Ja fa molt de temps, uns quants anys, que Catalunya i la resta dels Països Catalans vivim una situació que cada dia que passa ens aclapara més i ens porta, diguem-ho clar, a un estat d’angoixa difícil d’acceptar i, sobretot, de consentir. Observem amb estupefacció certes actuacions d’una classe política que sovint ens volen fer anar pel pedregar. Val a dir que tenim la sensació que hem tornat quaranta anys enrere.
Certament que més de tres-cents anys d’ocupació espanyola i francesa, de repressió i d’espoli es fan notar en el nostre dia a dia i, malauradament, l’actuació de molts dels nostres representants polítics fa la sensació que no saben com sortir-ne.
Si mirem i analitzem qualsevol àmbit, sigui el de justícia, el de sanitat, el d’habitatge, el d’educació, el d’immigració i tants altres, se’ns fa ben present que cada dia ens costa més de sortir-ne mentre estiguem sota la bota dels que ens tenen acollats.
Cal només fixar-nos amb els més de vuit-cents mil milions d’euros que l’Estat espanyol ens ha confiscat d’ençà de l’any 1980, com molt bé fa pocs dies ens assenyalava el professor i economista Santiago Niño Becerra, i ens adonarem com, a part de la incompetència i la deixadesa d’alguns, masses, representants de la nostra classe política, ens cal afrontar amb més força i determini que mai el nostre convenciment que cal arremangar-nos i lluitar sense desmai.
Això, tanmateix, no vol dir que, malgrat la situació preocupant que vivim, sortosament, hi ha molts catalans, més dels que voldrien els nostres “amics” de la Meseta, que no han llençat la tovallola i treballen amb tot l’ànim i coratge per a poder resoldre allò que fa falta.
Aquest 22 d’octubre farà un any que ens va deixar la psicòloga i activista Rosario Palomino que com pocs lluità perquè els catalans no canviïn de llengua quan es troben amb un foraster. Palomino ho expressava molt clar: “El català és una part importantíssima de tot allò que —al llarg dels més de trenta anys que fa que visc a Catalunya— m’ha permès deixar de ser una immigrant i convertir-me en una catalana nascuda al Perú”.
La Rosario Palomino, juntament amb en Matthew Tree, en Toni Albà i la Carme Sansa, ens deixà una peça literària extraordinària, un llibre que no té preu: No em canviïs la llengua!. Hi podrem conèixer les “aventures i desventures dels catalanoparlants nascuts a l’estranger” explicades amb una naturalitat i un esperit autèntic per trenta-un catalans nascuts arreu del planeta, des d’Egipte a Austràlia, des de Síria a Colòmbia, des de Rússia al Pakistan, etc., etc.
Quan parlem del tema de la immigració molt sovint ens posem nerviosos i ens ve una certa angoixa perquè no veiem que els qui tenen la capacitat i l’obligació de fer front al problema i posar-hi solució no actuen com caldria, amb un grau de deixadesa i d’irresponsabilitat que esgarrifa.
En Josep Sala i Cullell escrivia fa pocs dies que “fins ara el discurs oficial a Catalunya —establert per tertulians, actors i periodistes, i beneit pels polítics—, ha estat que tots i cadascun dels habitants del planeta Terra que així ho desitgin poden venir a viure al nostre país”. I tots sabem que això no pot anar així i que cal fer-hi front amb esperit constructiu i buscar-hi solucions, solucions que, massa sovint, algú titlla de racistes o d’esperit ultradretà.
Certes acusacions a qui intenta posar el tema sobre la taula i cercar solucions efectives només acaben amb el menyspreu i l’insult.
Evidentment, el tema és complex i no de fàcil solució, però cal actuar amb urgència. Aquell immigrat que ve a treballar i amb el propòsit de formar part d’aquesta terra catalana, no espanyola, cal que se li obrin les portes. “Si l’immigrant s’integra, assumeix la catalanitat i enforteix el català, la Nació guanya solidesa”. Són paraules de Sílvia Orriols, a qui, curiosament, o no, molts dels que fa anys i panys viuen del que popularment es coneix com “la pagueta” titllen de racista i d’ultradretana.
El llibre citat a l’inici hauria de ser de lectura obligatòria, tant a les escoles com a l’administració i, sobretot, per a aquells catalans a qui els demana una de les entrevistades, l’Antonetta de Bulgària: “Si us plau, no em canvieu la llengua, no em canviïs quan jo et parlo català, perquè a mi m’ha passat moltes vegades”.
Com molt bé ens diu Quim Torra en el pròleg: “Aquest llibre anirà bé perquè molts catalans ens replantegem el mal hàbit de canviar de llengua automàticament amb qualsevol persona que té un cognom estranger o que “fa cara de ser de fora”.
Ens fan falta moltes Rosarios Palomino.
