A
mb l’inici d’un nou any qui més qui menys fa una llista de bones voluntats per a l’any estrenat. Es tracta de deixar enrere amb l’any superat tot el que no ens agrada i que volem canviar. I a l’independentisme li cal això mateix. Cal deixar la queixa i les lamentacions; i prou de llepar-se les ferides. S’ha de reconstruir el moviment independentista partint de la base del referèndum guanyat(1) de l’1 d’octubre i amb un únic objectiu: instaurar el nou estat català. No cal esmerçar cap mena d’esforç en criticar què va malament, què es fa malament ni res de res. Quan siguem independents ja abordarem aquests problemes i qüestions. Només una idea al cap: implementar el nou estat. I per això és essencial saber exactament què és el que volem per poder definir les estratègies i eines necessàries per tal d’assolir-ho. Fixar l’objectiu, traçar el camí i fer via. No perdem ni un instant en com arreglar aquesta Catalunya autonòmica ni, encara menys, aquesta Espanya irreformable.
I el primer pas, fixar l’objectiu, passa per establir-lo i fer que sigui el motor que ens faci moure. Per tant, ha de ser un projecte engrescador. I per fer que aquest nou país il·lusioni és un bon al·licient oferir solucions a les mancances dels sistemes actuals -o almenys oferir alternatives per mirar de posar-hi remei. Per això haurem de fonamentar la República Catalana en unes constitucions que incorporin de base la democràcia directe i un estricte respecte i garantia dels drets humans de tots els catalans. Els ciutadans haurem de votar representants amb una proposta de programa electoral i triar l’opció que ens agradi més (res de votar llistes de partits i que després facin el que vulguin amb els nostres vots). Els governs podran dur a terme els punts programàtics que ens hagin ofert en els seus programes electorals o els pactats entre ells si per governar han hagut de fer pactes entre diferents forces; però només podran pactar sobre els respectius punts programàtics. Qualsevol decisió no contemplada en els programes electorals ha de ser referendada directament a la ciutadania. I per això caldrà tenir un sistema de vot telemàtic prou àgil com per possibilitar de fer consultes freqüentment, tants cops com sigui necessari. Calen unes constitucions garants estrictes del Drets Humans, com a principi fonamental. Això vol dir que cap llei, ni política, ni obra de govern pot trepitjar el més mínim cap Dret Humà, de cap persona. Amb això, de retruc, evites qualsevol extremisme (en particular, l’extrema dreta) doncs qualsevol partit que ataqui els drets fonamentals de cap ciutadà, es podrà considerar il·legal ja des de les mateixes constitucions. I si governs elegits volguessin aplicar polítiques extremistes, com que no les podien portar en el programa electoral, haurien de fer-ho per referèndum. I prohibir referèndums sobre qüestions que ataquin el drets humans i/o la mateixa constitució tampoc no sembla massa complicat de ser introduït a les noves constitucions.
I l’administració, com diu el nom de República Catalana, hauria de ser catalana; i això passa perquè les constitucions catalanes només reconeguin la llengua catalana com la llengua pròpia del país i, junt amb l’aranès, les úniques llengües administratives. El que determina la Nació Catalana és precisament la llengua catalana.
[Parèntesi: El cas de l’Aran, de com es pot encabir, es pot fer de moltes maneres (territori autònom, federat, …) però caldria, com a mínim, garantir l’oficialitat de la llengua a tot el país i reconèixer-li el seu dret d’autodeterminació (no reproduïm errors dels nostres veïns)].
En quant a l’organització administrativa, amb la facilitat comunicativa actual no se si són necessàries capes intermèdies entre municipis i estat. Comarques i Vegueries ho puc entendre en una època en què per a anar d’una banda a l’altre del país calia un dia (o més). Però avui dia que ens comuniquem amb l’altra banda del món en segons, ho veig més com una nosa que no pas quelcom efectiu.
En el tema territorial, parteixo de la base que cal reivindicar el que se’ns va arrabassar a principis del segle divuit amb la mal anomenada `guerra de successió´(2). I la Nació Catalana llavors comprenia (pel cap baix) els territoris del Principat de Catalunya, el Regne de València, el Regne de Mallorca, el Regne d’Aragó i, no oblidem, els Regnes de Sicília i Nàpols (els territoris que la seva corona pertanyia al Compte de Barcelona). Tot això cal tenir-ho present.
Si de moment només es declara la independència del territori del Principat (de Salses a Alcanar i de Fraga fins a la mar), que només és una part del tot, constatar que no renunciem a reconstruir la nació completa (tal com es diu, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó -els límits territorials de la Nació Catalana(3)-). Però, d’un bon principi, sense acceptar de cap de les maneres el Tractat dels Pirineus(4).
I per tirar-ho a endavant, caldrà mobilització social i desobediència civil. Per a començar, jornades de protesta per a denunciar els problemes de la colonització castellana i difondre que l’única sortida viable a tot plegat és la independència. I tot dirigit i controlat per un grup de persones (una mena d’estat major) que coordinin i dirigeixin tots els sectors involucrats, des de les entitats socials fins als partits polítics (sobretot, aquests fora de l’estat major i submisos al paper que aquest els determini).
Fàcil de dir, difícil de fer.
————————-
(1) Sobre un cens d’uns 5,3M de votants tenim 2,3M de vots salvats i 0,7M de vots segrestats; per tant, una participació superior al 55%. Els resultats van donar un 90% del SÍ sobre els 2,3, que fins i tot dóna més d’un 67% sobre el total de vots emesos en el cas que la totalitat dels vots segrestats els comptabilitzem al NO –una aberració estadística, però per fer números millor agafar el cas més desfavorable-. Per tant, victòria clara del SÍ en un referèndum homologable (tant pel cens com per la logística) i quotes de participació i victòria molt per sobre dels mínims dels 50% que es sol imposar.
(2) La guerra va ser de Castella i França contra la Nació Catalana, on vam cercar suport en el Regne Britànic i l’Imperi Germànic. No hi va haver cap problema de successió doncs al borbó se’l va fer fora perquè no respectava les nostres constitucions i es va triar un altre rei (una atribució contemplada en el nostre ordenament jurídic). Però això no li va agradar al borbó i llavors va anar a buscar l’avi a França perquè l’ajudés a tenir el que volia; així França i Castella van declarar la guerra a la Nació Catalana. Però no hi va haver cap problema de successió.
(3) Els límits territorials de la Nació Catalana és un tema que caldria un estudi profund -i, òbviament, sota una mirada nacional pròpia i no imposada per nacions estrangeres-. De Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó poden ser els límits territorials de la parla catalana (actual), però els límits de la Nació Catalana polítics cal determinar-los dels límits territorials abans de la conquesta de Castella-França, de Salses a Guardamar i de Tarassona fins a Òtranto.
(4) El Tractat dels Pirineus va ser signat entre Castella i França i, per tant, no tenia (i, per tant, no té) cap validesa sobre la Nació Catalana. Per molt que el monarca també ho fos de la Nació Catalana, el tractat va ser firmat per un representant de la Corona de Castella i un de la de França (i d’esquenes amb els catalans). Per això no ha estat mai acceptat pels catalans.
