El to conciliador, àdhuc humiliant, dels presos polítics catalans durant el torn de paraula a la fi del judici a la Sala 2ª del Tribunal Suprem espanyol no ha servit de res. La sala nega amb irrellevants conviccions que el pres polític Junqueras no pot deslliurar-se de la culpa. La mateixa culpa que els manté a tots en presó preventiva.
Efectivament, els jutges espanyols, dins la causa especial que han de resoldre, tan especial que vulnera qualsevol ordre ordinari, han decidit no permetre a Junqueras assistir a la sessió del dilluns dia 17 al Congrés espanyol per poder prometre la Constitució i així poder ser eurodiputat.
Pel Suprem espanyol, ja no val aplicar el mateix criteri que va permetre assistir Junqueras al Congrés de diputats un cop elegit en les llistes d’ERC. Llavors patia una mesura cautelar però era en ple judici i ara està pendent de sentència però igualment sota una mesura cautelar. Un matís que aquests juristes espanyols exploten de forma absolutament forçada a fi de justificar la negativa a exercir el legítim dret de participació política per a una persona que té tots els drets civils i polítics intactes.
Com element d’oportunitat, i que no és de la incumbència del poder judicial espanyol, manifesten, des del TS, que si ja és diputat espanyol quin sentit té voler ser també eurodiputat. Una intromissió dins l’activitat lliure i fonamental de cada persona que desconcerta el lector menys avesat de les actuacions judicials espanyoles.
El Tribunal Suprem s’anticipa als esdeveniments i no resol, d’acord amb el principi de tutela judicial efectiva, sobre els elements que es plantegen i va més enllà analitzant, sense cap pudor, les conseqüències polítiques de les seves resolucions, tot valorant l’abast de les seves decisions en funció de l’escenari social que es generi.
El TS fa un exercici executiu de potestats públiques sense cap raó ni competència que ho fonamenti. S’extralimita quan diu “que si admet aquest tràmit (assistir al Congrés) això podria acabar culminant” en què fos eurodiputat. O dit d’una altra manera, cal aturar dins la sobirania espanyola qualsevol dimensió europea de les pretensions lògiques de Junqueras, en la mesura que milers de catalans el van votar i confiar en ell.
Conclou el TS que el trasllat a Brussel·les, i no parla d’Estrasburg (França), on serà la sessió inicial prevista pel 2 de juliol com igualment confirma l’escrit judicial espanyol, suposa que Junqueras quedi fora de la seva jurisdicció, just quan està pendent de sentència.
Aquest error segurament no és casual. De fet, en cas “de culminar el tràmit” com ells diuen, Junqueras podria acabar protegit pel Parlament Europeu ja que difícilment aquest concediria el suplicatori que permetés fer efectiu el control judicial sobre ell. Com eurodiputat quedaria protegit per la immunitat europea, la qual no té, per ara, capacitat d’entrar dins la teranyina espanyola.
I, sense que sigui per cap motiu aparent, llevat del que s’ha comentat, el jutge ponent esmenta que “a Brussel·les és el lloc on uns dels processats en rebel·lia diu haver instal·lat el govern de la república catalana a l’exili”, en referència implícita a Puigdemont, se suposa.
Amb això crea una amalgama d’idees i conceptes que van més enllà de la realitat i que no fan sinó posar en evidència com “l’assegurament dels fins del procés penal” com idea i concepte ho poden justificar tot, fins a extrems totalment desconeguts.
Aquestes formulacions jurídiques, en un estat de dret, mereixen tota la reprovació acadèmica, social i cívica, com ja s’han exclamat juristes i especialistes en dret reiteradament en les darreres hores.
On diu “els manté a tots” ha de dir “els manté tots” (és complement directe).
On diu “no permetre a Junqueras” ha de dir “no permetre Junqueras” (és complement directe).
On diu “desconcerta al lector” ha de dir “desconcerta el lector” (és complement directe).
On diu “acabar culminant en que fos” ha de dir “acabar culminant” que fos” (elisió davant “que”).
On diu “Com eurodiputat” hauria de dir “Com a eurodiputat”.
On diu “no fan si no” ha de dir “no fan sinó”.