Em trobava sobrevolant el Río de la Plata, l’estuari més ample del món que separa l’Uruguai de l’Argentina. En menys d’una hora vam aterrar a Buenos Aires on m’esperava Jorge Reyner, el mateix que havia conegut a Bogotà. Em va resultar familiar i a més Reyner era argentí. El 1975 l’Argentina estava presidida per Isabel Perón, més coneguda com Isabelita, la tercera esposa i vídua del fundador del peronisme, Juan Domingo Perón. Isabelita només va estar dos anys al poder i va ser, políticament parlant, una època molt estranya. Jo no em vaig assabentar pràcticament del que passava al país, tret que costava molt de vendre-hi llibres.
Llavors ens representava i distribuïa Editorial Planeta Argentina, SAI (División Libros Marcombo), que tenia la seu al carrer Viamonte, 1451. El peso argentí patia contínues devaluacions i Planeta tenia dificultats per vendre-hi els llibres de literatura i la venda a terminis (per quota) era inviable. Tant és així que el nostre llibre tècnic sortia bastant bé. A Planeta li interessava i nosaltres teníem garantia de cobrament. A Barcelona havíem arribat a aquest tipus d’acord en un dinar al desaparegut restaurant del passeig de Gràcia La Punyalada on hi vam participar José Manuel Lara Bosch, el seu director d’exportació Carles Gomà, el meu pare i jo mateix. L’aliança va durar deu anys.
En aquell primer viatge a l’Argentina em vaig adonar d’algunes coses que em van cridar l’atenció. Des del punt de vista dels negocis els argentins eren i són uns mags o enginyers financers; dominaven els canvis provocats per les devaluacions de la moneda i actuaven en conseqüència, que vol dir saber mantenir el poder adquisitiu, no en tots els nivells socials, naturalment. T’ho explicaven de tal manera que jo acabava sense entendre res. Cosa semblant passava amb els taxistes. M’havien dit que a Buenos Aires tots els taxistes eren psicòlegs. Potser era una mica exagerat, però hi havia un fons de realitat. El que vaig trobar és que podien mantenir una conversa sobre qualsevol tema i es passaven el trajecte donant-te una conferència sobre la matèria amb una oratòria fluida. Una altra cosa era que tu acabessis entenent el que t’havia explicat. Tanmateix, la gràcia dels porteños em va semblar una simbiosi entre italians i madrilenys.
Portava ja un mes llarg en la meva primera gira per Sud-amèrica i havíem quedat amb la meva esposa de reunir-nos a Buenos Aires per acabar-la plegats. A banda de l’Argentina em quedaven per visitar Paraguai i Brasil. El dia que havia d’arribar la Montse, per anar a rebre-la l’aeroport em va acompanyar Jorge Reyner. Després d’haver anunciat l’arribada del vol vam estar esperant en va que sortís la Montse. Vam preguntar i ja havien sortit tots els passatgers i no arribaria cap altre vol de Madrid fins a l’endemà. Llavors l’únic mitjà de comunicació era el telèfon clàssic i des de l’aeroport no es podien fer trucades internacionals, així que Reyner em va acompanyar a l’hotel i des d’allí vaig trucar el meu pare. Em va explicar que la Montse s’havia quedat a Madrid sense poder embarcar per overbooking i que sortiria en el vol de l’endemà. Tot i estar embarassada va haver de passar la nit a Barajas ajaguda en un banc. El meu pare, per un tèlex a l’hotel, em va confirmar el vol i hora que arribaria l’endemà a Buenos Aires. L’endemà vaig llogar un remisero, un taxista que no cobrava per taxímetre sinó a un preu convingut. Em duria a l’aeroport i m’esperaria fins que arribés el vol i sortís la Montse. Allí em va dur i jo patia pensant que la Montse, embarassada, la nit que havia passat a Barajas i la maleta devia arribar esgotada. Vaig caure que jo tenia un carnet de periodista de l’Asociación Iberoamericana de Periodistas Especializados y Técnicos. El carnet va funcionar i jo vaig poder entrar i trobar la Montse abans no agafés la maleta de la cinta transportadora. El remisero ens va dur fins a l’hotel, i a descansar fins a l’endemà que seria un altre dia. Aquesta vegada l’aventura l’havia patida la meva esposa que esperava el nostre quart fill.
Com que jo ja havia fet la feina, els dies següents els vam dedicar a conèixer Buenos Aires i a fer una bona excursió. La gent de Planeta es va portar molt bé amb nosaltres. El director, del qual només recordo el cognom, Alonso, i la seva esposa ens van dur a sopar i algú altre ens va convidar a menjar carn argentina de la bona a Los Carritos de la Costanera, lloc molt popular on vam provar els primers bifes de lomo i de chorizo. Un vespre vam anar pel nostre compte a sopar a El Viejo Almacén, el clàssic, el de veritat, que es trobava (no sé si encara hi és) a la cantonada dels carrers Independencia i Balcarce. Les taules eren petites, rodones i amb aquell marbre blanc d’abans. Allí hi havia cantat Carlos Gardel i s’hi ballava el Tango popular. Va ser una vetllada porteña autèntica que fa goig de recordar.
La nostra excursió va ser a les cascades d’Iguazú. El primer dia les vam veure des de la part argentina. La primera gran vista de conjunt és impressionant. Al fons i als costats uns salts d’aigua roja d’altures notables, crec que d’uns vuitanta metres. Vam passejar pels caminets de la part esquerra que ofereixen diferents perspectives dels salts. Jo, que l’any 1963 havia estat a les de Niàgara, vaig trobar les d’Iguazú més salvatges i em van agradar més. La caminada per la part dreta es feia enmig de boscos tropicals. De tant en tant els arbres et deixaven una finestra per on veure els salts d’aigua. Pels voltants del caminet i dessota els arbres tota mena de plantes tropicals d’aquelles que a casa costen d’arrelar i allí creixien arreu i en formes gegantines. Hi havia, però, un inconvenient, els mosquits i altres insectes voladors que picaven de mala manera. Anàvem preparats amb esprais per foragitar-los i amb pomades per a les picades, però no servien gairebé per res. El dolor de les picades va durar hores. En arribar al final del recorregut ens esperava una altra gran vista espectacular, indescriptible. Les aigües es precipitaven sorollosament per unes concavitats que alhora provocaven uns remolins que feien la sensació d’un magnetisme que les atreia. La força de l’aigua, de la natura.
L’endemà vam travessar la frontera del Brasil i ens vam instal·lar en un hotel a Foz d’Iguazú. Des d’allí un petit bus ens va dur enmig de la selva per camins rogencs i polsosos fins a un petit embarcador on vam pujar a una barqueta que solcant les aigües terroses va arribar fins a molt a prop d’on saltaven i formaven aquelles cascades que havíem vist des de la part argentina. La sensació que ens havíem de precipitar daltabaix em va provocar una tal por que m’agafava a la meva dona i a la banqueta de la barca, jo pateixo de vertigen i aquella va ser una prova al límit. Naturalment, el barquer sabia fins on podia arribar i vam tornar a terra salvs i estalvis. La tarda la vam dedicar a visitar el poble de Foz d’Iguazú. Els carrers sense empedrar ni asfaltar tenien el mateix color roig dels camins per on havíem passat en anar a les cascades. Les cases eren de fusta i a mi em va semblar estar en un poble de l’oest. Aquella nit vam descansar ben a gust. L’endemà volàvem cap al Paraguai, però aquest país serà objecte d’una altra carta.
A l’Argentina hi he estat unes quantes vegades més. Hi vam tenir diversos distribuïdors que vam haver de deixar per poc seriosos fins que vam contactar amb la família Gil Paricio, familiars dels col·legues i amics Paricio d’Omega de Barcelona. Puc avançar que la Distribuïdora Cúspide de Buenos Aires, propietat dels Gil Paricio, ha estat la gent més seriosa que hem tingut i tenim a Amèrica. El primer contacte el vaig tenir amb el pare i fill Joaquín(s) Gil Paricio. No sé amb certesa quin any va ser la primera vegada que els vaig conèixer a la seva seu del carrer Suipacha, 764. En viatges successius hi vaig passar hores de reunions amb els responsables de llibreries, institucions, promoció o finances. Amb ells vaig visitar moltes llibreries i professors d’universitats i escoles tècniques. Al començament, pare i fill em convidaven a dinar en llocs on la carn era la protagonista, aquells bifes de lomo i de chorizo acompanyats per créixens i radicheta, verdura crua que vaig tastar per primera vegada. El pare anava cada dia a dinar al menjador de la borsa de valors de Buenos Aires. Una vegada m’hi van convidar a mi. Allò era el sancta sanctorum de les finances. Jo vaig aprofitar l’avinentesa per fer algunes preguntes sobre el tema pel qual sentia molta curiositat. De fet, la borsa era el que m’interessava menys, car malgrat que sabia de què anava no m’hi havia dedicat mai. Jo tenia curiositat per saber en què consistien les anomenades mesas de dinero, n’havia sentit a parlar. Em van explicar que eren uns llocs, generalment situats en pisos, on es traficava amb divises, especialment en el mercat negre de canvis entre el dòlar i el peso argentí i no sé quantes coses més. Em van preguntar si havia vist carrers on entre banda i banda s’hi encreuaven cables negres que formaven una mena de xarxa espessa; i tant que m’hi havia fixat! Doncs aquells cables connectaven las mesas de dinero que feien transaccions entre unes i altres. Mai no ho vaig acabar d’entendre del tot. Allí era on operaven els que jo vaig qualificar de mags o enginyers financers; els argentins hi tenien la mà trencada, tan trencada com menjar carn o fer grans discursos.
En altres estades vaig tenir oportunitat d’experimentar fenòmens relacionats amb les devaluacions espectaculars del peso i la seva repercussió en els preus dels productes. Les autoritats monetàries s’han fet un tip de promulgar mesures i contramesures per intentar pal·liar els efectes de les devaluacions i conseqüents especulacions. Durant un temps van establir el dòlar com a moneda nacional, però tampoc va resultar ser la solució. Recordo una vegada que passejant al vespre pel comercialment famós carrer Florida vaig veure als aparadors llibres de Marcombo amb preus més econòmics de com els hauria vist en qualsevol llibreria de Barcelona o Madrid; la màgia del canvi oficial versus el negre. Per cert, al mateix carrer Florida vaig veure per primera vegada la impressionant llibreria El Ateneo, un antic teatre reconvertit en llibreria, espectacular! Les prestatgeries estaven distribuïdes per matèries i situades a la platea, a l’escenari i als diferents pisos. La meva desil·lusió es va produir en veure que el llibre científic i tècnic estava ubicat al galliner, o sigui a dalt de tot. No sé si en el mateix viatge o en un altre, a causa de les constants devaluacions, les llibreries havien de canviar els preus constantment. Recordo que visitant-ne una de la Calle Corrientes hi havia un home enfilat en una escala que, amb goma d’esborrar i llapis, anava canviant els preus dels llibres. Em van dir que aquella persona es dedicava exclusivament a canviar els preus, diàriament!
Cúspide, però, amb una acurada gestió va anar desenvolupant una cadena de llibreries per tot el país. D’una petita botiga al mateix carrer Suipacha va començar per obrir-ne una, la que jo vaig conèixer, al prestigiós barri de La Recoleta. Una llibreria luxosa, muntada amb bona fusta per tot arreu i amb una bona secció de llibre tècnic i científic en la qual els nostres llibres hi estaven molt ben representats. Endemés de Buenos Aires, amb Joaquín Gil Paricio, Jr. ens vam anar veient a la Fira del Llibre de Guadalajara, Mèxic, i quan venia al LIBER, si anava amb la seva esposa, sortíem a sopar junts. Gent seriosa en els negocis i bons amics personalment. Darrerament, quan l’economia argentina, com tota la de Llatinoamèrica, ha anat de capa caiguda, Cúspide ha continuat comprant-nos llibres en la mesura que sap que els pot vendre i complint seriosament en tots els aspectes. Ara en soc coneixedor gràcies al meu successor, Jeroni Boixareu, que segueix la bona relació amb Cúspide i el seu màxim gestor, l’amic Joaquín Gil.
Faig un salt en el temps i me’n vaig a l’any 2000, la darrera vegada que he estat a l’Argentina, aquest cop amb motiu de celebrar-se a Buenos Aires el 26è Congrés de la Unió Internacional d’Editors. Tots sabem en què consisteixen els congressos. Hi ha una part professional de conferències i d’intercanvi d’experiències i una part de lleure. Aquesta és la que recordo millor i sobre la que m’estendré per acabar aquesta carta, tan llarga com aquell gran país es mereix. El Congrés de Buenos Aires es va fer coincidir amb la important Fira del Llibre que anualment s’hi celebra. Va ser la fira del llibre més important de Llatinoamèrica fins que la FIL de Guadalajara, Jalisco, li va fer el sorpasso. Hi havia estat altres vegades i Cúspide hi tenia un dels estants més grans. També era una bona mostra de l’afició que els porteños tenien per la lectura i un símbol del nivell cultural dels argentins. No puc deixar de remarcar l’assistència a aquest Congrés del nostre soci i amic Jorge Giannetto, soci a Mèxic, però en realitat Jorge és argentí. Guardo una fotografia de l’estant de Cúspide a la Fira del Llibre d’aquell any 2000 en la qual hi surten els amics Joaquín Gil Paricio i Jorge Giannetto. Aquella fira va ser tan important que els porteños se’n sentien justificadament orgullosos. Era de bon to anar a la Fira. Havia sentit conversar entre porteños i preguntar-se: Ya estuviste en la Feria? Aquella vegada, en comptes d’anar a dinar als populars carritos ho fèiem als restaurants de Puerto Madero, on es podia menjar carn de la mateixa qualitat però pagant més car i en un entorn més ben arranjat. El Congrés incloïa un concert al tradicional Teatro Colón i una vetllada en una sala de tangos més gran i moderna d’on havíem estat amb la meva esposa l’any 1975, El Viejo Almacén. Les parelles de ball també anaven guarnides més modernament i ho feien damunt d’una alta tarima. Un altre convit va consistir en una Fiesta campera a la verda Pampa amb bona carn i taules llargues amb col·legues de tots els països assistents. Amb una colla d’amics editors catalans vam donar un tomb per la Boca, barri marítim amb cases de fusta acolorides i ambient bohemi. Vam dinar en un restaurant, del qual guardo una fotografia que hi apareixen els matrimonis Rahola, Llevaria, Úbeda i Borràs. Ens ho vam passar molt bé. I ara em toca parlar de l’excursió post-Congrés.
Amb els matrimonis Rahola, Lolita i Frederic de l’Editorial Teide, i Llevaria, Teresa i Benet d’Enciclopèdia Catalana, havíem triat anar fins a Usuhaia i al Parque Nacional Los Glaciares. El primer dia de sortida els tres matrimonis ens vam presentar puntualment a l’aeroport i allí ens vam esperar unes quantes hores, ens van donar un tiquet per dinar i finalment ens van informar que el vol estava anul·lat fins a la mateixa hora de l’endemà. Ens van facilitar habitació en un hotel de la ciutat del qual em sembla que ja no en vam sortir fins a l’endemà, estàvem avorrits d’haver perdut tot un dia. L’endemà de tornada a l’aeroport i aquesta vegada vam sortir puntualment. El vol fins a Usuhaia va durar unes quatre hores. Entre Buenos Aires i Usuhaia hi ha una distància en línia recta de 2.330 km. A l’avió em va tocar al seient del costat una persona natural d’Usuhaia que em va explicar coses molt interessants del lloc i entorns. Jo li vaig preguntar per un restaurant recomanable de la “ciutat” i em va dir que no ens perdéssim el Doña Engracia, on hi podríem menjar molt bé a preus molt raonables. Quan ens acostàvem a la nostra destinació vaig començar a veure pics nevats; era maig, la tardor de l’hemisferi sud. Vam sobrevolar l’estret de Magallanes. Abans d’aterrar, vèiem rius, illes i llacs arreu. L’aeroport em va agradar. Hi dominaven les bigues, sostres i parets de fusta clara. Havíem perdut un dia i en comptes de dur-nos a un hotel situat als afores ens van allotjar en un del carrer central.
Havíem d’aprofitar el temps i ens van dur a una petita península a tocar de la població, que en un turó hi havia un restaurant on vam coincidir amb un grup del congrés que feia una ruta semblant i també hi havia col·legues catalans, com els amics Casals, que compartien l’excursió amb l’expresident de Colòmbia Belisario Betancurt, persona afable i propera amb qui els nostres col·legues s’ho van passar molt bé. Vam dinar i a la tarda ens van portar a pocs quilòmetres on hi havia un paisatge encisador. Al fons les aigües tranquil·les d’un llac que reflectia els arbres i muntanyes dels voltants i que nosaltres contemplàvem des d’un bosc d’arbres amb líquens blanquinosos que certificaven la puresa de l’aire d’aquell indret lliure de contaminació. Un cartell que hi havia a prop, davant del qual ens vam fer unes fotografies que em permeten reproduir textualment: Vd està en el fin del mundo. Tierra de Fuego. De tornada a la petita població, quan ja era vespre no podíem fer altra cosa que anar a sopar a Doña Engracia. Els sis anàvem mentalitzats per provar la merluza negra pròpia d’aquelles aigües fredes i així ho vam fer; estava molt bona, però la mestressa ens va recomanar que també provéssim la centolla i algun marisc més. Li vam fer cas i provàrem el marisc. La centolla estava boníssima i quan vam veure el preu tots vam repetir. El veí de l’avió m’havia fet una bona recomanació. Passejada i a dormir.
L’endemà al matí ens van recollir a l’hotel per dur-nos a l’aeroport. Vam agafar un avió que ens va portar a Río Gallegos, ciutat que està a la desembocadura del riu del mateix nom. El vol va durar gairebé tres hores. Hi havia un bon aeroport d’on vam sortir poc abans que es fes fosc. Ens havia vingut a recollir un taxi gran on hi vam pujar unes deu persones. La nostra destinació era Calafate que l’any 2000 era un llogaret on no hi havia aeroport, pet tant havíem de fer la ruta per terra travessant un bon tros de Patagònia i aviat se’ns va fer de nit. La major part de la carretera no estava asfaltada i al taxi anàvem bastant atapeïts. No va ser un viatge còmode i se’ns va fer molt llarg; hi ha més de 300 km de distància i amb aquella carretera…, tot semblava desert. A mig camí ens vam aturar en una petita i aïllada posada. En baixar del taxi tothom va córrer cap a dins de la posada car feia un fred que pelava. Jo, com tinc costum de fer a la nit, vaig mirar cap al cel. Quina meravella!
Em vaig separar una mica d’aquella mena de barraca perquè no m’arribés la poca llum que feia una bombeta de pocs watts que hi havia a l’exterior. Vaig haver d’anar en compte perquè arreu hi havia bassetes gelades. En un punt que em va semblar apropiat em vaig embadalir mirant aquell cel curull d’estels. Tenia la sensació d’estar en el centre de la semiesfera d’un planisferi. On era la Cruz del Sur que havia vist per primera vegada al Macchu Picchu? La vaig identificar; sentia el batec del meu cor, allò era immens, increïble, mai havia vist un cel com aquell. De sobte vaig sentir els crits de la meva dona que des de la porta de la posada no em veia. Vaig respondre. Ella va exclamar: “què fas aquí fora? Et quedaràs congelat, vine cap a dins”! Fins llavors no havia notat el fred, però tot apujant-me el coll de la jaqueta i amb tota precaució per no relliscar vaig entrar a l’interior on s’hi estava una mica millor. Un parell de cafès amb llet em van refer. La segona part del viatge va ser igualment pesada. Jo guaitant per la finestreta i torçant el coll intentava encara contemplar aquell cel atapeït de llumetes. Algú es va adormir, jo no. Vam arribar a Calafete i ens van instal·lar en un hotelet de fusta on per sort ens esperaven i ens van acomodar. Vam dormir com uns troncs, com se sol dir. Allí hi sojornaríem dos dies i dues nits.
L’endemà ens va venir a buscar a l’hotel un petit autobús que ens va dur fins a la glacera Perito Moreno. El paisatge era bastant rústec amb petites ondulacions. De tant en tant es veia alguna hacienda i tota mena d’ocells, sobretot voltors negres que carronyejaven restes d’algun animal. Per algun forat s’endevinava l’aigua d’algun llac. Cap a migdia vam arribar al Perito Moreno. Allí ens van deixar en llibertat perquè contempléssim la famosa glacera que teníem enfront. Hi havia unes passarel·les ben assenyalades amb miradors ben posats per contemplar com del front de la glacera es desprenien grans masses de gel que en caure a l’aigua feien un gran terrabastall i provocaven unes onades molt respectables. Amb una llanxa ens van passejar per la mena de llac que quedava entre glacera i terra ferma. Procurant no apropar-nos més del compte a la glacera per no rebre els cops d’ona, vam contemplar de més a prop aquell mur de gel que formava unes coves que semblaven il·luminades des de dins per una llum blava amb tonalitats canviants. Alguna ona suau ens arribava i feia bandejar la llanxa. Per dinar havíem de pujar una mica fins a un petit restaurant des d’on es contemplava una gran vista de la glacera que semblava perdre’s a l’horitzó enmig de muntanyes emblanquinades. Dessota, en vertical, es veia la part de la glacera més propera a la terra on ens estàvem. De vegades una punta de gel tocava terra, o es desprenia un tros del gel i quedava la separació d’uns metres. Ens deien que la glacera anava retrocedint, però no ho feia en la mesura que ho fa actualment a conseqüència del canvi climàtic. Vam dinar i en acabat vam recórrer la mateixa ruta de tornada. A Calafate vam tenir temps per donar un tomb pel poble que semblava de l’oest. No és broma, davant la galeria de fusta de l’hotel que donava al carrer hi havia instal·lades unes baranes, també de fusta, per lligar els cavalls. Una menjada per sopar, naturalment amb carn, i fins a l’endemà que faríem la darrera excursió.
Al matí, en recollir-nos a l’hotel, vam iniciar la mateixa ruta que el dia anterior, però, més o menys a mig camí, ens vam desviar cap a la dreta per anar a embarcar a Puerto Bandera a la riba del llac Argentino. El nostre “objectiu” era la glacera Upsala. Vam pujar a una embarcació mitjana i còmoda, amb grans finestrals. Era primera hora del matí i feia molt fred, així que ens vam quedar a l’interior del vaixell des d’on anàvem admirant les aigües verdoses color turquesa. A banda i banda, pics muntanyosos nevats i de tant en tant passàvem pel costat d’un iceberg. Vam desembarcar en una petita platja en una de les badies del llac Argentino. Era un racó molt bonic, tan sols hi havia una petita edificació de fusta. Era la Hacienda Cristina enmig d’un prat verd. Tot seguit vam pujar en un tot terreny d’aquells molt alts amb rodes grans i la panxa metàl·lica a un metre del terra. El camí, molt intricat, feia costerudes pujades i baixades, anàvem de cantó a cantó ben agafats allà on podíem. Mentrestant la guia ens va advertir que anàvem a un espai natural protegit, que no podíem agarrar una florecita por aquí, una piedrecita por allà i, los fósiles ni tocar-los. Vam arribar a una punta des d’on es contemplava una vista espectacular, àmplia, fonda. Teníem la glacera Upsala lluny però es veia immens amb un ample front i envoltat de muntanyes nevades; dessota un llac glaçat. Ens vam asseure una estona damunt de les roques amb la vista encisada i perduda en la llunyania. Jo em vaig asseure en un lloc que havia triat per poder fer les meves malifetes. Al meu costat hi havia unes pedres en les quals hi veia uns colors especials que em recordaven uns minerals compostos d’elements d’aquells que els mineralers i geòlegs consideraven com estratègics. Quan vaig estar segur que la guia no em podia veure vaig agafar dissimuladament un parell de pedres i me les vaig ficar a la butxaca. Encara les conservo juntament amb pedres de tot el món en caixes i bosses etiquetades fent que la cinta adhesiva que les enganxa es va assecant i caient de tal manera que cada vegada em resulta més difícil reconèixer-ne l’origen. Soc “pedromaníac” i cleptòman de pedres, no hi puc fer res. Els voltants estaven plens de fòssils increïbles, però aquests només els contemplava i respectava. Vaig tornar al tot terreny conscient que havia capturat dues bones peces i que la malifeta no passava de ser un furt d’entremaliat.
Vam arribar a l’Hacienda Cristina on ens tenien preparat un bon àpat protagonitzat per una barbacoa de la bona carn argentina. Les tres parelles vam dinar davant d’una vidriera que donava al llac Argentino. Després d’un petit descans damunt l’herba ens van tornar a embarcar. Aquesta vegada jo no em volia perdre l’espectacle que a l’anada havia hagut de veure a través de les finestres. Tanmateix, ben abrigat, vaig romandre tota la resta de la travessia a l’exterior de popa. Vaig gaudir a pleret d’unes dues hores inoblidables. Allí l’entorn et penetrava molt endins. Ara guaitava el rastre blanc que deixava el vaixell solcant enmig de l’aigua turquesa del llac allargassat, ara contemplava a banda i banda aquells pics nevats que estaven gairebé a la meva altura. Els icebergs, alguns no prou petits i que el pilot esquivava, donaven un toc blanc damunt del talismà verd de les aigües color turquesa. Era quelcom com un somni que ni l’aire fresc, fred, que em brunzia la cara em feia despertar-ne. Quan vam amarrar a Puerto Bandera, mirava enrere sense voler abandonar aquell encanteri. Amb el bus vam tornar a Calafate no sense fer, durant el viatge, unes pipades de la matera de la guia. No em feia fàstic, era el mate que em faltava per acabar d’endinsar-me en aquell país tant gran com encantador.
