A les portes de l’estiu, l’11 de setembre torna a ser un repte col·lectiu. La seva convocatòria i organització és una de les preocupacions de l’Assemblea Nacional Catalana. Per això, ha obert un torn obert de participació ciutadana per recollir propostes. Què, com, on i per què fer una determinada mobilització de reivindicació nacional és el tema a resoldre.
L’ANC viu amb perplexitat l’evolució de la política catalana. La seva defensa de la unilateralitat sempre queda estroncada quan l’han de materialitzar els polítics. Principalment els 70 diputats que van reclamar la representativitat per conduir el país a la independència. I també el Govern, del qual s’espera una acció més proactiva, conjuntament amb tots els agents socials.
La mateixa ANC convoca la Diada Nacional com un aplec de l’independentisme quan la independència ja està decidida després del referèndum d’autodeterminació del passat primer d’octubre de 2017, quan un 90% llarg de catalans va decidir-se per la independència. Aquell dia tots els catalans van ser convocats i van poder anar a votar, malgrat les dificultats evidents.
La capacitat de contestació de la societat civil a allò que ve i es diu des del Govern català és igualment feble, en la mesura que aquest govern autonòmic esdevé el braç amable de la presència governamental espanyola a Catalunya. L’ANC, com altres entitats afectades, malgrat la seva independència formal i financera de la governació autonòmica catalana, en queda subordinada per mitjà de l’acció laminadora de les direccions dels partits polítics.
Un exemple prou revelador d’això ha estat la limitada implicació de l’ANC en el procediment de Primàries Catalunya per confeccionar llistes fidels al mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació, de forma oberta per triar els candidats i per la regeneració democràtica en la presa de decisions.
Amb l’arribada d’Elisenda Paluzie a la presidència de l’ANC s’havia d’obrir una nova etapa. Semblava, com havia dit, que el temps de les actuacions i les coreografies obria pas a una etapa nova de confrontació, dura i permanent, amb els que limiten i alteren, estiguin on estiguin, la voluntat majoritària dels catalans.
L’ANC té convocada una assemblea general a Tarragona, i en l’esborrany del full de ruta revalida la idoneïtat i necessitat de la via unilateral. Destaca que ni el Govern, malgrat la contundent resposta i seguiment dels catalans, “no es va reconèixer a si mateix com a Govern de la República”. I que hem encaixat “un cop d’estat vestit de legalitat” amb la dissolució del Parlament el 27 d’octubre de 2017.
Per posar “en contradicció els partits i actors polítics” que descartin la via unilateral és imprescindible, com es preveu, que s’aprovi en la pròxima assemblea general un sistema intern de comandament permanent i constant amb totes les territorials, per guanyar efectivitat i ser incisius. Si cal, ho faran denunciant i exposant la decadència dels partits polítics catalans quan actuen com “agències de col·locació, en mans de les direccions dels partits”.
