Al VilaWeb del dia 10 de Juny va sortir un magnific article de Marta Rojals sobre el tema del menysteniment de l’ortografia (“Perdre el llegir i l’escriure”). Una de les coses que hi deia era que la bestiesa de no comptar les faltes d’ortografia en moltes assignatures només es pot comprendre perquè els actuals mestres ja van ser formats en una mentalitat permissiva de “la qüestió és que ens entenguem. La forma és menys important”. I hom es pregunta què passarà quan la generació del jovent actual hagi de fer de mestre per a les següents. I hom només pot tremolar.
Però (com també deia llavors Vicent Partal) el tema depassa el camp purament educatiu i incideix en altres comportaments i estructures socials. I si hom hi pensa a fons (cosa que els “perpetradors” es veu que no han fet) es pot arribar a la conclusió que l’ortografia és essencial per a tota nació i molt especialment per a les que (com la nostra) tenen l’Estat en contra (d’aquí, el títol de l’article). Per qui cregui que exagero, intentaré aclarir-ho (deixant de banda altres conseqüències pel comportament social d’aquells als que s’ha inculcat la idea que no val la pena de fer cap esforç que no els hi vingui de gust)
És una obvietat per la que no calen explicacions, que la llengua és l’element més essencial que defineix la diferència entre una nació i una altra. Sense una llengua clarament definida i amb regles clares d’ús, és molt difícil d’arribar a un consens clar dins d’un grup humà de pertànyer a una mateixa nació amb personalitat pròpia. Si no hi ha aquestes regles clares, o si no es fan servir, s’inicia un procés disgregador (n’hi ha prou exemples) que acaba diluint la idea de la nació comuna.
El que jo crec (i cadascú és lliure de pensar que exagero) és que sense la reforma cabdal de Pompeu Fabra, sense la possibilitat d’escriure el català exactament igual per un barceloní, un valencià o un mallorquí, potser no s’hauria arribat mai a la idea d’una sola nació “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”. Sense regles iguals per a tots i usades per tots, s’hauria fet el joc als que volen presentar el valencià i el mallorquí com a llengües diferents, per simples interessos polítics, per afavorir una espanyolització que tregui aquesta nosa que és la nació catalana pels manaires a l’altiplà castellà. Llengües diferents voldria dir països diferents.
Sense regles comunes i usades per tots, l’àmbit de la nostra llengua acabaria diluint-se en un conglomerat del que els francesos en diuen despectivament “patois” per referir-se a les altres llengües de l’Estat. I aquests grups de “patuès”, sense la força aglutinadora d’una indiscutible llengua comuna, serien fàcils de dominar per l’estat totpoderós que així podria continuar cultivant el seu mite existencial d’una “unitat nacional” que no va existir mai fins que va ser imposada per la força de les armes.
Per això tota oposició que es faci contra aquesta barbaritat és més que justificada. No es tracta d’una simple regla escolar, sinó d’un torpede fatal contra la vida de la nació i la manera de comprendre-la. Com diu una dita alemanya (traduïda lliurement): “Defenseu-vos dels començaments”. Perquè després pot ser massa tard.
La nostra llengua no ho té gens fàcil amb la immigració excessiva i amb gestors que en lloc de defensar-la com hauria de ser la seva feina, per incapacitat o per botifleria, n’afavoreixen el declivi. Però (deixeu-me acabar amb el meu optimisme sempitern) no se’n sortiran. Perquè encara hi ha un “nucli dur” (al qual tinc l’honor de pertànyer) que sempre és i estarà a punt per a una nova embranzida que torni a posar la nostra llengua al lloc que li pertoca.
