Al Subcontinent de Sud-amèrica hi vaig arribar per primera vegada l’any 1975 per Veneçuela. A l’aeroport de Maiquetía em vam fer obrir la maleta que, entre els meus estris personals, anava mig plena de catàlegs, llibres i fulletons. El duaner em va preguntar si allò era material de publicitat o de promoció. No recordo què vaig respondre, però devia donar la resposta correcta perquè em van deixar passar. Anava molt carregat perquè aquella era la primera etapa d’un viatge de feina per gairebé tots els països sud-americans. El taxi em va pujar fins a l’hotel de Caracas. Dic pujar perquè l’aeroport està a nivell del mar i la ciutat de Caracas en una vall a 900 m on les faldes que l’envolten estaven, i suposo que ho estan encara, plenes d’un formiguer de ranchitos on hi malvivien milers de famílies sense corrent elèctric ni aigua potable. Va ser una primera impressió forta.
La primera visita va ser a la Librería técnica Vega, regentada pel propietari, el Sr. Vega, una gran persona, amic del meu pare i que, endemés d’un bon i complidor client, em va introduir en el puzle de la ciutat de Caracas i em va adreçar als autors que teníem a Veneçuela. Tenia una gran llibreria situada just enfront de la Universitat Central. Ell em va explicar el galimaties urbà d’aquella ciutat. Bàsicament estava, i deu estar, dividida en barris sense cap ordre. Alguns que recordo: Buena Vista, Los Molinos, El Descanso, El Silencio, La Candelaria, Las Acacias, Las Delicias, Los Caobos, La Florida, Chacao, Chacaíto, Las Mercedes o Bellomonte. Per allí t’havies de moure en taxi i les adreces eren d’allò més enrevessades. Exemple: Libreria Tal, La Candelaria, junto a Centro comercial Los Chapotes. Poques vegades hi havia adreces amb un número i nom de carrer, però sempre amb el barri. Els taxistes, acostumats a aquesta mena d’adreces, molt sovint havien de preguntar en botigues o a vianants. A més, aquests barris estaven connectats per aqüeductes en trèvols que marejaven.
En acabar la visita al Sr. Vega, que tornaria a veure diverses vegades en aquest i altres viatges, vaig visitar la llibreria de La Universitat Central que tenia allà mateix. La majoria de llibres tècnics els compraven precisament a la Librería técnica Vega, però també ens feien comandes directament. No gaire lluny, s’hi podia anar a peu, hi havia la Plaza Venezuela on s’ubicava també una llibreria tècnica, Tecni-Libros, que regentava una gran llibretera, la Sra. Mary Ramírez, coneguda per tots els editors espanyols i nord-americans car treballava tant el llibre en espanyol com en anglès. Com em va passar per tot Llatinoamèrica la Sra, Ramírez i el meu pare tenien una mútua bona relació. Em va rebre amb una gran exclamació: oh! el hijo de don José Maria. Estava en un mezzanine com en deien allà, entre un altell i un entresol. Parets i consoles estaven atapeïts de llibres però perfectament classificats per matèries. No era difícil trobar-hi els llibres que a mi m’interessaven i dir-li a la Sra. Ramírez els que li faltaven de la nostra editorial, dels quals portava fulletons i catàleg general amb les novetats. Després d’una agradable xerrada em va dir que anés a veure els seus fills, Guillermo i Luís Fernando, que acabaven de muntar la Distribuidora Contemporánea. Amb ells hi vaig mantenir una llarga relació que ara continua el meu fill Jeroni. Van acabar establint per tot Veneçuela una xarxa de més de vint llibreries fins que va arribar al poder Hugo Chávez que ho va engegar tot a rodar.
Vega i Contemporánea van ser els nostres grans clients a Veneçuela però no els únics. Vaig visitar la petita però molt professional Libreria técnica Moulines. El propietari, el Sr. Moulines era un català exiliat del franquisme, com tants n’he trobat per Amèrica. Anarquista i persona culte em va explicar les bases d’aquesta ideologia amb gran il·lusió. Nogensmenys, a la seva llibreria, a més de llibres tècnics en tenia sobre l’anarquisme. Era una gran persona. No va ser així amb un català, no exiliat, que tenia una distribuïdora de llibres. No en recordo el nom, però sí que presumia de ser de Palafrugell. Malgrat que els seus orígens va resultar ser un pocavergonya, no tan sols perquè ens va estafar una quantitat per a nosaltres significativa de diners, sinó pel maltractament que en un altre viatge vaig comprovar que donava als seus treballadors.
Un gran objectiu d’aquell primer viatge a Veneçuela era la presentació de tres obres de tres respectius autors veneçolans, tots ells d’origen europeu i que en el seu moment ens havia recomanat el Sr. Vega. La primera d’aquestes presentacions va ser la del professor Johansson autor del llibre Diseño i cálculo de estructuras pretensadas. La va organitzar ell mateix en una vertadera mansió que tenia en un dels barris bons de Caracas. Al jardí amb piscina vam gaudir d’una vetllada d’allò més completa per l’ambient, el xeflis i el Whisky que anava a dojo. Aleshores, Veneçuela era el número u del món en consum d’aquest destil·lat per càpita. Johansson va fer un ben preparat discurs pel qual em vaig assabentar de les personalitats que hi havia a la festa, com ara l’ambaixador de Suècia, d’on era originari el professor, o la vicepresidenta del partit polític Acción Nacional d’ideologia, teòricament, socialdemòcrata. Jo vaig haver de fer el meu “discurset” presentat per l’autor com el doctor Boixareu editor de Marcombo. Un altre dia el professor Johansson en va convidar a sopar en un restaurant on, segons ell mateix, feien el millor pollastre de Caracas, la seva menja preferida. Tant és així que al cap de pocs mesos el Sr. Vega em va comunicar la trista notícia que Johansson havia mort a conseqüència de l’entravessament d’un os de pollastre a la gola.
La segona presentació va ser a Barquisimeto on l’autor de l’obra en tres volums Fundamentos de metrología eléctrica, Andrés M. Karcz, era professor del Politécnico. Allí m’hi va dur el tercer autor, Guy A. Leclerq, de qui parlaré més endavant, amb la seva avioneta. Vam envolar de l’aeroport per a vols militars i privats, La Carlota, ubicat al bell mig de la vall de Caracas envoltat de tota la ciutat. Em va dur fins a Barquisimeto on m’esperava el professor Karcz. Leclerq se’n va tornar amb la seva avioneta. André M. Karcz em va allotjar a casa seva on vivia amb la seva dona Marta, molt més jove que ell, i una filla petita. Em va explicar els detalls de la presentació que faríem del seu llibre al Politécnico on jo hauria de donar una conferència sobre el llibre tècnic, primera notícia. No hi van valdre excuses i vaig improvisar un guió en un paper. A mitja tarda em va dur al Politécnico. La sala, no gaire gran, estava plena de gom a gom de professors i estudiants. Vaig donar la meva conferència que va ser educadament aplaudida i, a continuació, allí mateix, es va fer la presentació del llibre amb no sé quina autoritat acadèmica i el discurs del professor Karcz. A la nit vaig sopar i dormir a casa seva. L’endemà em va tornar a recollir Guy Leclerq amb la seva avioneta acompanyat de la seva dona i dos fills petits i em va dur directament a l’illa Margarita.
Aquesta illa caribenya en aquella època era paradisíaca. Un cop aterrats vam anar directament a una platja llarguíssima en una badia molt oberta on la persona més pròxima era a més de cent metres; aigües cristal·lines amb els jocs de colors propis del Carib. Després del bany i abans de dinar em van portar a un espectacle que a la Veneçuela continental estava prohibit, com ho està gairebé a tots els països, era una baralla de galls i s’hi feien apostes. L’escenari era com un petit amfiteatre on els pobres animals es desplomaven a l’arena. Hi vam estar pocs minuts, just perquè jo veiés una curiositat poc comuna. Després de dinar productes del lloc, peix, marisc i alguna cosa més, vam donar un tomb per l’illa abans de sopar. A banda de la bellesa d’aigües, palmeres i cocoters, el que em va impressionar més va ser el “numeret” que vaig protagonitzar a la meva habitació aquella nit.
Ens vam allotjar en un complex de bungalous a l’estil del lloc. Ja era de nit i al meu m’hi va acompanyar un guarda amb un “pistolot” que ni els que vèiem a les pel·lícules de l’oest. Un cop deixats els meus estris a l’habitació, que no tenia porta que donés a la petita estança-menjador, vaig anar al bany, que sí que tenia porta. De sobte, a la paret dels fons hi veig una mena de bola negra que feia un pam llarg d’amplada. M’hi vaig apropar i aquella bèstia peluda era una taràntula! Què fer? Jo, per Amèrica, mai m’he refiat de policies ni guardes armats; m’ho havien aconsellat. Així que no vaig avisar al guarda del “pistolot” i vaig decidir iniciar la cacera pel meu compte. En aquell bany hi havia una mena d’escombra que vaig fer servir d’arma. Al primer cop se’m va escapar ben viva i se’m va ficar a l’habitació. Corria més que un ratolí, per terra, per les parets, pel sostre; de l’habitació a la saleta. Segons on era intentava picar-lo amb l’escombra o amb algun coixí. Amb el coixí vaig aconseguir atordir-la, va caure a terra, la vaig rematar amb l’escombra i per assegurar-me que estava morta la vaig trepitjar amb el peu i amb un paper la vaig agafar per tirar-la al vàter. Vaig fer anar la cadena diverses vegades. Potser m’hi vaig estar més d’una hora. Abans de ficar-me al llit vaig revisar tots els racons no fos cas que hi hagués més intrusos.
L’endemà al matí no vaig dir res del succeït a la família Leclerq, tan amables i generosos com havien estat amb mi. Al petit aeroport de l’illa, quan hi vam arribar per anar-nos-en, només hi havia dues o tres avionetes totes carregant unes caixes. Em van dir que eren de Whisky, vins i xampanys francesos i altres productes, car l’illa Margarita era terreny lliure d’impostos i la gent rica hi anava a carregar aquestes delicatessen i quan arribaven a Caracas amb una petita mordida ho arreglaven tot. Nosaltres vam anar amb l’avioneta fins a Valencia. Els Leclerq em van dur a sopar a casa seva, una casa enjardinada amb uns arbres per les quals branques s’hi enfilaven iguanes, aquells animals tropicals amb una cuirassa com la d’un cocodril, però que no arribaven al metro de llargària. No eren perillosos, tant és així que, quan baixaven, els nens de la casa els donaven menjar de prop. Em van dur a l’hotel on m’allotjava.
L’endemà a la tarda hi havia la presentació del llibre. Al matí el professor Guy A. Leclerq em va dur a la seva universitat, la de Carabobo, on era catedràtic d’Electrònica. Ell era d’origen belga i havia fet el servei militar supletori del seu país amb un servei social a l’estranger. Se’n va anar a Bogotà on va fer de professor a la Universidad Javeriana; al cap de poc temps ja era el degà de la seva facultat. Li va agradar Llatino-Amèrica i es va traslladar a Veneçuela on a més d’exercir de professor va muntar una indústria que li anava molt bé. Nogensmenys, podia tenir una bona casa i una avioneta per traslladar-se de la fàbrica a casa i anar per tot Veneçuela.
A la vesprada hi va haver la presentació del seu llibre Transistores i semiconductores industriales. Va tenir el detall d’organitzar-la al mateix hotel on jo m’estava. Com en les anteriors presentacions hi va haver torn de paraules per part de l’autor, jo mateix, alguna autoritat acadèmica i va acabar amb un més complert pica-pica. Com que a la presentació hi va assistir el llibreter Sr. Vega i jo ja m’acomiadava de Valencia amb aquell acte, l’amic Vega em va acompanyar al meu hotel de Caracas. Ja era ben fosc i recordo moltes autopistes recorregudes per milers de llumetes, les més fantàstiques de les quals eren les que tenien formes de grans serps i que no eren res més que els trèvols de Caracas.
Durant la pausa en l’escriptura d’aquesta carta, que acabo de fer, m’he assabentat que el Premi Nobel de la Pau d’enguany ha estat atorgat a la veneçolana opositora al règim de Maduro, Maria Corina Machado. Segons el comitè noruec, el guardó vol manifestar que la democràcia és un camí cap a la pau. Satisfactòria coincidència.
Com em passa sovint, m’estic allargant massa. Durant les meves posteriors visites a Veneçuela he visitat altres llibreters i distribuïdors no esmentats i en tinc les corresponents anècdotes. Abans d’acabar, però, no vull deixar d’explicar breument un exemple de la variada i rica naturalesa d’aquest país. En una d’aquestes visites em va acompanyar la meva esposa, Montse. Veníem de Mèxic i després de la feina habitual vam fer una escapada a Canaima, parc natural situat en plena selva. Vam partir de Caracas en un petit avió que va sobrevolar la Barcelona veneçolana, fent escala a Puerto Ordaz. El pilot, poc abans d’arribar a Canaima, ens va informar que sobrevolaríem el Salto de l’Ángel, el salt d’aigua més alt del món, 1.283 m en vertical. Com solia passar, estava emboirat i no vam veure res malgrat les acrobàcies que va fer el pilot.
Pocs moments després aterràvem a l’aeroport de Canaima en una pista de terra. Vam baixar directament a la pols una desena de passatgers. A peu i no gaire lluny hi havia un poblat indígena de pemones i, al costat mateix els bungalous on ens allotjaríem. El nostre estava a pocs metres de l’aigua, entre palmeres, d’un llac que es nodria d’unes cascades terroses però impressionants. Aquell dia el vam passar voltant per l’entorn, el poblat pemón, passejant en barca pel llac on la gent d’allà buscava una nena francesa que havia caigut per la vora de les cascades. El barquer i nosaltres també vam procurar escodrinyar tot el que vam poder. Al vespre, a la barraca que feia de menjador vam veure-hi els pares de la nena amb l’estat d’ànim que podeu imaginar. L’endemà la donaven per perduda; hi havia un riu que partia del llac amb aigües cabaloses. D’aquesta barraca en recordo especialment un guacamai de vistosos colors i cua molt llarga.
L’endemà al matí vam baixar amb barca per aquell riu amb molts ràpids que ens feien anar d’una banda a l’altra. Les dues ribes estaven plenes de plantes i arbres frondosos; dels troncs i branques d’alguns arbres penjaven plantes parasitàries, majoritàriament orquídies. El barquer es va aturar en un poblat indígena de la riba. Vam baixar i vam donar un tomb enmig de les cases i plantes tropicals que sortien a cada pas. Malgrat que aquella parada la feien per als turistes que anaven per aquells indrets, per a nosaltres resultava molt salvatge i atractiu. Vam anar un tros aigües avall fins que els ràpids es feien perillosos i el barquer va girar cua aigües amunt amb la consegüent dificultat. Crec que aquell riu es deia Churun. Anys a venir, el 1994, el Parc natural de Canaima va ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.