L’exabrupte del net de l’avi andalús, analfabet i maltractat —sense especificar gaire cosa més— ha rebut resposta. Tots sabem que es va equivocar, ell també per la tremolor de la veu mentre llegia la queixa, però això poc importa perquè ben aviat en serà un altre que farà el mateix numeret per continuar la particular creuada neo identitària. La resposta s’ha expressat a la xarxa i en alguns mitjans. Si no hagués estat per la xarxa potser ni se n’hauria parlat per no provocar o per protegir-nos. La resposta hauria estat més contundent si la catalanitat fos hegemònica i el país lliure i sobirà. Tots sabem que la majoria dels subvencionats són d’aquest progressisme de corda criolla des de fa un munt d’anys. Els setanta ningú s’hauria atrevit a dir en públic tal barbaritat ni en una entrega dels premis Nadal per posar un exemple.
Entenc que per contrarestar la barroeria sovint es respongui encara amb un to condescendent i d’aparent superioritat. És el que feia i fa servir el catalanisme per tradició, ara tan minoritzat. L’oficial abans callava i ara aplaudeix. Des de la catalanitat més crítica sovint fa com si no passés gran cosa i el que se’n reia del concepte Tabarnia ha pogut comprovar que la festassa dels Gaudí ha estat una bona mostra del que volien dir. No ens queda potser altre remei, intentar ser educats i fer veure que només són paraules, mentre esperem des de fa mig segle que tothom ens abraci per què som els millors i una nació mil·lenària.
Tenim la raó, però el problema és que només amb la raó no n’hi ha prou. Amb la nostra raó retòrica i moral, la nova ideologia criolla ha aconseguit imposar el seu relat substitutiu de la “nova catalanitat” davant l’actitud fleuma i recurrent del país de la bona gent. Això hi té molt a veure com també la minorització i l’hegemonia perduda i també les noves estratègies de l’extrema esquerra metropolitana que des de fa anys grata i excita ideològicament tots els sectors on pot excitar per generar més descontents i malestar. Si fa paquets ideològics amb els qui van en bici i els que no hi van, què no faran amb els fills i els nets de la immigració dels anys seixanta. Sens dubte és un immens nínxol per remenar malestar i buscar clients perquè no els cal gaire per fer pinya contra identitària.
En aquesta línia d’hegemonia perduda, l’Ajuntament de Barcelona, l’ajuntament comunista de la senyora Colau gràcies a les forces obscures de l’autonomisme més franquista, va poder enviar a la paperera de la història al senyor Heribert Barrera o va subvencionar tallers xarnegos a Nou Barris per ajudar a convertir una manifestació sociològica arnada en un cos ideològic del ressentiment que ha fet forat. Ho hem vist en els premis Gaudí i en tants i tants àmbits de la Catalunya del segle XXI. Per tot arreu. També als mitjans de comunicació públics, per descomptat.
El món del criollisme hispànic té ara prou recursos, força política i calés per fer anuncis institucionals en els quals afirma que els catalans ballem sevillanes per Nadal dalt dels terrats com si fos una “revetlla”, però sevillana. Olé, tu! Aquest tipus de manipulació ideològica i d’autopercepció grupal és una clara manifestació criolla normalitzada que es reforça ara sobretot a partir de la filosofia de la discrepància multisectorial practicada per l’extrema esquerra. Ara són més rebuscats i per aquest motiu, el senyor Sola podia bramar contra el maltractament —en abstracte— del seu avi per ser andalús, pobre i analfabet i aplaudir la feina dels casals, associacions de barri o altres entitats socials de base. Perfídia barata i recurrent, pròpia de la decadència del país amb una identitat tan esquarterada. Embolica que fa fort.
Vuitanta anys després de la guerra d’Espanya i a quaranta-cinc de la restitució escarransida i artificiosa d’una Generalitat borbònica, la polèmica induïda sobre aquest contrast de cultures i maneres de fer continua vigent i l’han ressuscitat amb relativa facilitat i a la catalanitat l’ha agafat amb la guàrdia baixa, com sempre.
Després de tants anys, el xarneguisme —ara criollisme— ja forma part de la mentalitat de la societat catalana i aquesta nova mirada sobre si mateixa és tant potent com hegemònica entre partits i institucions. Un discurs ideològic triomfa quan recull més adeptes, es normalitza i esdevé una veritat inqüestionable.
El fonament d’aquest nou paradigma no es configura en quatre dies. És complex, requereix temps, una certa passivitat i sobretot silenci. Els “nostres” autonomistes han tingut molt a veure amb la clara renúncia de la més elemental identitat catalana a partir d’un munt de concessions que van permetre establir un nou marc intel·lectual molt lesiu.
Fou un tret al peu que es va concretar gràcies a l’encàrrec, l’elaboració, la divulgació i l’entronització d’un munt de treballs teòrics basats en la concòrdia i el seny. Ai, el seny i la mesura catalana! La reformulació estratègica del catalanisme va obrir la porta de bat a bat al criollisme hispànic amb aquesta idea tan ecumènica de la Catalunya un Sol Poble tot i el que va passar l’any 39. No parlo només del treball de Jordi Solé Tura sobre la confusió interessada entre burgesia i catalanitat o nació catalana, sinó d’altres propostes teòriques potenciades sorprenentment des dels sectors més nostrats. La principal aportació del nou corpus ideològic de fer-se perdonar, tot i ser les víctimes, fou el treball de Francisco Candel Els Altres catalans, promocionat des del mateix neocatalanisme social cristià. Molts diran que van fer el que van poder, però és la mostra més clara del que vol dir l’obediència anticipada. Fou una proposta tan enfocada cap als de fora que, tard o d’hora, havia de desembocar en la síntesi, és a dir en el relleu. Ha estat un dels llibres més tòxics per a la catalanitat que en aquell moment ja va despertar moltes crítiques, totes censurades. No és nou. El reportatge del senyor Candel és potser el més popular, però n’hi ha un parell o tres títols més de filòsofs i historiadors que també han contribuït a determinar els límits del debat sobre els catalans i la catalanitat després de la guerra. Alguns parlaven de pactisme i altres del seny i de la prudència com essència de la nostra manera de ser. Ai, el seny! Tots sabem ara quin ha estat el resultat de la gran reformulació. De l’adaptació. A tots aquests autors els han utilitzat per recular.
No és cap invent per què el criollisme no només és l’expressió —com encara pensen alguns— de friquis, quillus o descamisaos. Des de fa molts anys ja s’ha convertit en la doctrina tolerada de la Catalunya dels que fa quatre dies ens deien que volen ser lliures i sobirans. Ara, el PSOE, amb l’alè de Societat Civil, la desplega descaradament sense que li tremoli el pols i l’extrema esquerra metropolitana, amb la col·laboració del que queda del món de la CUP, també combrega des de fa temps amb aquesta idea vaporosa de la fusió, la barreja i la consolidació de la nova identitat com si es tractés de construir l’home nou, crioll, està clar! Des de fa anys, qui genera el criollisme hispànic viu dels diners públics directament o indirectament, és ben fàcil de demostrar. De l’autonomia que ens havia de restituir la dignitat!
El paperot dels establerts ha estat fonamental per arribar fins on ha arribat la nació perquè han considerat l’autonomia i el sou com un fi en si mateix. Ho repetim. Demèrit per abandonament, per poc interès i per poca capacitat i determinació. El catalanisme fleuma sempre pondera, es fa l’interessant o el pet savi, però mai planta cara al discurs substitutiu que com un corc ha desfet la manera genuïna de ser dels catalans com l’enteníem només fa mig segle a qualsevol racó del país. I no era la de dur barretina, és clar. Catalunya ja és criolla. O és criolla o ja no serà.