Som ja a les acaballes del 2025, ja hem deixat enrere un quart de segle des del 2000. Semblava un nou mil·lenni ple de reptes i de superacions.
Vàrem iniciar el 2000 amb el propòsit d’esdevenir estat lliure, tot semblava encarrilat a ser catalans lliures, tot anava bé o almenys ho semblava, fins a arribar a la gloriosa fita del 1r d’octubre del 2017. Quan tot un poble renaixia de nou amb el valor dels almogàvers, miquelets i angelets de la terra junts.
Vàrem dir prou a Espanya i forçarem els polítics a convocar el referèndum per la independència, un acte polític i vinculant el resultat, i per primer cop des de 1714 érem un estat independent quan finalment el 10 d’octubre el MHP Puigdemont proclama la independència en seu parlamentària. L’esclat de joia dura 8 segons. Qui sap si per covardia, lerrouxisme o por, tot plegat feu l’engany més dolorós en dècades a tot un poble. I sí, aquell dia quelcom es va trencar dins el nostre ésser. La innocència, la patacada fou tan terrible que encara ens dol. Avui som una nació desfeta, amb uns líders mesquins que s’han venut a l’enemic a canvi de diners i endolls polítics, han permès el somni humit de Felip V, de Franco i de tot el feixisme espanyol, la invasió de milers d’allaus migratòries sense cap intenció d’integrar-se als nostres valors, ni costums. L’esquerra independentista ha estat esborrada i en lloc seu s’ha instal·lat el wokisme lerrouxista proislàmic, la destrucció sistemàtica dels nostres valors culturals i les nostres tradicions ancestrals. Aquest esquerranisme absurd amb uns valors altament qüestionables, aquesta pretesa moral que titlla ràpidament tot allò català, tota reivindicació nacional d’extrema dreta o de feixisme. Uns oracles degenerats que es creuen amb el dret d’imposar llurs catastròfics pensaments al poble, i tot aquell que no hi combregui és llançat a l’ostracisme, a l’oblit i a l’insult. I si hom vol recuperar llurs valors judeocristians, llurs festes i tradicions, és un friqui, extrema dreta, etc.
La majoria del poble restem atònits veient com tots els valors defensats pel poble el 1r d’octubre ens són esclafats i no per Espanya, sinó pels nostres pretesos partits independentistes entregats a la cobdícia i a les almoines que els maquiavèl·lics espanyols els llencen.
Ja som per sota del 35% de catalanitat. Sense eines d’estat, sense lleis que ens protegeixin, sense exèrcit que ens defensi som mesells, xais esporuguits de fit a l’escorxador. Si no reaccionem amb 10 o 15 anys serem una reserva exòtica condemnada a desaparèixer.
Catalans, encara som a temps de revertir la situació. Ens cal ser forts i estar units i sobretot prendre decisions doloroses, però necessàries si volem sobreviure i refundar el nostre estat català, el nostre lloc a les nacions lliures. Ço és, deixar caure els partits processistes, enfonsar les ideologies perverses que ens separen entre dretes, esquerres i mandangues, assumir que no som una ONG, cal fer fora tota la immigració il·legal que no s’adapta a les nostres lleis i costums. Obligar a parlar català al país, això no és extremadreta, és supervivència. Si no proclamem la Declaració d’Independència, si no tenim un estat, no podem ser solidaris ni fer lleis perquè no som més que esclaus colonitzats dels espanyols. El gran pensador i ideòleg, mossèn Armengou en el seu llibre de referència “Idees i pensaments deia “val més una hora de llibertat, que tota la història d’Espanya”.
Entrem en un nou any. Si no volem desaparèixer com a poble, ens caldrà actuar com a catalans, i considerar enemics de la pàtria a tots aquells que no lluitin pels nostres valors.
Molts no estaran d’acord amb aquest escrit, ja m’està bé, perquè el que pretén és sacsejar consciències, i no es pot ser amable ni amagar els sentiments quan l’enemic t’ha destrossat l’ànima. Macià deia “catalans, Catalunya”, i us puc vent assegurar que per davant de qualsevol lluita del món, el primer ha de ser aturar l’atac encobert contra el poble treballador català.
Només tenim un poble català, una parla catalana, una cultura i una nació catalanes, els Països Catalans. Si això desapareix, desapareix una manera d’entendre el món.
Donec perficiam i visca la Terra Lliure.
I bon Nadal.
