policia moral per controlar els mals pensaments de la catalanitat menys fanàtica i disconforme amb tant relativisme i poc sentit comú.
