La presidència a la Generalitat és una fita a assolir per tots els partits. Partint d’aquesta premissa, els darrers esdeveniments a Catalunya posen de manifest els diferents interessos i les decisions polítiques evoquen el que sembla un govern, el català, “intervingut”, i un govern massa poc “independent” pel que fa als poders de l’Estat. A hores d’ara, podem garantir com estarà la situació sanitària el 30 de maig? I la vulneració del dret a vot que, en la legislació espanyola no està contemplat en cas de l’estat d’alarma, segons el Decret 1/2021? Legalment, s’han de proporcionar les mesures necessàries per poder garantir l’acompliment d’aquest dret i, actualment, el sistema de vot per correu i el vot a l’exterior té molts entrebancs per poder ser viable i efectiu. Pel que fa al temps “provisional del govern necessari i indispensable per a preservar normalitat democràtica”, no vindria de dos mesos, més enllà del posicionament de cada partit.
Un altre aspecte és també el que podria representar per a cada candidatura la continuïtat o no del seu presidenciable després de tants comicis i eleccions avançades per diferents motius, en ambdós sentits: tant per la seva influència en els resultats com pel seu desgast.
Resulta estrany el posicionament demostrat per tots els agents implicats, i la resposta de la resta al respecte. En un seguit de dicotomies, cap a quin costat es decanta la balança pot ser significatiu: l’interès per la seguretat ciutadana davant de la crisi sanitària n’és un, i sembla que ha condicionat les ganes d’ajornar-les; l’altre, les expectatives en els resultats de les enquestes sobre la tendència de vot: JxCat (que es va arribar a dir que guanyarà a ERC), mentre que ERC i la CUP semblen més interessats a ajornar-les. Les negociacions d’ERC amb el PSOE no han arribat a bon port, amb la taula del diàleg, els compromisos adquirits per l’alliberament dels presos i la celebració d’un referèndum acordat: aquests sentiments no correspostos, sumats a la possible victòria del PSC amb un candidat, Salvador Illa, que fora de qualsevol altra apreciació, ha tingut el seu protagonisme, tot i que amb no gaire encert com a ministre. Aquest pas endavant, retornant a Catalunya, fent el doble joc, sembla un intent desesperat de l’unionisme per guanyar amb una alternativa poc decidida si bé oportunista, ja que ha estat fotografiat en actes juntament amb candidats i membres de Vox. Per Esquerra, no sembla el millor moment davant de les intencions encara frustrades que potser farien veure com un seguidisme incondicional —malgrat la independència— al contrari dels socialistes (PSC-PSOE), que no de manera gaire transparent podrien haver influït en aquest interès fortuït perquè les eleccions del 14F se celebrin segons el decret ja marcat…
Aquest ajornament de la decisió és una estratègia més per donar un marge de temps durant el qual actuar? A hores d’ara, per què s’espera tant a resoldre el recurs, quan ja els terminis per al vot per correu s’han d’haver esgotat i molts preparatius ja hauran d’haver estat executats? La llei serà la mateixa i també la situació, més o menys, en una setmana. Ara bé: si aquest interès dels tribunals es redueix a motius sanitaris, vol dir que hi ha interferència entre les institucions de l’Estat, a la vegada que n’hi ha quan el govern espanyol es manifesta, condiciona o s’avança a la resolució. En aquestes circumstàncies, i davant una victòria de l’independentisme, la vulneració del vot per correu seria flagrant i seria utilitzat per a desvirtuar-ne el resultat, així com, per altra banda, totes les despeses ja efectuades serien endebades.
Aleshores, per què insistir a fer-les o no fer-les? La realització d’un procés electoral legítim i amb conseqüències seria garant o bé podria estar condicionat per la situació específica del moment amb interessos polítics. Per ser objectius, són moltes les implicacions i cal valorar, objectivament, quina és la prioritària per tal que tots els fronts quedin oberts.
