El recent desplegament de tropes russes a prop de la frontera d’Ucraïna ha mobilitzat la diplomàcia i la premsa internacionals davant la possibilitat d’una invasió russa. Però la guerra a l’est d’Ucraïna ja fa gairebé vuit anys que dura i continuarà quan els focus s’apaguin. El triomf del Maidan, el març de 2014, va eixamplar la clivella identitària a Ucraïna, i només cinc dies després de la defenestració de l’aleshores president Yanukovich, Rússia va iniciar l’ocupació de Crimea, al sud del país, i en va culminar l’annexió en menys de tres setmanes. En oposició al nou govern de Kíev i esperonades pels fets de Crimea, altres regions del sud i de l’est d’Ucraïna es van revoltar, però les revoltes només es van assentar al Donbass. Va esclatar la guerra.
La del Donbass és ara una guerra de baixa intensitat, després que els acords de Minsk II mig congelessin el conflicte: la línia del front conserva avui, si fa no fa, el traçat d’aleshores, i les zones rebels estan constituïdes en dues repúbliques independents de facto que són poc més d’un terç de tot el Donbass. Tanmateix, els acords de pau només es compleixen parcialment i les hostilitats no han cessat mai (per part d’uns i altres), però com a mínim ja no hi ha grans operacions, i la cascada de morts dels inicis ha donat lloc a un degoteig (tràgic, però degoteig al capdavall): dels més de 10.000 morts durant el primer any i mig de guerra, a uns pocs centenars per any d’aleshores ençà.
En absència de grans ofensives, la del Donbass ha esdevingut una guerra de trinxeres. Les posicions són permanents i l’objectiu fonamental és mantenir el control del territori. Si més no, de moment. A primera línia i al llarg de bona part dels 400 km de línia de contacte, hi ha tot un teixit de trinxeres serpentejants, reforçades amb fustes, i amb algunes parts que són túnels. A les trinxeres hi ha de tot per viure dignament, si bé de forma rudimentària: dormitori, cuina, bany, menjador, safareig i posicions de tir. Quan no hi ha trets, les hores passen lentament, però sempre hi ha algun moment del dia en què hi ha foc creuat. Normalment, quan comencen els trets, els soldats (els que no són a primeríssima línia, a posicions de tir) no fan gaires escarafalls: si al front hi ha desenes de milers de soldats, i tenint en compte que uns i altres saben on són les posicions enemigues, si cada setmana només en maten un o dos o cap, la conclusió immediata és que sovint no disparen a matar. I quan acaben les ràfegues i els esclats, tot continua igual, enmig del tedi més absolut i la incertesa i l’amenaça d’una potencial escalada futura.
