Àlex Romaguera (Barcelona, 1970), periodista especialitzat en moviments socials, drets humans i en la memòria històrica. Ha estat redactor del setmanari El Triangle, el diari basc Gara, la revista Directa. L’any 2017 va publicar, conjuntament amb l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, l’obra Llums i Taquígrafs: Atles de la corrupció als Països Catalans. A més de la crònica i el reportatge ha desenvolupat el gènere de l’entrevista, el darrer llibre publicat n’és una mostra, «Víctimes en so de pau» (Pagès Editors, 2021), un recull de 15 entrevistes a familiars de víctimes de la violència a l’Estat espanyol des del tardofranquisme fins a l’actualitat.
Com sorgeix la iniciativa de fer aquest llibre Víctimes en so de pau, recull d’entrevistes a familiars víctimes de la violència a l’Estat espanyol?
Ara fa deu anys vaig entrevistar a Maixabel Lasa, de la qual recentment s’ha estrenat una pel·lícula, perquè com a directora de l’Oficina d’Atenció a les Víctimes, del Govern Basc, estava impulsant les Trobades Restauratives entre víctimes d’ETA i els membres de la banda que volien manifestar-los el reconeixement pel dany causat. Ella mateixa es va trobar amb el botxí del seu marit, l’exgovernador civil de Guipúscoa Juan Mari Jáuregi. Doncs bé: arran de conversar-hi vaig creure important donar veu als familiars que, com Lasa, han apostat pel diàleg com a mitjà per avançar cap a la pau, la convivència i la reconciliació.
Amb quina pretensió uneixes dins un mateix llibre relats que fins ara s’han explicat des de la diferència?
Volia mostrar l’existència de víctimes que, lluny de quedar-se recloses en l’odi i la rancúnia, han sabut transformar el dolor en l’estímul per donar el millor de si mateixes i comprometre’s a construir una societat més justa i humana. Els lectors i lectores s’adonaran que, si bé pertanyen a generacions diverses i els actors armats que van matar els seus parents també són dispars, expressen la mateixa necessitat de garantir la veritat, la justícia i la reparació per a tothom qui ha vist lesionada la seva integritat. Són, doncs, un exemple de generositat i coratge, que ens fan adonar que cap idea, per legítima que sigui, mereix una sola gota de sang i no hi ha res més preuat que la vida.
Com t’ho fas per escollir i decidir que aquestes quinze famílies les vols presents al llibre?
El llistat surt d’una llista inicial de cinquanta persones que, a criteri meu, oferien aquesta mirada constructiva i resilient. Si finalment em vaig quedar amb quinze és perquè cobreixen edats, parentescos i pertanyen a períodes polítics ben diferents, la qual cosa també serveix per observar la violència registrada els darrers cinquanta anys a l’Estat espanyol, una petjada que ens ha condicionat com a societat i que només superarem si construir una societat inclusiva on es respectin tots els drets per a totes les persones.
El llibre posa l’accent en què hi ha víctimes de primera o de segona. Què passa quan l’Estat és el botxí? Quina és la posició i la tasca dels familiars de la víctima?
Precisament totes coincideixen a criticar que els crims d’estat quedin exclosos de la Llei de Víctimes del Terrorisme, la qual cosa ha provocat entre els afectats una doble victimització: primer, el dany per la pèrdua del parent i després el menyspreu de les autoritats, que no els ha proporcionat les mesures de reparació que sí que han rebut les víctimes provocades per ETA, els GRAPO i altres grups de signe oposat. En aquest sentit, tots els testimonis del llibre exigeixen que l’Estat reconegui les atrocitats comeses pels cossos policials i també per aquelles bandes que han actuat a la seva empara, com van ser les dels GAL, a fi que les seves víctimes siguin tractades en peu d’igualtat a les altres. Alhora que també reclamen que es derogui la Llei d’Amnistia i es reformi la Llei de Secrets Oficials per tal que s’investiguin molts d’aquests crims, encara pendents d’esclarir.
En un pla més actual, com analitzes la criminalització que fan els mitjans de comunicació espanyols de l’independentisme?
Amb l’independentisme català succeeix el mateix que va ocórrer amb el basc: se l’intenta associar a la violència per presentar-lo com un moviment intolerant i així justificar la repressió. D’alguna manera, doncs, s’aplica la “plantilla basca” amb l’objectiu d’estigmatitzar-lo, de deshumanitzar qui participa d’aquestes idees i, en conseqüència, fer creure a l’opinió pública que els seus líders o activistes són mereixedores d’un càstig, bé sigui policial amb actuacions completament abusives o, en el terreny judicial, amb l’arrest o condemnes de presó. A propòsit d’aquestes maniobres, els testimonis del llibre són contundents a afirmar que els conflictes s’han d’abordar mitjançant l’escolta, el diàleg i l’assertivitat.
En aquestes darreres setmanes, tots plegats ens esparverem de veure el tractament que es fa dels qui defensen la immersió lingüística en català. Com ens podem defensar d’aquesta confusió entre víctima i botxí, especialment ara, en relació amb l’escola en català?
És complicat quan es vol convertir les víctimes en botxins i els botxins en víctimes. Així ho han viscut molt familiars d’assassinats pels aparells de l’Estat, els quals se’ls ha assenyalat com a responsables de la mort dels seus parents per les idees que aquests professaven. Davant d’això només ens queda crear espais que permetin esvair recels i recuperar les confiances, i al País Basc ho estan aconseguint amb trobades a diferents pobles. Una fórmula que també hauria de servir per a l’escola en català. Al capdavall, el diàleg és el millor antídot contra l’enfrontament que, novament avui, una minoria intenta atiar per destruir la convivència.
