S
uposo que ningú no dubta ara mateix que l’independentisme és una olla de grills. Es parla molt d’unitat, unitat i unitat, però si hi ha una paraula que defineix ara mateix l’independentisme és desori. És ben bé allò del “gambi qui pugui” (a casa el “campi qui pugui” sempre s’ha dit així).
Però la unitat no és una premissa sinó una conseqüència. En les èpoques daurades de l’independentisme no avançava perquè estés unit sinó que, fruit de la unió derivada de l’existència d’un objectiu comú, tothom tirava del mateix carro i com que només hi havia un carro, la causa només podia fer que sumar efectius. La unitat era conseqüència del fet que hi havia un objectiu comú. I com que era simple, la independència, no podia haver-hi desavinences; com a molt apareixien alguns matisos o petites discòrdies, però en el gruix tothom hi estava d’acord.
Un element important a tenir en compte i que diferencia molt la situació actual de la inicial és que al principi marcar un objectiu tan genèric i inconcret com la independència era perfectament vàlid i assimilable. Però en el moment actual, sobretot després d’haver fet i guanyat un referèndum d’autodeterminació, el problema és que aquest objectiu esdevé massa vague i modest. Perquè ara ja no és suficient fixar-se com a objectiu la independència sinó que la clau és com es fa la independència; ara cal fixar el camí i l’assentament de l’arribada.
Si ara no hi ha unitat és perquè no hi ha aquest objectiu comú i no existeix perquè es va deixar l’execució i la implementació de l’objectiu final en mans dels partits (o potser se’l van apropiar per poder-ne treure un rèdit partidista), que van començar a tirar cadascú cap a casa seva i es van oblidar dels seus representats (que és el que fan tots els partits polítics d’arreu un cop ja han aconseguit el vot; això no és exclusiu del nostre país). Quan van veure que una gran part del poble s’havia posat en marxa i en massa per a reclamar la independència, van veure clar que si no pujaven al carro, el perdrien o aquest els passaria per sobre. Per pura subsistència van decidir de pujar-hi. Un cop dalt només els va caldre aconseguir-ne les regnes i, finalment, van aconseguir aturar el carro abans no prenguessin gaire mal (o això és el que creien que els passaria).
És per això que a l’independentisme li cal reinicialitzar-se i que es reformuli de zero un altre cop. Bé, ben bé de zero no, perquè aquest cop ja es pot partir d’un referèndum fet i guanyat i que, per tant, només cal aplicar-ne el resultat i fer la independència.
Llavors, les preguntes bàsiques que ens hem de fer són: què?, per què?, com?, i qui?.
El què és senzill: implementar la independència. No cal reelaborar més la resposta. Les respostes com més senzilles i simples, millor; i més fàcil que esdevingui un objectiu comú.
El perquè tampoc no cal complicar-lo gaire, ja que només amb el motiu de la supervivència de la Nació Catalana ja no en cal cap més. L’única manera de desfer-nos del tracte colonial castellà és amb la independència. No cal ni entrar ni aprofundir amb més detalls com per aturar l’espoli fiscal, recuperar el català com a llengua comuna al nostre país, poder abordar el problema de la immigració amb plenes competències, poder regulador per aturar la bombolla del mercat de l’habitatge, eliminar l’excés d’administració (ara mateix tenim l’administració autonòmica i estatal que es duplica en molts aspectes i que l’únic que aconsegueix és pagar dues vegades per la mateixa feina), així com la resta de l’argumentari que s’ha creat per defensar la necessitat de la independència (i que, de fet, encara és del tot vigent).
El com es tracta de crear un full de ruta que ens dugui a poder implementar i mantenir la independència. En essència, però, es tracta d’arrabassar el govern a l’Estat i exercir el teu en el territori; i això passarà per la desobediència civil. Bé, ja hi ha fulls de ruta definits i elaborats al respecte com el del MxI o el de l’ANC —bastant semblants, per cert— i, per tant, el com es pot dir que ja està prou estudiat i que en essència se sap, més o menys clarament, què és el que cal fer. L’experiència del primer intent ha descartat les solucions màgiques i ens ha mostrat que l’adversari està disposat a tot per a aturar-ho.
El qui. En aquest punt sí que crec que cal fer un recompte. Cal fer un recompte dels actius del moviment i posar-hi només els elements que siguin actors per la independència. Fins al 2017, dins la llista teníem els partits polítics autoanomenats independentistes i Òmnium, que per a abordar la nova fase cal descartar-los perquè, ara per ara, estan per altres coses i la independència no forma part dels seus objectius (a vegades, fins i tot, sembla que hi actuïn en contra). En el recompte actual inicial cal considerar-los actors contraris a la independència (tots els que no van explícitament a favor, cal comptabilitzar-los com que van en contra).
Faig un petit parèntesi per a aprofundir en per què els partits autoanomenats independentistes, amb representació institucional, cal descartar-los. Que el seu objectiu no és la independència ara ja és més o menys diàfan. Però, a més, se suposa que si un partit és independentista els seus votants també ho haurien de ser. Doncs bé, ERC tan sols el 63,5% dels seus votants vol la independència. Els de Junts i la CUP han baixat de més d’un 90% a un 85%, uns números que no són dolents per si sols. Ara bé, que aquests 3 partits hagin passat, en total, de més de 2 milions de vots dl 2017 als 1,22 milions de les darreres eleccions, ja ens indica que una molt bona part de l’independentisme ha deixat de considerar-los vehicles de la seva aspiració. Estem parlant que quasi han perdut la meitat dels vots! I el cas d’Aliança Catalana, el 60% dels seus votants vol que Catalunya continuï formant part d’Espanya. Això no encaixa amb el que hauria de ser un partit independentista ni de bon tros. Per tant, l’independentisme haurà de cercar (o crear) nous vehicles de representació institucional si ho creu oportú o necessari. Però és clar que aquests partits no estan gens per la feina com ho demostra el fet que captivin més els votants contraris a la independència que no pas els favorables. Si un partit es diu independentista, però el voten no-independentistes, la cosa no quadra. Fi del parèntesi.
Una vegada acordat el com i fixat el qui, tot això caldrà coordinar-ho, dirigir-ho i supervisar-ho. Però caldrà fer-ho d’una manera centralitzada per a evitar actuacions estèrils o fora de lloc (en el temps i l’espai) així com evitar dissonàncies o redundàncies. Per fer les coses bé caldrà un “algú” que sigui qui digui fer què, on, quan i qui, per optimitzar cadascuna de les accions. En la fase resolutiva caldrà anar tots a l’una i fins al final. Cap marge a la més petita desviació ni pausa.
Per desfer aquesta olla de grills cal asseure’ns tots per debatre a fons què cal fer i crear aquest òrgan que ho tiri endavant. Digueu-li òrgan director, estat major o com vulgueu, però ha de ser un ens completament independent que no pot ser cap dels actors per la independència particular. I un òrgan que haurà de ser anònim de cara al públic per a evitar les represàlies personals que vindran de l’adversari. Un òrgan que tots, absolutament tots, els actors per la independència s’hi subordinin (sobretot els partits polítics que, com ja s’ha vist, cal tenir-los lligats ben curts que els costa massa poc d’anar a la seva).
No es tracta de cercar la unitat per poder reemprendre el moviment sinó de reemprendre el moviment per recuperar la unitat.
